“Als països mediterranis donem molt pes a la imatge”

Cal distingir, abans que res, entre consumir i comprar. Si parlem de consum, en general, hem de dir que el vinculem molt a la satisfacció de les necessitats emocionals. Això, en part, ens ve de la nostra cultura occidental, que es basa en la idea que quan tenim un problema hem de trobar alguna cosa fora que ens el solucioni. Aquest plantejament té aspectes bons, és clar, perquè així si tenim un mal de cap som capaços de buscar la solució i inventar un analgèsic que el treu. La manera de fer de la cultura hindú, en canvi, és diferent. En aquest cas, si tenim mal de cap ens conviden a meditar. Forma part de les cultures més introspectives. El consumisme explota, en certa mesura, la lògica occidental que diu que els elements externs són els que ens ajuden a regular-nos interiorment. A tot això cal afegir que les empreses han sabut associar la seva marca a un seguit d’intangibles psicològics i emocionals: seguretat, afecte...

La Coca-Cola és la felicitat d’un moment compartit; Nike et porta a polvoritzar els teus límits; si uses Apple vol dir que ets una persona intel·ligent... Quan consumim no volem el producte, quan consumim volem la sensació psicològica associada al producte: vull sentir-me maca, maco, per tant me’n vaig de compres.

Sí, es tracta de consumir. Sí que passa que als països mediterranis, com que som de cultura més col·lectivista i menys individualista, donem molt pes a la imatge que projectem, a com ens perceben els altres. Hi havia la idea que llogar és “de pobres”. Per això ens costa més això de la segona mà i la idea de llogar.

Precisament perquè s’hi ha donat un enfocament social positiu, en el sentit que és més ecològic, més responsable o fins i tot cool, si em permets dir-ho així. Abans no es llogava perquè feia pobre i ara sí perquè és ecofriendly. Se segueix posant en evidència fins a quin punt ens importa allò que pensen els altres.

Les empreses saben explotar això, el consumisme: “Canvia de cotxe cada quatre anys!” Tot plegat ho afavoreix la cultura del rènting: “No repeteixis vestit! Per a cada casament, un vestit diferent.”

Sí, perquè una cosa és consumir i una altra posseir.

I et diria que això no té res de dolent, mentre reconeguis des de quin estat ho fas. A mi em va deixar la xicota i hi havia dies que jo, que plorava el meu dol, trucava als meus amics per sortir a fer unes cerveses, perquè necessitava estar una estona sense pensar en res. Aparentment era una cosa dolenta, perquè me n’anava amb els amics a emborratxar-me. I no és així.

El problema ve quan no ho esculls, quan no tens recursos per fer front a aquesta ruptura de què parlava i només saps anar de copes.

Hi ha diverses lectures. Per exemple: amb l’excusa de l’ecologia, de les actituds col·laboratives, s’està intentant donar una mena de vernís alternatiu a qüestions que tenen a veure, simplement, amb la pèrdua de poder adquisitiu de les classes mitjanes. Ens plantegen que llogar és molt millor, i està bé, però també està passant que molts no poden pagar el 20% de l’entrada d’una hipoteca.

D’una banda, doncs, crec que s’està creant una determinada imatge perquè és molt millor parlar d’això que de la pèrdua de poder adquisitiu. Tot i així, tampoc un parell de raons no expliquen el que passa; a les persones ens agrada massa donar explicacions reduccionistes. D’una altra banda, també se li dona un pes excessiu al minimalisme, al “no tinguis cap mena de propietat”. A la meva vida ho practico una mica, això, però a mi ja em va bé, per la meva manera de ser. Però hi ha a qui li agrada col·leccionar, quadres, objectes, i també ho trobo bé.

Tornem a allò que dèiem sobre el consumisme: es dona molt pes als elements externs com a determinants dels interiors. Abans ens deien: “Tingues coses, que això et farà sentir segur” i ara ens diuen: “No les tinguis, per sentir-te lliure.” Sempre és la mateixa manera de fer, l’occidental, que per no mirar dins, perquè ens fa por què hi podem trobar, posem el focus fora de nosaltres mateixos.

Tot és relatiu, i parlo com a psicòleg, no com a animal polític. Potser et ve de gust ser una petita capitalista burgesa en segons quins aspectes. Per què no? Els problemes venen quan no ets honest amb tu mateix i amb allò que et forces a fer. Quan estàs immers en alguna militància molt activa, la que sigui, és fàcil caure en la generalització. És com afirmar: “Tot allò que és de petitburgès és dolent”; caldria analitzar-ho detingudament.