Relocalitzacions a l’alça

La covid ha representat un punt d’inflexió en el llarg procés de deslocalització productiva i globalització de les dècades anteriors. Només cal recordar que hi va haver països que van bloquejar les exportacions de productes sanitaris. El coll d’ampolla en el comerç internacional ha agreujat el problema, de manera que moltes empreses valoren la possibilitat de repatriar o apropar les seves fàbriques i filials ubicades a l’estranger.

La Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD, per les seves sigles en anglès) preveu que la pandèmia accelerarà la reconfiguració de les cadenes de valor mundials per tal d’aconseguir una major robustesa, fins i tot si això implica majors costos d’operació. Des de l’òptica de les empreses multinacionals que les lideren, hi ha diverses opcions per a això. Algunes no suposen desplaçaments geogràfics, com mantenir inventaris més amplis o digitalitzar certs processos. Les empreses líders poden també diversificar la seva xarxa de proveïdors, tant en països com empreses.

Una altra opció és privilegiar ubicacions més properes als mercats finals de consum (nearshoring) –per exemple, traslladar la producció de la Xina a Mèxic, en el cas d’empreses que s’orienten al mercat estatunidenc–. Fins i tot, en alguns casos s’opta per relocalitzar alguns segments de les cadenes de valor portant-los de tornada al país d’origen de l’empresa (reshoring).

El reshoring i el nearshoring relocalitzaran en els proper cinc anys entre un 16 i un 26% de la producció mundial, segons les estimacions del McKinsey Global Institute. Sobre això, la consultora PwC estima que repatriar o apropar la producció de les empreses de l’estranger representarà uns guanys de més de 130.000 milions d’euros anuals en les economies del G-7 al llarg de la propera dècada, amb la creació de fins a 1,2 milions de llocs de treball, en gran part als Estats Units i a Alemanya. L’any passat, els anuncis de repatriació productiva als EUA van superar els d’inversions directes a l’estranger, segons el banc UBS. La Xina, Alemanya i el Japó són els països més actius a l’hora de plantejar el retorn de les seves empreses.

Als Estats Units, la relocalització, especialment des de la Xina, va ser un objectiu explícit de l’administració de Donald Trump que s’ha vist reforçat des de la irrupció de la covid amb la crida a adoptar una política industrial que garanteixi l’autosuficiència del país en sectors estratègics. Aquest objectiu és compartit per la nova administració de Joe Biden. La relocalització dels Estats Units va aconseguir el seu valor màxim el 2019, a causa de les tensions comercials amb la Xina, mentre que el pes de Mèxic en les importacions de manufactures va augmentar en relació amb les de proveïdors asiàtics.

Les activitats més susceptibles de ser relocalitzades són, segons PwC, els productes farmacèutics, l’electrònica i la informàtica (la falta de semiconductors ha encès les alarmes), i equipaments elèctrics com les bateries, tenint en compte el seu enorme potencial en la transició energètica.

Aquests temes es van debatre en un seminari al Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), titulat Comerç internacional i estratègies de resilències econòmiques. Anabel González, directora general adjunta de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), hi va defensar que els intercanvis es recuperaran aquest any un 8%, però que els colls d’ampolla han desequilibrat el mercat. Per aquest motiu, segons Fabrizio Operti, del Banc Interamericà de Desenvolupament (BID), “les empreses estan realineant el repartiment de les cadenes de valor i diversificant les seves fonts de subministrament davant les tensions que viu el comerç internacional”.

Sílvia Sorescu, analista de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), creu que no només hi ha l’opció de repatriar, sinó també la de desenvolupar una major digitalització per reduir la incertesa relacionada amb les distàncies.