El dossier

Viure de rènting

Un equip tecnològic, potser mobles, o el cotxe. Per què no llogar en lloc de comprar? Llogar sempre ha fet “de pobre”, però ara mateix, el planeta ens suplica que fem canvis en el consum

SÒNIA LLORENS (càtedra d’Economia Circular)
“Per ser sostenible, l’activitat d’avui no pot posar en risc els recursos de demà. I sabem del cert que els estem posant en risc”
MARIBEL ESTÉVEZ (usuària d’Ecodicta)
“En lloc de comprar roba la llogo pel temps que vull. Aquí només coneixíem les botigues de lloguer de disfresses, o de vestits per a esdeveniments”
ANNA PEÑA (Rezero)
“Venim d’una generació, la dels pares, que creu que com més tinguem, millor. La publicitat ens fa pensar que posseir ens farà sentir millor” ELOI SERRANO (Càtedra Economia Social) “Si puc consumir molt és valorat socialment, encara que els meus ingressos provinguin del salari i no pas del patrimoni” ELOI SERRANO (Càtedra Economia Social) “Les persones tenim valors i si les empreses no s’hi adapten, el mercat les penalitzarà. Les empreses adopten els valors ni que sigui per interessos”

“Subscripció no és només tenir Netflix, Spotify, o pagar per suar al gimnàs.” Així es presenta Simplr, com a “primer canal de consum flexible del món”. Això vol dir que dona la possibilitat de subscriure’s a una gran varietat de productes: aliments, begudes, mobles, bicicletes, neteja... Ah, i sense permanència. Subscriu-te i deixa-ho quan vulguis. Simplr és només un exemple, però. N’hi ha molts, i de tots colors. Com les bugaderies que es van instal·lar a casa nostra fa uns anys i que tot i que no en teníem tradició, s’hi han quedat. Per què, de fet, cal que tothom tingui rentadora i assecadora a casa? No. Durant els mesos de confinament, una família va impulsar The Big Family: grups de Telegram i WhatsApp arreu del territori que serveixen per a la conversa solidària i l’ajut mutu. El primer grup es va crear el 13 de març del 2020 al Maresme. En Raül Tufet, membre fundador, explica la senzillesa del projecte: “Qui té alguna cosa i no l’usa i veu que pot fer servei a algú altre, ho diu al grup. I ho regala.” Roba, mobles, electrodomèstics. Ja són prop d’un miler de grups, més de deu mil usuaris. Un veïnatge solidari creixent, a partir d’una llavor molt petita.

Al final, i de fons, es tracta de reflexionar sobre els hàbits de consum. La pandèmia potser ho ha accelerat. “Hem de fixar-nos en la necessitat de canviar el model. Ni el consum ni la manera de produir són sostenibles. Per ser sostenible, l’activitat d’avui no pot posar en risc els recursos de demà. I sabem del cert que els estem posant en risc.” Parla Sònia Llorens, directora de la Càtedra d’Economia Circular i Sostenibilitat de la Fundació Tecnocampus (UPF) i codirectora del postgrau d’Economia Circular de la UPC School. Tenim un dilema al davant: seguir per la via de l’economia lineal, i produir, produir, produir fins a la mort, o girar els ulls cap a l’economia circular i mirar de donar respostes als desafiaments globals. “Hi comença a haver una crisi de recursos energètics, de materials, d’aigua. Hem de canviar. I sí, ja fa molts anys que es parla de sostenibilitat, però fins ara ens costava molt fer la transició, perquè afecta els conceptes d’economia i de model de negoci.”

L’economia s’ha de mantenir viva, i per això apareix en escena l’economia circular. Una entitat que lidera aquesta proposta és la fundació Ellen MacArthur, en què trobem tant la teoria com els exemples pràctics.

Objectes o solucions?

