El dossier

“El tracte als avis no té explicació ni perdó”

Treballa en una de les residències que la Generalitat va haver d’intervenir setmanes després de l’esclat de la pandèmia. A Clàudia Garcia Rocabert, encara ara, li costa creure que aquell malson el va viure de veritat

FINAL MOLT TRIST
“Entenc que s’havia de prioritzar, que hi havia desconeixement, però vaig veure gent gran morint amb molt de dolor i ofegant-se”
PRESSIÓ EXTREMA
“Encara ara em costa de creure que tot allò que vam viure fos real. Fins i tot em pregunto d’on vaig treure la capacitat per suportar aquella pressió. Però és que no podia marxar, no podia desatendre aquelles persones”

“Encara ara tinc moments en què em costa de creure que allò que vam viure aquells dies, els de les primeres setmanes de la pandèmia, fos real. Fins i tot em pregunto d’on vaig treure la capacitat de suportar aquella pressió. Però és que no podia fer cap altra cosa, no podia marxar, no podia desatendre aquelles persones malgrat que vaig haver de dur el cos al límit.” Parla Clàudia Garcia Rocabert, la terapeuta ocupacional de la residència Bertran i Oriola, situada al barri de la Barceloneta. És una de les residències que la Generalitat va haver d’intervenir davant la greu situació de contagis registrada. La Clàudia relata com es van viure aquells primer dies: “El 13 de març al matí teníem famílies visitant els avis i les àvies. Ràpidament es va aplicar un aïllament preventiu. Al migdia, des de la porta, vam començar a barrar-los el pas, sense previ avís. Molts familiars es van emprenyar perquè volien, almenys, acomiadar-se i explicar-los en primera persona per què desapareixerien durant uns dies”, recorda. L’ambient es començava a tensar. En aquell moment no hi havia cap intern amb símptomes –el servei de centre de dia es va tancar completament–, però tothom percebia que el virus era una amenaça real. En aquell moment, la residència la gestionava el Grup Eulen. De seguida van arribar notícies dels primers brots a altres residències del país. A la Bertran i Oriola, explica la Clàudia, la seva directora “va actuar com si la covid no anés amb ella”: “No ens facilitava material de protecció, malgrat que sabíem que a la residència n’hi havia. Ens deia que érem unes exagerades i que ens el facilitaria en cas que es detectés algun positiu.”

Els treballadors del centre es van organitzar i van fer de cadascuna de les quatre plantes un grup bombolla. La decisió també afectava els professionals de la residència, que van començar a assumir tasques que habitualment no els pertocaven. Trastocar les rutines dels pacients els va minvar l’ànim. Els que estaven allotjats a les dues plantes que no tenen terrassa només podien mirar el carrer des de la finestra. Així un dia rere un altre. Molts no entenien per què els familiars no apareixien per l’edifici. “Molts interns tenen demència. Els explicàvem el motiu d’aquella absència, però al moment se n’oblidaven. Tot el que podíem fer era usar els nostres telèfons mòbils per fer videotrucades”, diu aquesta treballadora.

El 28 de març al vespre va esclatar el malson. La directora va comunicar a l’educadora social que cinc avis i àvies mostraven símptomes compatibles amb la covid. Els van aïllar a l’instant, però l’escalada de casos estava en marxa. El pànic i l’estrès es van estendre entre el personal i van arribar les primeres baixes. Algunes per covid. El degoteig de professionals que no van tornar a la feina va esdevenir una constant. No hi ha havia manera humana de contractar personal nou. S’havien d’atendre noranta-dues persones amb molt poques mans. Els torns van començar a ser “infernals”. La Clàudia recorda haver treballat trenta hores consecutives, sense cap respir. Faltaven metges, hi havia molt poques infermeres. Tothom feia el que podia, però el desconeixement de l’enemic a què s’enfrontaven era absolut, sobretot aquells primers dies. Només cinc avis es van lliurar de la infecció. Un total de trenta-tres van morir per culpa de la pandèmia. El 27 d’abril, la Generalitat va fer fora el Grup Eulen i va passar el relleu de la gestió a les Germanes Hospitalàries. El canvi en el timó es va notar ben aviat, però va arribar massa tard, sobretot per als avis que no van poder superar el virus.

La Clàudia mai no es va rendir, però la cruel experiència li va passar factura. Va patir ansietat, entre altres patologies, i va necessitar teràpia per recomposar-se per dins i per fora. “Era tot tan surrealista que no donaves crèdit. Arribava a casa i no sabia si era cert el que havia viscut. Recordo un dia que anava conduint el cotxe i, en passar per un túnel, no sabia si anava direcció a casa o direcció a la feina”, diu. Gairebé dos anys després, des de la reflexió que una certa distància permet tenir, la Clàudia es pregunta com pot ser que s’abandonés la gent gran del país d’aquella manera. “Entenc que s’havia de prioritzar, entenc que hi havia molt de desconeixement, entenc que s’havien de cometre errors involuntaris, però vaig veure gent gran morint amb molt de dolor i ofegant-se. Res no justifica la desatenció que van patir els avis i les àvies. El tracte que com a societat els vam donar no té explicació ni perdó. Prioritzar no hauria d’haver comportat mai abandonar”, subratlla. Algunes d’aquelles morts estan ara al jutjat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor