“Dir ‘maricó’ no és llibertat d’expressió”

Podem. Les dades que hem recollit a l’Observatori, amb un registre sistemàtic i uns indicadors són les que són, per molt que alguns les vulguin maquillar dient que la majoria són casos menors d’insults o vexacions que no van a més. Però el cert és que hi ha un clima enrarit al carrer, carregat de permissivitat davant de certes actituds, i aquells que en fan bandera se senten impunes. L’odi a la persona LGTBI surt gratis en aquest país.

Sí, malauradament no es tracta d’un fenomen que es pugui erradicar amb una o dues campanyes de conscienciació. Vivim en una societat patriarcal, marcada per la violència vers les dones i contra les persones LGTBI. Què canvia? El context. Hi ha hagut episodis recents que han tingut rellevància en els mitjans, que s’han donat a conèixer i dels quals s’ha parlat. I això és bo, però fins avui ja hem comptabilitzat més casos que en tot el 2020.

No. Malgrat el confinament obligat pel virus i la gent tancada a casa, les nostres previsions de reducció de casos no es van complir. Hi va haver un creixement i van saltar les alarmes. Què estava passant? Les agressions no es feien davant les portes de les discoteques, perquè estaven tancades, i es traslladaven a altres entorns propers al domicili. El 2021 hi ha hagut episodis importants a Barcelona, com el del maig a la platja del Somorrostro, on van colpejar amb cops de puny i puntades de peu dues parelles gais perquè sí. No hi havia cap mòbil de robatori, sinó ganes de fer mal. D’anar en grup, de localitzar algú diferent i anar a rebentar-lo pel sol fet de ser-ho.

S’emmarca dins d’aquest canvi de paradigma que t’explicava. Un grup de persones que apallissen un noi de 24 anys fins a la mort al crit de “maricó” i ho fan pocs dies després de la celebració del Dia de l’Orgull. Les primeres informacions fins i tot van intentar desviar que es tractés d’una persona LGTBI, insinuant que tot era conseqüència d’una baralla i que li volien robar el mòbil. No senyor, allò va ser un assassinat per la condició sexual d’una persona. Un apunt per a la reflexió, la gent volia creure més que es tractava d’una mort pel robatori d’un mòbil que no pas d’un crim d’odi. Les diferents manifestacions al carrer denunciant els fets van demostrar que aquesta versió era falsa i també van tornar a posar en valor la necessitat del col·lectiu de dir prou, d’aturar l’espiral de violència i de rebutjar aquesta mena de normalització, d’interiorització dels insults, les vexacions, les escopinades... Arran d’aquell cas van augmentar les denúncies, la conscienciació va ser més gran.

N’és un dels principals protagonistes. Tenim una ultradreta molt ben organitzada pel que fa a xarxes socials i que treballa per minimitzar les conseqüències d’aquest discurs d’odi, com si no passés res, com si no tingués importància que passejant pel carrer et diguin “lesbiana de merda!” Aquesta situació genera una doble conseqüència: la víctima calla perquè interioritza que això és normal i l’agressor s’envalenteix cada cop més. Si l’insult no té conseqüències, potser amb el temps les que tingui el cop de puny o de peu seran menors i perfectament assumibles. Aquesta ultradreta, amb un discurs molt i molt llaminer per a determinades persones, també s’encarrega de desprestigiar i assenyalar qualsevol expressió pública del col·lectiu LGTBI, de posar-lo sempre al centre de la diana de la crítica. Advoquen per un model purament franquista: la teva condició sexual l’has de viure a casa teva, d’amagat, res de mostrar-la al carrer. Relativitzar els drets d’un col·lectiu en concret és molt perillós, perquè justifiquen que segons qui siguis ets superior a l’altre. Vivim en un moment molt complicat, amb cada cop més joves LGTBI que es reivindiquen públicament i amb grups també de joves que es veuen legitimats per una ideologia ultra a utilitzar la força per imposar-se. Malauradament, hi ha massa joves que han sortit de l’armari feixista.