Com fer que l’economia estigui viva? Quina relació té això amb viure de rènting? Entre les diverses estratègies que se’ns proposen des de l’economia circular, hi ha la servitització, que posa al centre l’usuari, el client, i no el producte. Segueix Llorens: “És dir al client: “T’ofereixo una solució per a la teva necessitat, en lloc d’oferir-te un producte.” Un exemple d’això podria ser la il·luminació. Hi ha empreses que venen bombetes i com que el seu negoci es basa en les unitats venudes, voldran que durin poc. “En canvi, amb la perspectiva que aporta la servitització, l’empresari diu: «T’ofereixo una solució a la teva necessitat, que és tenir llum en un espai, i m’encarrego de posar-te les bombetes que et calen, fer-ne el manteniment, canviar-les quan peten...»” Qui fabrica bombetes segueix tenint negoci, però ara interessa que les bombetes durin. Les bombetes de Philips, un cop es va passar a la servitització, a través de Pay-per-lux, van passar a durar un 75% més. “La sostenibilitat queda assegurada perquè a l’empresa ja no li interessa l’obsolescència programada.” Això val per a qualsevol tipus de negoci? Llorens està convençuda que assistirem a una allau de propostes. “Viurem una efervescència. Roba, mobles, electrodomèstics, mobilitat... En el cas del software, per exemple, és molt evident, ja no comprem pràcticament res, i tot funciona amb llicències.”

Anar a l’última

Es pot oferir un producte i ja està, o bé es pot donar un servei associat a la venda, o donar directament la solució en el servei, i pagar per l’ús (pay-per-use). Els experts, com Llorens, no ho dubten: “Ho veiem en molts sectors de l’àmbit domèstic, i també s’està implementant en l’àmbit industrial.” La moda, per exemple. “Com a usuària, no necessito ser propietària de la roba, necessito accedir a l’ús de la roba. La meva necessitat és vestir-me, per a diferents ocasions i en funció, per exemple, del meu pes, que pot variar cap amunt o cap avall. Ara mateix estem en el fast fashion, consumint molt tèxtil, que de seguida es queda obsolet, perquè l’obsolescència programada no és només per als aparells electrònics, sinó també per a la moda. En el moment que s’entra en la servitització, s’acaba. L’empresa tèxtil, que és la propietària de la peça, ja s’encarregarà de reparar-la, d’actualitzar-la i que allò que faci sigui fashion..!” Pagar per l’ús podria ser una bona opció. Raúl González és un dels fundadors d’Ecodicta, “el teu armari infinit i circular”. Es presenten com una aposta per la sostenibilitat. Amb la seva parella, Mercedes García, va engegar a finals del 2018 una empresa de lloguer de roba per subscripció. “Estàvem a Mèxic i per feina vam haver de comprar molta roba, que se’ns acumulava a l’armari. No ens la podíem endur enlloc. A l’estranger hi havia models semblants al que ara és Ecodicta. Ho vam portar cap aquí. En el nostre cas, vam pensar a oferir roba per al dia a dia.” I està sent un èxit.

Això de la servitització, com s’ho faran segons quines indústries? Fins ara, explica Sònia Llorens, les empreses fabricaven i venien màquines, ara es tracta de proposar cobrar per l’ús en lloc de vendre la màquina. El fabricant de la màquina la sensoritza per al client, fa el monitoratge dels processos, i gràcies a tot això ofereix els consells pertinents per fer servir millor la màquina, optimitzar el procés, que es consumeixi menys energia, menys aigua, que facin falta menys recanvis, que se’n facin manteniments preventius i predictius... “L’empresa que està fent servitització amb la màquina segueix sent-ne la propietària. De fet, la gran confrontació que veurem d’aquí a poc serà la dels recursos: qui sigui propietari del recurs, guanya.”

Vet aquí, la clau serà tenir la propietat del recurs, recuperar components, materials, matèries crítiques. “Així apareix una altra idea: el residu deixa d’existir i es converteix en recurs. Les empreses que siguin capaces de fer aquests circuits tancats seran les guanyadores.”

