“Soc transsexual, però això no em fa menys normal”

“Ara me’n vaig cap a Madrid. Quant temps m’hi estaré? El temps que la vida em tingui reservat.” Els plans de l’Eva Vildosola –coneguda per @evacastt a les xarxes– inclouen seguir amb els seus estudis de moda i no defugir la seva visibilitat com a jove trans. De tot això parlem quan despenja el telèfon, i també del llibre Me llamo Eva. Mi lucha por ser mujer (Alienta Editorial, 2021), que es va presentar al setembre a Barcelona. L’Eva és navarresa, però va estar vivint a Barcelona durant un any, precisament per fer-hi estudis de moda. Amb més de 200.000 seguidors a Instagram es pot dir que l’Eva és una influencer. Més de 200.000, es diu aviat.

L’estada a Barcelona d’aquesta jove transsexual té totes les característiques d’un abans i un després. La clau, una agressió al portal de l’edifici on vivia. Com a conseqüència d’això va fer una denúncia als Mossos d’Esquadra i també a través de les xarxes socials. El seu post, en què narrava, amb impotència, l’atac, va multiplicar els seus seguidors. Va representar, per a ella, sortir a la palestra, a la llum, de manera definitiva. Un TikTok fet durant el confinament va ser una mena d’aperitiu d’aquest canvi. Al vídeo es veien imatges que la mostraven de petita, de nen, i actualment, ja com a noia. Va encendre la xarxa. “No em podia imaginar que el vídeo en qüestió arribés a tenir 4 milions de reproduccions!”

A Barcelona, pocs mesos més tard, el 20 de novembre del 2020, l’Eva havia quedat amb unes amigues. Al carrer, a prop de casa, uns nois van començar a escridassar-la: “Monstre!”, “Puto travelo!” Dos nois. Un la va subjectar mentre l’altre la pegava. Entre d’altres lesions, a cops de puny i a coces, li van partir el llavi. Ho va penjar a Instagram –ja no hi és– i ho va denunciar als Mossos. A Instagram (@evacastt), va publicar fotos seves després de ser agredida. En el text deia: “Soc una noia normal de 19 anys, soc transsexual, sí, però és que això no em fa menys normal, no em fa un monstre, no em fa menys. [...] Tinc tots els drets que hauria de tenir tothom.”

L’Eva coneix, des de petita, quanta agressivitat poden contenir els humans. I des de molt joveneta ha entomat situacions dures, com acceptar la incomprensió del seu pare biològic. Què diria a aquests joves que estan en el moment de parlar amb les famílies, de prendre consciència de la seva identitat? “El missatge és que lluitin, perquè seran molt feliços, molt. Si lluiten ho aconseguiran. A les seves famílies els diria que participin en aquesta lluita, que els donin amor i tinguin molta paciència, perquè veuran el fill, la filla, passar-ho malament.” En el seu cas, va trobar-se amb la falta de comprensió d’una de les parts de la família. “Amb la meva família paterna va ser un caos, així que vaig decidir marxar d’aquell entorn. I no els he tornat a veure. Tinc la família materna, que sempre m’ha fet costat i m’ha ajudat.”

Tota ella és un cas de visibilitat. “Al principi no vaig saber gestionar-ho; va venir tot de sobte. Ara està bé, ja ha passat gairebé un any, i ja m’he acostumat. De la mateixa manera que la covid ens ha portat una nova normalitat, jo també tinc una nova normalitat.”