Perquè el canvi, l’evolució cap a una societat més igualitària en qüestions de gènere no s’ha fet bé. No s’ha cimentat d’una manera adequada. Als Estats Units va costar déu i ajuda que deixessin asseure’s les persones de color als autobusos i no va ser fins al 1969 que es va poder aconseguir. Ara ningú no es planteja que es pugui negar el seient a algú pel color de la seva pell. El vot de les dones va funcionar igual. Quan es va assolir, ja ningú no va discutir que se’ls tornés a treure. En canvi, amb els drets de les persones LGTBI es manté el mercadeig, es discuteix quins han de ser i on cal posar els límits. Sembla que res hagi vingut per quedar-se, tot i que s’han aprovat lleis o s’han assolit conquestes socials. Ha faltat treball i recursos posteriors que garanteixin la perdurabilitat del pas fet.

Hi ha violència estructural contra les persones LGTBI? Sí. Aquests col·lectius han de poder fer ús dels seus drets sense que contínuament se’ls posin traves? Sí. Doncs la resposta és senzilla: les polítiques públiques s’han de mantenir fermes i constants fins a superar aquestes traves. L’Estat no ha de tenir cap vergonya ni dubte a l’hora de sortir a contestar. Contestar amb el rebuig a les agressions homòfobes, però també contestar amb fermesa el discurs d’odi de certs grups polítics que el defensen i l’emmascaren com a llibertat d’expressió. S’ha de tenir molt clar, perquè la ultradreta ho té molt clar i si veu que li funciona un sistema el mantindrà o l’intensificarà. La defensa dels drets es fa amb paraules i des d’un faristol, però també es fa amb condemnes i amb penes de presó, amb recursos i amb campanyes de veritat, amb efectivitat i no només de cara a la galeria. En aquest sentit, com a Observatori hem demanat que en l’àmbit estatal hi hagi un comissionat i que faci un diagnòstic de la situació. A Espanya no se n’ha fet cap de seriós; a Catalunya hem sol·licitat un grup de treball a la Comissió d’Igualtat, que ja s’ha acceptat i es farà per conèixer de primera mà què està passant, on està passant, quins són els actors que ho promouen i quins són els factors que ho estan motivant. Les associacions hem fet la nostra feina i estem desbordats, ara cal que el testimoni l’agafin els poders públics. Cal un compromís ferm, perquè les llibertats costen diners, no són pas gratuïtes.

L’evolució dels populismes al llarg de la història segueix un mateix patró. Sempre que hi ha moments de crisi econòmica, d’una precarietat que incideix sobretot en les classes treballadores, es crea un ambient propici de rebuig, d’anar en contra de l’altre, en especial si és minoritari. L’Alemanya nazi n’és l’exemple més contundent. La base dels populismes a Europa se cimenta en l’odi al de fora, al que és diferent, al que carrega amb uns valors que no són els mateixos que els seus. El discurs populista és fàcil i entra perquè et diuen allò que vols sentir. Personatges com la presidenta de la Comunitat de Madrid en fan un ús constant i tergiversen el llenguatge amb proclames com “llibertat o socialisme?”, com si fossin termes antagònics. Davant d’aquest discurs, si des de les administracions públiques no hi ha una resposta clara, una aposta sense fissures per desemmascarar la mentida, el populisme va avançant pas a pas, i amb ell els seus seguidors.

La dita diu: d’aquelles noces, aquests confits. Si algú insulta repetidament una persona per la seva identitat sexual i no passa res, es donen dos efectes. L’insultat naturalitza l’acció i qui insulta assumeix que ho pot fer. La segona fase passarà a un altre nivell i arribarà l’agressió física. El límit, doncs, comença quan arriba el primer insult. No més tard, quan s’ha de lamentar l’atac físic. És molt trist que avui en dia encara s’hagi d’argumentar que dir “maricó de merda” o “bollera de merda” no és llibertat d’expressió. A Alemanya, que en saben més que nosaltres, no es poden lluir creus gamades o banderes amb símbols que ataquin les minories, i aquí sembla que de vegades faci més por una bandera LGTBI penjada d’un balcó que una creu gamada en una manifestació. Els símbols vinculats a la ideologia nazi haurien d’estar del tot prohibits, sense discussió de cap mena.

No crec que sigui un problema de seguretat, el que tenim com a col·lectiu, sinó d’impunitat. Són conceptes diferents i realitats diferents. Sí que em consta que en els darrers mesos, amb el canvi de govern i de direcció en els Mossos s’ha fet una feina de coordinació important. Nosaltres des de l’Observatori hi estem col·laborant. Estic content amb els primers resultats, i confio que aniran millorant. Encara hi ha poques detencions per la gran quantitat d’agressions que es registren. Però sí que és cert que la sensació d’impunitat no s’ha esborrat. Aquí, des de les administracions i des de la societat en general, s’hi han d’abocar molts més esforços.