Usuaris empobrits, o no

De vegades, ho sabem, tot això de llogar pot tapar una situació econòmica molt adversa que no ens permet comprar, que és el que voldríem. Però també es pot veure com un acte carregat de modernitat. Ara fa cool, en lloc de pobre. I fins i tot pot ser una manera d’accedir al luxe d’una forma que ens és assequible. Però si gratem una mica tornem a allò que importa: es tracta de poder canviar un sistema de produir i consumir.

Diem que fa cool, però no tothom ho veu de la mateixa manera. En la generació més gran encara hi ha la cultura de la propietat: “Vull la meva casa, el meu cotxe, tot meu.” Diu Llorens: “Les noves generacions tenen una visió diferent i veuen més normalitzat pagar per l’ús. Ser sostenible també dona estatus. El jovent ho pot incorporar com una marca. «No és que no tingui cotxe perquè no me’l puc pagar, sinó que pago per l’ús quan em fa falta, i soc sostenible.»” Moltes ofertes de subscripció ara mateix tenen preus elevats, potser perquè som a les beceroles d’aquest canvi de paradigma. Llorens coincideix que el pay-per-use es donarà en funció de l’usuari, del context, del tipus de servei. “Tot plegat es modularà.”

Rumiem un moment sobre una altra pista que ens indica que sí, que s’han traspassat moltes línies vermelles, i gairebé de manera imperceptible. Quan va ser l’última vegada que vam portar algun aparell a arreglar? Tenim experiència que segons quins ginys, és més car reparar-los que comprar-ne de nous. “Quan a enginyeria expliquem disseny de producte, veiem com els productes de fa vint anys es podien desmuntar perfectament, trobar el component que fallava i resoldre’n l’avaria. En els últims anys, els objectes s’han compactat en una mena de caixa negra que és pràcticament impossible d’obrir per reparar. Per què? per què estem en aquest model d’economia lineal, en què interessa que tornem a comprar, i per això surt més car reparar que tirar l’aparell i comprar-ne un de nou.”

Posseir, ser posseït

Parlar sobre el sentit i el significat de la possessió no és pas nou, diu Eloi Serrano, director de la Càtedra d’Economia Social del Tecnocampus de Mataró. Ens transporta a Karl Marx i la seva distinció entre el valor d’ús i el valor de canvi de les coses. “Posem per cas un cotxe. El seu valor d’ús és la capacitat que té de portar-me d’un punt A a un punt B. El valor de canvi és el que li dona el mercat.” Per exemple: si visc a ciutat i vaig poc, o gens, a la muntanya, el meu 4x4 possiblement l’he adquirit per l’estatus que em pot atorgar, i no pas per l’ús que en faré. “El rol social es mesura, i una de les eines més importants per fer-ho és el nostre nivell de renda.” Som així? Tant tens tant vals? “Als meus alumnes els dic que es retrobaran quan faci vint anys que hauran acabat la carrera. Estaran esperant a la porta del restaurant i algú que porta un Mercedes s’aturarà i tocarà el clàxon: «Vaig a aparcar!» I els de la porta diran: «Va en un Mercedes! però no era el ruc de la classe?» Resulta que ara ja no és el ruc, perquè tenir diners és un signe d’intel·ligència.” El cas és, però, que allò que ens posiciona, o que la societat té en compte per posicionar-nos, no són els nostres ingressos, sinó el consum que fem: “Si puc consumir molt és valorat, encara que els meus ingressos provinguin del salari i no del patrimoni.”

Sempre que Serrano pregunta als alumnes on se situen, socialment, la gran majoria respon que pertany a la classe mitjana, perquè poden anar a la universitat, tenen cotxe, mòbil... “Jo els contesto que si els ingressos que els permeten fer aquest consum provenen del treball, són classe treballadora. Se situen en la classe mitjana pel seu grau d’accés al consum, sense tenir en compte la variable dels ingressos.”

