Famílies enllaçades

Parentalitat invisible

Ho sabem: cal procurar separacions saludables, amb el benestar dels nens com prioritat. De qui no es parla mai, però? De les mares i pares afins. Si hi ha un armari on es desa tot allò no normatiu, al fons estan elles i ells, les noves parelles. La Maria –no és el seu nom real– va conèixer un noi que s’acabava de separar i tenia dues criatures de pocs anys. Ha passat –i passa– tota mena de situacions. Algunes són més sorprenents que d’altres pel fet de no tenir fills propis: “Sovint he replantejar-me quin és el meu paper, perquè ja tenen un pare i una mare. Recordo el dia que vaig ser conscient que no era la seva mare. Va ser agredolç. Primer, va ser com un petit dol. Després, va ser alliberador: puc ser algú que els acompanya i estima perquè els vol estimar. No he de competir, puc permetre’m tenir dies millors i pitjors, com qualsevol mare. I sentir-me cansada, i dir-ho. La clau, vaig descobrir també, és com ho gestionen tot plegat els adults. Primer, la parella.”

Solen ser les mares afins les que es manifesten, més que no els pares. No és res més que el reflex de la desigualtat general. Anna Mach, terapeuta i directora del Centre de Psicoteràpia Breu del Maresme, amb seu a Mataró, diu: “Encara avui, les dones ens fem més càrrec de les qüestions familiars. També passa en el cas de pares i mares afins. Com sempre, el pes cau sobre la dona, sigui fill biològic o no.”

La família enllaçada és una aventura. Amb llums i ombres. Per exemple, les parelles de les persones amb fills són conscients, de seguida, que la relació amb l’exparella no es trencarà mai. I que s’ha d’intentar que sigui molt saludable, pel bé de tots.

Cal decidir, per exemple, com es dirigiran els nens a aquesta persona nova que hi ha a casa. Estan prenent força els apel·latius mamu i papu, quan són petitets. Mach hi està a favor: “Tinc una filla i el meu marit en té dues. A la meva filla ell li diu filli. Se senten pare i filla, però saben que no ho són.” “Com t’ha de dir un nen petit a qui fas de mare? Pel nom? Ets alguna cosa més! Papu o mamu és més afectuós, més proper, fa més vincle. Jugar amb el mama i mami és confús. I això de «la dona del meu pare» és més quan són grans.”

Petits i grans conflictes quotidians. Segueix Mach: “Hi ha poca psicoeducació. És una realitat social importantíssima i encara no s’hi ha posat el focus.” Les famílies que acudeixen a la seva consulta, de fet, molt sovint prenen consciència que són famílies enllaçades allà mateix. “Expressen certa indefinició de rols. Si en una separació ja es fa difícil i moltes vegades es posen els nanos pel mig, imagineu quan el nen ja no se’n va només amb el pare o la mare, sinó amb el pare i la mare i les noves parelles.”

Les mares afins –si és el cas, els pares afins– parlen també de soledat, de falta de comprensió, d’invisibilitat. “Estem en el dia a dia dels nens. Però som invisibles, per a la societat en general, per a les famílies, fins i tot per a les parelles mateixes. A vegades ens sentim perdudes. Hi ha una reunió escolar: hi he de ser? Potser a la mare no li fa gràcia. Però què és millor per a ells? El fet és que estic en el seu dia a dia. Pot ser, de fet, que l’escola ni tan sols em citi.” La societat ha d’aprofundir en la diversitat.

És clar que cadascú és ben lliure de decidir fins vol arribar en la criança dels fills de la parella. En la majoria de casos, es treballa per construir una família, amb les seves peculiaritats. “És un regal, eh! No ho oblidem pas! Però ens ho treballem molt, perquè estimem molt i generosament. I no rebem validació ni reconeixement.” I compte amb les queixes. Totes les mares biològiques en algun moment es queixen. Ai, si una mare afí es queixa! “Fora culpes! Pots estar cansat tant si són biològics com si no. Però si són afins ets sents més culpable, t’encaparres pensant si ho estaràs fent malament, si serà que no els estimes prou.” Tot normal.

Adults que fan d’adults

Cal estar preparats per a la frase “no ets el meu pare (mare)”. “Segur que passarà. És normal. I hauràs de dir: «Cert, i tu no ets el meu fill, però t’estimo com si ho fossis.»” Molt bonic. I què passa quan la relació amb els fills afins no és bona? “S’ha de treballar, com totes les relacions, sense oblidar la generositat del que estàs fent. I si, malgrat tot el que fas, el fill no t’accepta, has de llançar un SOS, demanar ajuda. Quan els fills no accepten la mare o el pare afí és perquè falta educació per part de la parella o de l’exparella [mare o pare].” Si l’altra part no accepta la situació, els fills sentiran que li deuen màxima lleialtat i això impedirà un bon vincle amb els pares i mares afins. “Si senten que la nova parella és la competència, malament. Si l’exparella només es comunica amb el pare o la mare i mai amb la nova parella, malament. Vol dir que no hi ha un reconeixement, i això es transmet. Per a un nen, pare i mare són necessaris per sobreviure; per tant, a certes edats, passen per sobre de qualsevol. En les famílies en què les mares i les mares afins són capaces d’anar a una i parlen, els nens, que tenen una capacitat d’estimar infinita, saben que estimar la mare afí no vol dir estimar menys la seva mare. Això de la capacitat d’estimar també s’ha d’explicar als adults.”

Qui primer ha d’entendre-ho és la parella, i situar el nouvingut o nouvinguda on li correspon, a plena llum. Laura Andrea Efron, advocada i mediadora: “Calen moltes converses, al llarg del temps, en el si de la família enllaçada. Si la parella et legitima, estaràs legitimada davant dels seus fills. I s’han de mantenir converses a tres: pare, mare i mare afí.” Algú que no soc jo educa també els meus fills! Les rancúnies, les ferides sense tancar, porten algunes exparelles a no col·laborar. “Però és que algú que fa un rol paternal o maternal forma part de la vida dels meus fills!” És imprescindible parlar. I que els afins participin en les decisions: com seran les vacances, què passarà entre setmana... “I si no se’n surten sols, amb teràpia!” Ens hi juguem la salut emocional de bona part de la societat.