“S’estan arxivant totes les denúncies contra les residències”

No han deixat de protestar. Són familiars de persones que viuen en residències. N’hi ha que lluiten de fa anys, d’altres són veus noves, que s’han afegit arran dels esdeveniments dels dos últims anys. Els anys de la covid. A més de voler canvis, volen respostes: què va passar amb els familiars que van morir en un geriàtric? És cert que hi havia la consigna –recomanació?– de no derivar-los als hospitals? Negligència? Omissió de socors? Demanen destriar què és comprensible en una crisi sanitària i què no. Investigar, jutjar, penar. Tot perquè no es torni a repetir. La majoria de les denúncies, però, no han prosperat. Ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. Al febrer sí que es va saber que la fiscalia de Sabadell havia presentat una denúncia contra un centre, a Palau-solità i Plegamans, per mala gestió. Allà, entre el març i l’abril del 2020, van morir 40 residents. A Tremp també hi ha denúncia de la fiscalia per la gestió d’un brot que va afectar una residència el novembre del 2020. Hi van morir 64 dels 142 residents. Es fan moviments, però són gotes al mar. Els morts es compten per milers, i les famílies volen investigacions. A finals de gener, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre aquests successos. Més de 35.000 residents van morir a l’Estat; el 89% de les denúncies, arxivades. “Les autoritats han incomplert la seva obligació d’investigar.”

A Catalunya, María José Carcelén, portaveu de la Coordinadora Familiars de Residències 5+1, explica: “La nostra entitat va néixer el 2017, per tant, abans de la pandèmia ja érem conscients que el que passava a les residències era molt greu i no importava ningú. El que es va viure amb la covid va ser una salvatjada, va ser deixar morir els avis de manera indigna. Vam ser ingenus, vam pensar que la societat reaccionaria. No ha reaccionat ni la societat, ni els polítics, ni la fiscalia.” La coordinadora forma part d’una plataforma estatal, en què Madrid i Galícia també estan representades. “S’estan arxivant totes les denúncies contra les residències; no es fa justícia.” A Catalunya, la coordinadora va presentar denúncies a trenta residències, que afectaven prop de 200 residents. “Teníem papers de tot. Vam donar percentatges de contagis, dades de quants no van ser derivats a l’hospital i dades sobre el fet que els que arribaven ho feien desnodrits, deshidratats i amb nafres que els arribaven als ossos. I van morir per l’estat en què van arribar. Vam aportar informes mèdics, de tot, fins i tot la declaració valenta d’una treballadora que explicava la desorganització que es va viure. Correus electrònics en què deien que «no podien» dur-los a l’hospital, del protocol del SEM per valorar els trasllats en què parlava de «reduir l’esforç terapèutic» i «tenir en compte el valor social de la persona»... Amb això i més, la fiscalia no en va tenir prou per cridar a declarar ni un sol familiar. Ni un. Ni la treballadora. Arxivat, com tot. No importa ningú, començant pel poder judicial. Conscientment s’impedeix a les persones lluitar pel dret a la vida.”