Amb aquesta manera de veure la vida s’entén que hi hagi, diu Serrano, “una inflació de productes no necessaris”. I continua: “Això estimula l’activitat econòmica, sí, però... per exemple: sota quins preceptes s’actua quan es construeixen molts ports per a persones que hi tenen un veler que fan servir només trenta dies a l’any? El medi ambient s’ho mereix, això?” Hi ha la creença que canviar les maneres de consumir farà reduir els beneficis de les empreses. “No es tracta de deixar de produir, sinó de veure què produïm o com produïm.” “Per exemple, actualment es veu molt més cinema que fa trenta anys. Plataformes com Netflix han facilitat l’accés a la cultura, i això no està pas malament!”

La clau de la revolució que es gesta està, diu, en l’atenció a les persones, en quines funcions de producció desenvolupem, “amb sostenibilitat, equitat i si pot ser amb una relació democràtica entre els diferents elements de la producció”. A més desigualtats, menys democràcia, aquesta és la realitat. És necessari trencar la relació de confrontació entre capital i treball. A Mataró, per exemple, hi ha la cooperativa de consum Som Mobilitat. Els clients són socis, oferent i demandant participen en un mateix projecte. “Apostem per una mobilitat a peu, en bicicleta i transport públic. Quan necessitis un vehicle per a tu, que sigui elèctric i compartit”, diuen al web. I segueix Serrano: “No hi ha una relació extractiva: és possible molta mobilitat amb processos sostenibles i autogestionats. No ens diuen que no ens moguem, ens diuen que ho fem més i millor. En aquest cas, el cotxe l’estem valorant per l’ús.” Novament i sempre: una altra economia, amb beneficis per a tots, és possible.

Quan els seus alumnes senten tot això, i tanta altra informació, segur que canvien alguns dels seus patrons, oi? “En prenen consciència, sí, però cal tenir present que les forces externes són molt potents. Me’ls estimo molt, però dubto que les seves pautes de consum canviïn en èpoques com el Nadal i altres. Sí que pot passar que en alguns aspectes de la seva vida tinguin aquesta consciència de què parlem, a l’hora d’organitzar les seves vacances, per exemple: Quin tipus de turisme volem? Quines empreses de serveis ens proveiran? I a la vida, en general, aniran incorporant qüestions relacionades amb la propietat col·lectiva.”

“L’economia no és una ciència exacta –recorda Serrano– és la gestió dels recursos escassos, i ve determinada per sistemes de valors. L’economia és producte del pensament global.” Ara mateix, tot i les resistències, hi ha un corrent fort que advoca per la responsabilitat social, la igualtat, la transformació cap a una economia verda. “Les persones tenim valors i si les empreses no s’hi adapten, el mercat les penalitzarà. Les empreses adopten els valors ni que sigui per màrqueting. Així doncs, la societat té eines per revertir moltes maneres de fer.” Tenim poder. Molt.

“SI T’APASSIONA LA MODA, VOLS ESTRENAR”

La Maribel Estévez és clienta d’Ecodicta, una plataforma de lloguer de moda. Des de fa quatre anys, aquesta fashionista catalana té un podcast de moda i bellesa, Loca por la Moda. “Els últims temps he parlat molt, precisament, de la sostenibilitat en el sector de la moda.” Ser subscriptora d’Ecodicta és una alternativa: “En lloc de comprar roba la llogo pel temps que vull. Aquí només coneixíem les botigues de lloguer de disfresses, o de vestits per a esdeveniments, però als EUA, per exemple, és habitual i està en creixement. Un exemple d’això és Rent the Runway, que és un concepte semblant al d’Ecodicta: un armari compartit en què tens unes peces de roba que pots anar renovant.” Per a ella, al final, representa no adquirir tantes peces, i això té repercussió en el medi. D’altra banda, “si t’apassiona la moda, vols estrenar, que el teu armari estigui en moviment... I si hi afegim que les marques que hi ha a Ecodicta són sostenibles, i poc conegudes, tot plegat t’aporta un plus d’originalitat.” Podem pensar: 45,90 euros mensuals per rebre quatre peces és molt. Com sempre i en tot, depèn. I si en lloc de comprar un abric de 200 euros n’estrenem un cada mes?

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor