“La nostra veu de madrastra és valuosa”
Aina Buforn, amb Berta Capdevila, és al darrere del projecte Ser madrastra, per donar formació i acompanyament. Reivindiquen l’empoderament de la madrastra. Qüestionen el rol de cuidadora, com si fos natural, per ser dona i per no ser jutjades com les madrastres dels contes
FER-SE SENTIR
“Comences a negociar diferent quan et dones veu. Hi ha una frase que diem: «Els teus fills són la teva responsabilitat i la teva parella, la teva prioritat.» La parella és la base per atendre la responsabilitat”Mamus, fades bones, madrines, papites, madrastres, mares afins... hi ha moltes maneres de parlar d’elles. Aina Buforn, amb Berta Capdevila, és l’equip que va engegar l’entitat Associació Espanyola de Famílies Enllaçades (Afín). També són les cares del projecte Ser madrastra (busqueu-les a sermadrastra.com). Tenen una família enllaçada i elles mateixes, de ben petites, es van convertir en fillastres. En el cas de l’una i de l’altra, la parella va aportar fills a la relació, elles no. I han tingut una criatura pròpia amb la parella. Semblants, diverses, treballen plegades.
L’empoderament les ha dutes a voler utilitzar el terme que té la imatge més pejorativa: madrastra. Per què? “Cadascú ha de trobar la seva manera, el seu nom. El terme madrastra és per acabar amb l’estigma i perquè la Berta i jo l’hem agafat com a nostre. Vam decidir escollir la paraula de què disposem segons la llengua que parlem. Evidentment, després, cadascú elabora el seu, el de casa. Els meus fillastres, quan eren bebès, em deien un nom afectuós; ara que són més grans, de tant en tant el fan servir encara. El terme madrastra genera un vincle, t’identifica familiarment. Soc la seva madrastra i ells, els meus fillastres. Soc alguna cosa d’ells. Quan fan un dibuix, hi posen son pare, el seu germanet petit i la seva madrastra, que és la mama del seu germà. I amb la resta de família no ens compliquem: els meus oncles són els seus oncles, els meus iaios els seus iaios...” Per a l’Aina és clar: és una necessitat. “Ells necessiten un referent i un camí per on caminar. Quan ens pregunten com dir-nos, ens estan demanant permís. Ells, de petits, em deien: «És que tu ets una mama!» I jo deia: «Sí, carinyo, a mi només m’ha faltat parir-te.»”
Es pot parlar de tot
El seu lema és molt clar: “La madrastritat és nostra, i nosaltres decidim com portar-la!” L’Aina i la Berta van decidir col·laborar després de trobar-se a les xarxes, fent feina pel seu compte. Cadascuna ha tingut experiències diferents, però han trobat a faltar suport, companyia. I han creat un espai de trobada, amb una comunitat privada que ofereix acompanyament quotidià, informació i una quedada virtual de madrastres un cop al mes. Sovint, es planteja un tema espinós: com parla la madrastra de les qüestions familiars amb la parella. Per exemple, les que involucren l’exparella. No és estrany que ell es posi a la defensiva. Conflicte. Diu l’Aina: “Analitzem quina part d’això té a veure amb nosaltres, amb la gestió de les emocions. I s’aporta pedagogia, perquè es tracta de créixer totes juntes. Com parlar amb la parella sense que ell se senti malament? Com podem trobar-nos?”
La madrastra, comenta, “té una posició privilegiada per veure les dinàmiques familiars i detectar qüestions de què no són conscients els pares ni els fillastres”: “Pots tenir més o menys habilitats emocionals, familiars, però veus les situacions amb una claredat que els altres no tenen.” Quan allò que cal millorar es posa en paraules, pot ser que no sigui ben rebut. “Al començament, et diuen que el problema és teu, que no ho fas bé. Comencen a aparèixer els sentiments de culpabilitat, de vergonya... No! Partim de la base que tenim una posició de privilegi. Podem ajudar i podem funcionar d’una manera molt més adequada. La nostra veu de madrastra és valuosa, molt.”
És valuosa, però s’ha de poder fer sentir. Pesen el rol que s’atorga a la dona de cuidar i el desig que no es compleixi la predicció: les madrastres són totes dolentes. Costa dir “no em puc encarregar d’això”, “vull fer-ho així”... “Comences a negociar diferent quan et dones veu. Hi ha una frase que diem molt: «Els teus fills són la teva responsabilitat i la teva parella, la teva prioritat.» La parella és la base, que ha de ser forta, sòlida, per atendre la teva responsabilitat. Si tens una custòdia al 50% i la teva disponibilitat és del 15%, potser s’ha de replantejar, i no passa res; no ets pitjor persona, ni pitjor pare (també és un estigma–). Pots ser un pare coresponsable intentant canviar el conveni. Però per fer-ho cal tenir una bona comunicació amb l’altra casa.”
