Comerç escanyat

Problemes en el transport, encariment de les matèries primeres i de l’energia, falta de components essencials com microxips... La indústria mira de trampejar una tempesta perfecta que ha desbaratat els plans de les empreses, ha disparat els costos de producció i amenaça de seguir pertorbant els mercats fins ben entrat el 2022. Un informe de la consultora PwC explica que gairebé el 40% de la indústria manufacturera pateix problemes de subministrament com a conseqüència de la pandèmia de la covid-19, que el 2020 va paralitzar l’activitat mundial i va provocar una autèntica convulsió a les cadenes de producció. Passat el pitjor de l’epidèmia, la demanda s’ha recuperat tan ràpidament que la gran canonada del comerç internacional no dona l’abast.

Està passant el que la directora general de l’OMC, Ngozi Okonjo-Iweala, ha qualificat com a “profecia autocomplerta”. En interioritzar el missatge que hi ha una crisi de la cadena de subministrament, les empreses estan fent comandes en excés, i abans del que és habitual, per intentar garantir que els productes arriben al client, cosa que al seu torn provoca més interferències. La por per la falta de material està fent que les indústries acumulin estoc. Per exemple, en previsió d’un escenari com l’actual, a principis d’any els gegants del comerç al detall com Amazon van fer recollida de cartró per satisfer la demanda, deixant les empreses més petites sense existències. Poc després, al febrer, el preu del cartró va assolir un rècord històric. Tot i aquestes maniobres, Amazon ha reconegut que tots els beneficis del quart trimestre podrien desaparèixer per l’increment de costos de la mà d’obra i la dificultat per complir les comandes d’aquest Black Friday i de la campanya de Nadal.

Apple ha hagut de retallar la producció de l’iPhone 13 per la falta de components i ha reconegut que en el tercer trimestre va perdre uns 6.000 milions de dòlars en vendes per la incapacitat de satisfer la demanda i que en podria perdre més durant el proper trimestre.

També per falta de components, Seat ha hagut que parar cadenes de producció i Toyota va retallar la producció del setembre més d’un terç. La indústria automobilística europea depèn en un 60-70% de la producció de xips en instal·lacions de fabricació per contracte a Taiwan i la Xina, i és responsable del 37% de la demanda de semiconductors a Europa. Aquesta dependència total dels xips asiàtics ha fet que la cancellera alemanya, Angela Merkel, s’exclami perquè “un bloc de la mida de la UE no sigui capaç de produir els seus propis semiconductors”. En el top 50 de producció de semiconductors només hi ha una empresa europea: la noruega Nordic Semiconductor.

La Comissió Europea va anunciar al setembre plans per crear un nou “ecosistema” de fabricació de xips –components clau per als fabricants de cotxes, de telèfons intel·ligents i molts altres dispositius necessaris en l’era digital– per mantenir la Unió Europea competitiva i autosuficient, amb l’objectiu que produeixi el 20% dels semiconductors del món (actualment produeix el 10%). “El que és digital és una qüestió decisiva”, va dir Ursula von der Leyen en un discurs al Parlament Europeu en què va anunciar que presentaran una nova llei europea de xips. “Es tracta de crear conjuntament un ecosistema europeu de xips d’última generació, que inclogui la seva fabricació, garanteixi la nostra seguretat de subministrament i desenvolupi nous mercats per a una tecnologia europea pionera”, va assegurar. Els plans anunciats per la presidenta de la Comissió van arribar pocs dies després que Intel revelés els seus plans per construir almenys dues noves fàbriques de xips a Europa amb inversions que podrien rondar els 80.000 milions d’euros durant la propera dècada.

La capacitat de fabricar xips a Europa topa amb alguns obstacles, com l’accés a minerals de terres rares (la Xina n’és el principal extractor).

Els Estats Units també van anunciar l’any passat la seva llei de xips, destinada a impulsar la seva capacitat per competir amb la tecnologia xinesa. I els governs de Corea del Sud i la Xina han aprovat igualment programes per finançar iniciatives locals de recerca, disseny i fabricació de xips.

David Ortega, director d’operacions de l’empresa Montronic Vic –dedicada a la fabricació de plaques electròniques per a sectors com l’industrial, el mèdic o les telecomunicacions– explica que hi ha una demanda ingent i pocs fabricants de semiconductors; per això les companyies han de pagar preus molt més elevats per aconseguir-los, i acatar terminis de lliurament que poden arribar a seixanta o setanta setmanes, si és que es respecten. Aquesta companyia ha hagut d’acudir a canals al marge de la distribució oficial per aconseguir microxips, amb el sobrecost que això comporta.

Per què no arriben les comandes a les empreses? El transport marítim mou més del 80% del que es consumeix, i es pot agrupar en cinc grans categories: granels sòlids (com ara el carbó, la soja i la ferralla), granels líquids (per exemple, el petroli o els seus derivats), càrrega rodada ( vehicles), càrrega general (allò que no cap dins d’un contenidor, com ara un vagó de metro o tubs molt llargs) i els mateixos contenidors. L’actual desproveïment d’alguna de les baules de la cadena logística mundial està relacionat amb els contenidors, ja que s’ha consolidat l’ús del de 20 peus, el TEU (acrònim de twenty-foot equivalent unit), que permet traslladar mercaderies entre el port i la terminal amb relativa simplicitat. De contenidors, al món, n’hi ha suficients per a la demanda normal, però no per cobrir aquesta i l’extraordinària generada per la reactivació després dels confinaments. A més, molts estan descol·locats (vegeu la peça adjunta), ja que van quedar aparcats en ports d’arribada perquè no tenien material per anar a recollir als de sortida. Si hi afegim el gran augment del comerç electrònic, el resultat és que abans de l’estiu portar un contenidor des de la Xina a Europa podia costar de l’ordre de 1.000 euros de mitjana, i a l’agost se’n pagaven 13.000.

Encara, però, que hi hagués prou contenidors, la demanda no es podria satisfer perquè la producció no la cobreix. A la Xina, les restriccions per la pandèmia alenteixen la producció, i a més, hi ha fàbriques que han de parar per falta d’electricitat derivada de les restriccions a l’ús del carbó; efecte addicional: els preus de fàbrica estan augmentant a una taxa anual del 10%, la més ràpida des de la dècada del 1990. Al Vietnam, les plantes que fabriquen sabatilles Nike van haver de reduir la producció perquè els treballadors se n’havien anat a les províncies d’origen per por de la covid-19.

Joan Tristany, secretari general d’Amec, associació d’empreses exportadores, reconeix que la situació és molt complexa i que serà difícil reequilibrar l’oferta i la demanda. I és que a la demanda corrent, reactivada després de l’aturada de la pandèmia, se suma l’acumulada, així com la política de les empreses d’augmentar els inventaris i la posada en marxa d’incentius econòmics com els fons europeus Next Generation, que dispararan encara més la demanda mundial, especialment de productes vinculats amb la tecnologia i la sostenibilitat. “És una crisi d’oferta, no de demanda. Hi ha diners i ganes de consumir, el problema més greu a què ens enfrontem és la inflació”, explica.

JOAN POYANO

jpoyano@lrp.cat