“És un regal tenir algú que estima els teus fills”

Berta Rubio, presidenta de l’Associació d’Atenció a la Diversitat Familiar, té una família enllaçada. Va aportar dues nenes al seu matrimoni amb en Gonzalo, Lalo, i, posteriorment, han tingut un nen en comú. Comentem que cal avançar en el coneixement de què són les famílies enllaçades. I que la teràpia, portada per un professional que sàpiga de la matèria, pot ajudar a desfer molts nusos. “Em vaig separar estant embarassada de la meva segona filla. El meu exmarit va anar a viure a l’altra punta d’Europa i, quan la nena no havia fet encara l’any, vaig conèixer la meva parella actual. Aleshores, vaig començar a buscar contes per explicar a la meva filla gran què estava passant. I altres materials, perquè necessitava trobar famílies com la nostra i saber com havien gestionat determinades qüestions: què passa amb la relació amb el pare? I amb el pare afí? (Encara no existia aquest terme.)” Es va posar en contacte amb la terapeuta argentina Dora Davison, especialista en el que a l’Argentina anomenen “familias ensambladas”, ‘acoblades’. Va ser impulsora del canvi de terminologia, per no parlar de famílies reconstituïdes, que vol dir refer alguna cosa, i no és així, perquè s’està fent quelcom nou, amb unes peces noves. La Berta va fer un curs amb Davison, cap al 2009: Enllaçats, pares i mares afins.

“Vam anar fent xarxa de famílies, per trobar-nos. I vaig pensar què fer-ne, de tot el que teníem, per posar-ho a l’abast de qui ho necessités. Així vam crear un web, amb blog i molt material per compartir.” La xarxa va anar creixent i es va crear un grup a Facebook, tancat, per poder compartir lliurement. Fins que, al final, va donar-se forma a l’entitat. Tothom necessita suport. Si una parella se separa, és perquè hi ha desavinences; per tant, segur que en la família enllaçada hi haurà friccions. “Per més bon rotllo que hi hagi, hi ha uns menors a càrrec pel mig.”

Les mares afins, a vegades, treuen foc pels queixals, perquè els nens no han recollit la seva roba, perquè s’han cruspit les galetes i han deixat el paquet buit i ara no hi ha berenar... I entren en una espiral de culpa, per aquests sentiments. Diu Rubio: “Fa temps, a una companya de junta li deia: «Això que et passa és de mare. No és per ser afí. Perquè els meus també em posen nerviosa!»” I hi afegeix: “La paternitat afí és un rol molt menystingut. És complicat. I exigent: si fas de més, perquè fas de més; si fas de menys, perquè fas de menys... Soc mare, sí, però he de dir que hi ha una gran sacralització de la maternitat. I el cert és que materna molta gent: la profe de l’escola, la cangur... I com pot ser que a aquesta persona que viu amb els teus nens, perquè vol, per afinitat, li neguis drets que no negues a la seva mestra, que ho fa cobrant?” I se segueix preguntant: “Com és que no vols saber qui és aquella persona que materna el teu fill i, a més a més, intentar portar-t’hi bé? És un regal tenir algú que estima els teus fills!”

Les iniciatives destinades a atendre i a escoltar la diversitat familiar i especialment les famílies enllaçades són recents al nostre país. Això vol dir que cadascú s’ho ha passat com ha pogut, amb més o menys fortuna. “El pal de paller de l’entitat és el benestar dels infants. Pregunta’t: «Això és bo per a ells?» Sí? Està bé. Si no és bo per a ells, no cal ni plantejar-s’ho. I, evidentment, donem suport als grans, perquè sense adults funcionals no ho podem aconseguir.”

Posar al centre el benestar de les criatures vol dir dessacralitzar la maternitat, entendre que a un infant com més gent l’estimi, millor i evitar-li així conflictes de lleialtats. “Simplement, es tracta de tenir una mirada integradora de la família, allunyada del «com que no són els meus fills, no m’hi poso». Hi estàs convivint. És una família.”

La Noa, la filla gran, ja és a la universitat. “Tenia vuit anys quan ma mare va conèixer el Lalo i, al principi, no m’agradava la idea. Quan els pares es van separar i va néixer ma germana, érem les tres i ja està; no hi volia ningú. Al principi, estava fatal. «No ets el meu pare. No en vull saber res.» Vam anar a una terapeuta, i va estar molt bé. Va passar el temps i... en Lalo és com el meu pare.” Té molt bona relació amb el pare biològic, però per la distància el pot veure poc. “Si penso en què pot ajudar, diria que el pare o mare afí han de deixar clar als nens que els ajudaran, que seran al seu costat, però que no ocuparan el lloc del pare o la mare. Molts nens senten això. I què ens va acostar? Trobar allò que teníem en comú!”

És el torn d’en Gonzalo. “La meva experiència va ser natural. De seguida, m’hi vaig trobar vinculat: la petita, l’Uma, tenia 11 mesos! L’èxit de la relació i del projecte familiar ha passat pel fet que vaig haver de compartir molt temps amb elles. Crees família des d’un inici, sense saber si la parella ja està consolidada! Es va consolidant tot a la vegada.” Reconeix que sabia poc, o res, del que era ser pare, però es va tirar a la piscina, per viure moments de tots colors. “A vegades, entres en el joc de pensar que estàs vivint una situació poc agraïda: aguantes la rebequeria de la nena, el seu pare no hi és, i, a més, el té idealitzat. És normal. Però t’adones que per anar endavant has de buscar allò que sigui conciliador per a tots i que els nens siguin feliços.”