La llei 11/2014 va ser el primer marc legal a Catalunya i a l’Estat espanyol per abordar d’una manera transversal tants àmbits de la vida de la vida de les persones LGTBI. Va ser una eina fonamental. Però en els set anys que fa que està vigent s’ha desenvolupat a mig gas. Hi ha hagut una bona implementació de protocols, però no ha funcionat pel que fa a les violències contra les persones LGTBI. En concret, aquesta modificació que ha registrat la CUP, i esperem que la resta de grups parlamentaris progressistes hi donin suport, entra a modificar el règim sancionador per harmonitzar-lo amb el codi penal aprovat el 2015 i també amb la llei catalana 19/2020 d’igualtat de tracte i no-discriminació.

Sí, és clar. I és un perfil que no entén de territoris, perquè es dona a Catalunya, a Madrid i a la resta d’Europa. Parlem d’un home jove, en ocasions molt jove, i no necessàriament pertanyent a un grup determinat, a una tribu urbana. Són joves carregats d’odi i això és una fallida total del sistema. Parlem d’una persona que pot ser el teu veí d’escala amb qui et saludes cada dia, el col·lega de la feina amb qui fas el cafè o el conegut que et trobes en un bar. Això és el més terrible.

Crec que cada cop és més necessari no callar i donar la cara. No vols que ens amaguem, que tinguem por a sortir i a expressar-nos? Doncs aquí em tens, dempeus. És la forma lògica amb què s’ha d’actuar per intentar frenar el discurs d’odi que busca fer-se visible i imposar-se. Afortunadament, el moviment LGTBI és pacífic i sempre ha evitat la violència i l’enfrontament físic. Els i les joves que defensen la seva identitat de gènere ho fan convençuts que aquesta és la seva força, i quan hi ha alguna agressió ho denuncien cada cop més i ho fan extensiu a les xarxes socials, perquè no es quedi en una anècdota i generi més rebuig per part de més gent.

La seva afirmació es va donar en un context concret. Crec recordar que va coincidir amb la denúncia feta pel jove de Malasaña, a Madrid. Vaig parlar amb el conseller i el matís a les seves paraules és important. No hi ha grups que quedin per anar a “caçar gais”. Hi ha grups de joves que queden per anar de festa i si es presenta l’ocasió, ataquen altres joves per la seva identitat sexual. Esgarrifa la situació, però l’altra, la de quedar expressament per anar de cacera d’aquells que no són iguals a tu seria horrorosa. Un altre cop veiem com planeja l’ombra de la ultradreta i com cala el seu discurs. No estem parlant de militants de partits determinats, fins i tot pot ser que ni tan sols en siguin simpatitzants, però són gent que s’han impregnat amb les seves idees i les duen a terme convençuts que tenen tot el dret a fer-ho, que és el que toca, que és el normal. Funcionen d’una manera semblant a la dels grups de nois que aprofiten el moment per violar una noia. En aquests casos, com en d’altres, la prevenció és essencial. Igual d’essencial que l’educació en valors i en diversitat a les escoles.

Aquí a Catalunya no n’hi ha hagut cap, afortunadament. El cas de Madrid és complicat, i la víctima no va ser qui ho va dir a la premsa, sinó que es va filtrar des de la Policía Nacional sense que ella ho sabés. Insisteixo, a Catalunya no hauria passat, perquè els Mossos d’Esquadra no filtrarien mai denúncies sense el consentiment de la víctima.

Els respondria que m’expliquessin quin grup de poder té l’índex de violència que patim nosaltres. Estem organitzats? Sí. Ens defensem? Sí. Però som vulnerables, perquè el poder el té aquell que exerceix la violència, no el que la pateix. Una persona LGTBI està sotmesa a poder rebre agressions des que surt de casa, al carrer, a l’ascensor, a la botiga... Una discriminació que lluny d’aturar-se, fins i tot durant el confinament, es va mantenir i es va multiplicar en els àmbits més propers, com ara el veïnat. Quin grup de poder es veu sotmès a aquesta xacra?