“Els atacs informàtics han augmentat”

La pandèmia va venir de cop, i vam anar a casa a tre­ba­llar. Mol­tes empre­ses no esta­ven pre­pa­ra­des per fer aquest pas. Hi havia males garan­ties, perquè no s’estava a punt, tec­nològica­ment i quant a for­mació. Amb la covid han aug­men­tat els atacs informàtics a par­ti­cu­lars, és el cas del ran­somware [un software que blo­queja tot o una part d’un sis­tema ope­ra­tiu fins que es paga un res­cat]. Els atacs a les cases van créixer perquè quan ens van con­fi­nar, de fet, l’acti­vi­tat econòmica es feia des del domi­cili. Sabien que les per­so­nes es con­nec­ta­ven per fer tele­tre­ball i eren punts d’entrada fàcils.

L’empresa ha de faci­li­tar un ordi­na­dor només per feina, sense bar­re­jar-hi assump­tes per­so­nals. Cal que els ordi­na­dors no tin­guin per­mi­sos d’admi­nis­tra­dor, perquè no s’hi pugui reme­nar, perquè si ets admi­nis­tra­dor i se’t cola alguna cosa pots col·lap­sar tota la xarxa. Si tens els per­mi­sos més limi­tats, hi ha menys perill. No s’ha de dei­xar ins­tal·lar apli­ca­ci­ons als tre­ba­lla­dors, sinó limi­tar-les i ins­tal·lar-les des d’una admi­nis­tració cen­tra­lit­zada. Esca­ne­jar els cor­reus entrants i sor­tints bus­cant ame­na­ces. No esca­ne­jar el con­tin­gut, sinó patrons de virus. No dei­xar que et puguis con­nec­tar a certs llocs que sabem que són per­ju­di­ci­als. Tre­ba­llar amb una VPN, xarxa pri­vada vir­tual per poder tenir una con­nexió segura des de casa a la feina… Són algu­nes acci­ons, a part d’actu­a­lit­zar el software, tenir anti­vi­rus i polítiques de con­tra­se­nya segu­res. Hi ha una part més tec­nològica, que és tot això, i també hi ha la for­mació, que és molt impor­tant, perquè la majo­ria d’atacs con­tra una empresa es fan a través de phis­hing. Són atacs d’engi­nye­ria social, que en diem: un ata­cant que mani­pula el tre­ba­lla­dor perquè aquest es cre­gui una història i li doni deter­mi­na­des dades.

Les empre­ses han d’expli­car als tre­ba­lla­dors quina infor­mació poden donar. Per exem­ple, no donar una con­tra­se­nya a algú que ens la demana per telèfon. I quan rebem un cor­reu, podem cli­car els adjunts? Si no hem sol·lici­tat el cor­reu i du un adjunt que no sabem de què va no l’obrim, és molt perillós.I si hi ha un enllaç amb un enllaç? Posem per cas un cor­reu de la Caixa que diu que cli­quis un enllaç per dema­nar-te un usu­ari i una con­tra­se­nya, per arre­glar unes dades del compte. No hi vagis. Si tens un compte i s’ha d’arre­glar alguna cosa no et dona­ran un enllaç estrany, sinó que diran que entris al compte amb el teu usu­ari habi­tual. En els enllaços hi pot haver petits detalls can­vi­ats i por­tar-te a un web fals.

És la prin­ci­pal moti­vació. De vega­des, però, han de fer mol­tes pas­ses per acon­se­guir-ho. Pot ser que siguis un graó i t’ata­quin perquè ser­vei­xes d’enllaç per entrar a la teva empresa.

En el ter­reny per­so­nal, ens hem de pro­te­gir d’una manera equi­va­lent a com ho fem a la feina: actu­a­lit­zar els sis­te­mes ope­ra­tius i el software que fem ser­vir. La majo­ria d’atacs, si tinguéssim actu­a­lit­zat l’anti­vi­rus o el sis­tema ope­ra­tiu no entra­rien. Fer còpies de segu­re­tat i que no esti­guin en línia, perquè hi ha atacs que el que fan és xifrar tot el que està con­nec­tat a la xarxa.

La qüestió de les con­tra­se­nyes és com­pli­cada. Tots sabem que s’han de fer ser­vir con­tra­se­nyes dife­rents en cada web i que, a més, han de ser llar­gues. Les con­tra­se­nyes no han de ser inin­tel·ligi­bles, perquè són difícils de recor­dar. El cas és no fer ser­vir con­tra­se­nyes fàcils en el sen­tit que siguin fàcils de detec­tar si ens ata­quen i pas­sen un dic­ci­o­nari; que no sigui una paraula que esbri­nin en dos segons. Pots aga­far les ini­ci­als de les parau­les d’una frase, una cançó llarga... és més impor­tant que sigui llarga, de dotze o més caràcters, i que tin­guis una pauta per recor­dar-la, que no pas fer-la més curta amb ele­ments que no recor­daràs mai de la vida.

En el cas de ser­veis sen­si­bles, de molt risc, com el banc, sí. I has d’estar alerta: si saps que a Face­book s’ha produït un atac, per exem­ple, entres i la can­vies. Una de les for­mes de fer ser­vir les con­tra­se­nyes de manera segura és l’auten­ti­cació, una eina perquè els sis­te­mes siguin robus­tos. Per exem­ple, que per acce­dir al cor­reu no només hagis d’entrar la con­tra­se­nya sinó també un codi que reps al mòbil.

És molt inse­gur desar la tar­geta al web de les boti­gues. Hi con­fies, però l’empresa té les dades en una base de dades i la poden ata­car. No saps si la teva tar­geta pot aca­bar en el mer­cat negre. Això passa. A casa també hem de tenir en compte tot allò que es con­necta a la xarxa. El rou­ter, per exem­ple, no el dei­xem amb la con­tra­se­nya que porta per defecte, la de la wifi i la de l’admi­nis­tra­dor del rou­ter.