“S’han de fer unitats més petites i no macroresidències”

Ara fa dos anys, quan va començar la pandèmia de la covid i, en especial, durant la primera onada, els que més ho van patir van ser les persones amb una salut fràgil i vulnerable. La principal recepta que teníem aleshores, sense vacuna ni cap protocol per implementar, era aïllar-nos. I això justament es contradiu amb el que és una residència, on es viu en comunitat i vols espais oberts on poder rebre els familiars. A tot el món les residències van fer el mateix, i en les successives onades, ja menys agressives, amb l’experiència prèvia i les vacunes, s’ha anat passant de vetllar per la salut a vetllar pel seu benestar emocional.

Sí, i que les variants delta i òmicron han estat menys agressives que les primeres. A més, amb la possibilitat de fer PCR i tests d’antígens s’han pogut detectar ràpidament les persones contagiades. És cert que la vacuna ha protegit tots els residents i ha permès, sota la supervisió de Salut, anar flexibilitzant, des de l’estiu passat, els protocols.

Des de la pandèmia s’han creat unes regions sanitàries que han permès als dos departaments treballar de manera coordinada. Hi havia reunions setmanals per supervisar aquests protocols que es feien sota la mirada de salut pública, però també des de serveis socials. A l’inici de la legislatura, amb el conseller de Salut ens van posar d’acord per intentar tirar endavant aquesta agència integral sociosanitària. Estem convençuts que la pandèmia ha evidenciat que és una necessitat i estem treballant plegats per fer-la realitat.

Sí, perquè les residències no poden estar a Salut, perquè per a molta gent són casa seva, però és evident que cada cop es necessiten residències amb més assistència, perquè les persones que hi van a viure són molt fràgils i hi arriben amb una salut molt dèbil. S’ha de trobar el punt mitjà entre llar i hospital, i aquesta agència ens ha d’ajudar a gestionar-ho.

Avançar cap a aquest model d’autonomia personal que ha de permetre una atenció domiciliària de molta qualitat perquè les persones dependents puguin estar a casa seva fins a darrera hora. I que l’atenció al sector residencial de persones grans, amb malalties mentals o amb discapacitats, pugui tenir una supervisió més directa del sistema sanitari, és a dir de Salut.

No ho crec. En el punt més àlgid de la pandèmia es va traspassar la gestió de la baula més fràgil del sistema al Departament de Salut i ara torna a estar a Drets Socials, per mantenir aquest esperit de coordinació amb els centres d’atenció primària. Al departament tenim els equips que coordinen els serveis sanitaris i socials. Sempre hi pot haver casos o excepcions, però en general ha funcionat prou bé. Ara el que cal fer és acabar-ho d’implementar i posar les eines per sustentar l’agència.

Durant tota aquest pandèmia, les residències han rebut sobrecostos covid, que justament anaven dedicats al material de protecció, a l’increment de les despeses per a la higiene i a reforçar el personal. S’està treballant en aquesta línia, i en el nou model s’ha d’intentar que les residències a poc a poc vagin caminant cap a unitats de convivència més petites i que les habitacions siguin més individuals, amb més sensació de privacitat. S’han de compartir espais comuns en condicions i millorar les ventilacions. Les residències que s’hagin de construir, i amb això els fons europeus ens hauran d’ajudar, han de seguir aquesta filosofia.

No, van associats a la covid i, per tant, a mesura que la covid vagi desapareixent, s’ha de millorar la situació a les residències, però no aquests sobrecostos, fruit d’un moment conjuntural. El que s’ha de fer és analitzar els costos que tenen aquests serveis residencials. L’any passat es van apujar les tarifes prop d’un 3%, i s’ha d’anar analitzant en quin punt estan els costos d’una plaça pública i anar ampliar el nombre de places durant la legislatura.

El compromís és analitzar com estan les despeses, quant costa una plaça residencial, com podem treballar a partir d’aquesta agència sociosanitària i analitzar el personal sanitari per tenir millors equipaments i ciutadans més ben atesos.

Hi ha un conveni que es va aprovar el 29 de desembre, entre els treballadors i la patronal, i com en qualsevol conveni laboral anirà en funció del que es va pactar. Nosaltres, de residències pròpies, amb personal propi, només en tenim 17 de les 1.053 que hi ha a tot el país. Evidentment, ens agradaria que si s’apugen les tarifes, aquest augment repercutís en els salaris dels treballadors.

Hi ha un copagament en funció de les rendes dels ciutadans, i la Generalitat té un preu de tarifa per a les places públiques que està en els 1.944 euros, que els ciutadans paguen en funció de la seva renda per capita.

Prop de 400 milions d’euros per atenció a les persones, dels quals 200 van destinats a espais residencials nocturns o diürns per a persones grans, amb discapacitat, problemàtiques de salut mental o sensellarisme. Amb aquests diners es poden construir espais nous o remodelar-ne d’existents. Hi ha altres partides, una de 60 milions, dirigides a l’autonomia personal i a la tecnologia, que ajudaria aquestes persones a estar a casa seva el màxim de temps possible. Parlem de telemedicina, teleassistència o robòtica que pot facilitar una vida més autònoma.

