PAULINA BLANCO aCTIVISTA defensora dels drets de les PERSONES GRANS lgtbi
“Els heterosexuals podeu agafar-vos de la mà sense mirar enrere, perquè no espereu que ningú us agredeixi”
A secret love (2919) és un documental de Netflix: dues dones, nord-americanes, la Terry i la Pat, parlen de la seva relació de parella, que va començar el 1947. Van trigar gairebé setanta anys a explicar-ho a la família i a casar-se. Una d’elles diu: “A part de nosaltres, ningú ho sabia. Sentia que vivia una mentida.” Bona part del treball cinematogràfic té a veure amb el seu trasllat a un complex residencial per a la tercera edat. No és fàcil: han de fer entendre que són parella i que, per tant, volen estar juntes. Aquest és un dels temes que cal abordar en la comunitat LGTBI: què passa quan s’arriba a la vellesa? Paulina Blanco és impulsora i patrona de la Fundació Enllaç, creada el 2008 per atendre les persones grans del col·lectiu. És una activista enèrgica i clara, una mestra jubilada que ja ha fet els 70 anys. Les persones grans LGTBI pateixen doble discriminació, per orientació sexual i per edatisme. “Enllaç va néixer perquè no hi havia cap institució que es dediqués a la cura de les persones grans LGTBI. És, justament, l’etapa de la vida en què estem més desprotegits.”
Les persones grans LGTBI d’ara han fet un camí dur i no se’ls ha acabat. “Som la generació que ve d’una dictadura i ha sofert a la seva carn –en l’adolescència, en la joventut i en moltes ocasions en la seva maduresa–, el rebuig, la persecució, la discriminació. Avergonyides per ser qui érem, dins de l’Església, de la família, de les amistats i de la societat en general.” Blanco, tot i que manté una relació amb una altra dona des dels anys setanta, no es va poder casar amb ella fins al 2005, l’any de la llei que, entre altres aportacions, va legalitzar les unions homosexuals. Han passat dècades com a “amigues”. “Dèiem que érem amigues, perquè no podíem dir una altra cosa, no podíem dir parella, promesa, esposa... Vaig poder dir-ho quan es va aprovar el matrimoni igualitari, el 2005. I ens vam poder casar! Va ser quan vaig poder sentir-me lliure de l’estigma veritablement. Tenia 56 anys, i jo havia conegut la meva parella als 23!” “Ens vam poder casar, però molts altres no, i això suposa una pèrdua de drets, perquè no van poder heretar de la seva parella, ni seguir amb el mateix contracte de lloguer de l’habitatge, ni adoptar, no van tenir pensió de viduïtat...”
l’Homofòbia durant la vellesa
Quant als atacs a la diversitat, diu: “Els heterosexuals podeu agafar-vos de la mà sense mirar enrere, perquè no espereu que ningú us agredeixi. La meva parella i jo sempre mirem, perquè estem exposades, perquè hi ha gent molt boja.” La negació de drets és una agressió. “Tots som ciutadans de primera, amb els mateixos drets i obligacions. Poder estimar qui vulguis, sense que et culpabilitzin, és una qüestió de drets humans. Qui m’ha de dir a qui he d’estimar?”
Un dels moments més durs per a una parella homosexual és anar a viure a una residència. És molt possible que no es tingui en compte la possibilitat d’estar junts. A més, com s’ho prendran, els altres residents? “Tinc 71 anys, i he estat educada en l’homofòbia, com tota la nostra generació. Alguns companys que viuen en residències ens diuen: «Estem bé perquè no diem qui som.» Aleshores no estan bé! Aquesta és la prioritat: que l’administració entengui la necessitat urgent que tenim de viure en calma l’última etapa de la nostra vida. Som la primera generació que arribem a les residències amb els nostres drets consolidats. Què hem de fer?” Renunciar-hi no pot ser, de cap de les maneres, una opció.