Les darreres setmanes estem explicant els fons europeus per tot Catalunya. El conveni que s’ha signat amb el ministeri i la informació està penjat al web, i les bases de les convocatòries sortiran a mitjans de març. Donarem temps als ciutadans, empreses, entitats i ajuntaments perquè s’hi puguin presentar. Està aquí mateix, i es podran imputar despeses fetes des del febrer del 2020 en espais residencials en construcció, sempre que les obres estiguin acabades el 2026.

Estic convençuda que aquest és un canvi de paradigma, perquè a partir d’ara qualsevol residència, pública o privada, es farà sota el mateix paràmetre. Aquests espais residencials s’han de fer posant la persona al centre, amb unitats de convivència més petites i no macroresidències amb centenars de places. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha de conviure d’una manera diferent, perquè les residències són cases per a persones i s’hi han adaptar.

Tots ens hem vist sobrepassats per tot. De residències de gent gran, n’hi ha 1.047, i si hi afegim les residències de persones amb discapacitat, arribem a les 1.300 i, per tant, els serveis d’inspecció han funcionat. S’han obert expedients i quan s’han vist infraccions, s’ha sancionat. El departament ha fet el seguiment i sí que volem mirar quins són els requisits amb què es fan les inspeccions. La pandèmia ens ha ensenyat que s’ha d’ampliar la mirada, i que més que buscar la sanció hem de mirar altres paràmetres perquè la gent gran estigui tan bé com sigui possible, perquè les residències són les seves llars.

Des del juny passat, que és el moment en què vaig arribar al capdavant de la conselleria, en cap moment he intentat responsabilitzar-los, perquè en tot cas, evidentment, la responsabilitat és compartida. Insisteixo que la pandèmia ens va superar a tots, i per això des del departament s’ha mirat d’estar al seu costat. Durant la sisena onada, vaig mirar de parlar personalment amb algun d’ells, perquè valoressin com creien que s’havien d’aplicar els protocols i mirar d’alleugerir l’aïllament patit per la gent gran en la primera onada. No tinc cap voluntat de responsabilitzar ningú, i en tot cas la primera responsable seria jo, i així ho assumiré en qualsevol cas quan pertoqui.

No, és un tema que està al Parlament, i com a diputada miro de ser tan respectuosa com puc amb la separació de poders. Al Parlament es parlarà del que va passar a les residències, però en lloc d’una comissió d’investigació es canvia el nom per una comissió d’estudi d’experts. A la pràctica serà el mateix, perquè hi haurà compareixences per analitzar què va passar. Perquè tots volem saber si es van cometre errors per posar-hi solucions. El que és important és que se’n parli, que puguin venir experts i que es facin anàlisis de futur per millorar i per no repetir errors. Això és el que volem tant nosaltres com la ciutadania.

Amb afirmacions com aquestes s’hauria d’analitzar cada cas. El cert és que en la sisena onada ells estaven més protegits, perquè la majoria tenien la tercera dosi. En alguns moments puntuals, els CAP i l’atenció primària estaven molt saturats, perquè la malaltia era menys greu però el nivell de contagis estava disparat. Tots vam intentar atendre el millor possible tothom i mirant de prioritzar les persones que tenien més risc. Amb Salut hem estat en contacte permanent per estar al costat de la gent.

El problema de llei de la dependència és que va generar moltes expectatives, i està mal dimensionada, mal finançada i envaeix les nostres competències. Et diuen què has de fer, però no hi ha els recursos suficients per poder-ho fer. La prova és que l’Estat contribueix a la llei amb 14% del que hi destinem nosaltres. Un 45% del nostre departament va destinat a aspectes que fan referència a l’autonomia personal. Si ens gastem 1.500 milions d’euros, l’Estat n’aporta uns 200.

Pel que fa a pressupost, hem destinat 58 milions d’euros a escurçar les llistes d’espera a través de places vinculades a les residències, o places públiques, que afectarien unes 6.400 persones, en diferents recursos assistencials. Una altra mesura és que s’ha eliminat el temps d’espera per cobrar la prestació per a persones cuidadores no professionals. A partir d’ara, la prestació es podrà cobrar un cop l’expedient corresponent hagi estat aprovat. Allargant aquestes ajudes a l’atenció a domicili, aconsegueixes que la gent gran estigui més temps, si vol, a casa, i normalment els qui van a la residencia són més dependents.

Sempre anem de bracet de Salut, que analitza les variants i, en funció del grau d’agressió, anirem obrint i tancant. No és compatible que la gent gran visqui bé i alhora tancada a les residències. Si una nova variant ens obliga a ser més restrictius, ho farem. Ara ja hem après a anar obrint i tancant en funció de la pandèmia.