Alep

Situ­ada al nord-oest de Síria, els pri­mers ves­ti­gis urbans d’Alep daten de fa qua­tre mil anys. És, doncs, una de les ciu­tats més anti­gues de la regió, però sense arri­bar als dotze mil anys de Damasc ni als onze mil de Jericó. Abans de la guerra, era, amb més de 2 mili­ons d’habi­tants, la ciu­tat més poblada del país. Després de set anys de guerra, és una ciu­tat devas­tada pels bom­bar­de­jos aeris, el foc de l’arti­lle­ria i els bidons d’explo­sius llançats des d’helicòpters per les for­ces de Bai­xar Al-Assad. La ciu­tat vella, patri­moni de la huma­ni­tat, es troba en ruïnes i la gran mes­quita omeia ha per­dut el mina­ret. El nom­bre de vícti­mes s’estima en diver­sos milers.

La ciu­tat ha pagat el preu de tro­bar-se en un lloc estratègic, al nord-est del lito­ral medi­ter­rani sirià –Latakia, bres­sol de la mino­ria ala­uita i, per tant, dels Al-Assad, i on es tro­ben les dues bases mili­tars rus­ses–, a poc més de 40 km de la fron­tera turca i al bell mig de la ruta comer­cial que anti­ga­ment unia els ports medi­ter­ra­nis amb la conca de l’Eufra­tes. A mit­jans del 2012, gran part de la ciu­tat va ser con­que­rida per l’Exèrcit Lliure de Síria (ELS), el braç armat de l’opo­sició laica que, amb el suport de Tur­quia, dels Estats Units i d’alguns països occi­den­tals, com­ba­tia el règim d’Al-Assad. Paral·lela­ment, amb el suport de l’Aràbia Sau­dita i altres monar­quies petro­li­e­res, el Front Al-Nusra (la franquícia d’Al-Qaida a Síria) i altres orga­nit­za­ci­ons extre­mis­tes es feien forts en alguns bar­ris d’una ciu­tat amb un deu per cent de població cris­ti­ana orto­doxa. Poc després, hi arri­bava Estat Islàmic (EI). Les milícies kur­des (YPG, Uni­tats de Pro­tecció Popu­lar) llui­ta­ven con­tra l’EI i per alli­be­rar el Kur­dis­tan sirià (la franja del nord del país fron­te­rera amb Tur­quia) de qual­se­vol ingerència forana.

En defi­ni­tiva, durant els dar­rers anys, la ciu­tat i el seu hin­ter­land han estat l’esce­nari on s’han enfron­tat les for­ces del règim i els seus ali­ats (tro­pes ira­ni­a­nes i liba­ne­ses de Hez­bo­llah), les de l’ELS amb ajuda turca, l’EI i les milícies kur­des, men­tre que l’avi­ació dels Estats Units, de Rússia, Tur­quia, el Regne Unit, França i l’A-ràbia Sau­dita bom­bar­de­java unes o altres posi­ci­ons segons les res­pec­ti­ves ali­an­ces. Encara avui, quan Alep ha estat des­truïda i ocu­pada gai­rebé en la seva tota­li­tat per les for­ces d’Al-Assad, la ciu­tat d’Idlib (a 60 km) i la rica regió que l’envolta seguei­xen en mans de l’ELS, men­tre que al nord, l’emplaçament kurd del cantó d’Afrin, ha estat ocu­pat per for­ces de l’ELS, milícies isla­mis­tes i tro­pes tur­ques. Final­ment, les YPG con­tro­len una franja de ter­ri­tori al nord i nord-est de la ciu­tat. Els com­bats con­ti­nuen.

Com Sara­jevo en la dècada dels noranta i per a des­es­pe­ració dels seus habi­tants, Alep, l’antiga capi­tal econòmica del país, s’ha con­ver­tit en el labo­ra­tori on es lliura un con­flicte múlti­ple.

Una guerra civil entre un règim despòtic al ser­vei de la mino­ria ala­uita (13% de la població) i d’alguns nota­bles sun­ni­tes con­tra, ini­ci­al­ment, una opo­sició laica que recla­mava una tran­sició política i avui con­tra un con­glo­me­rat de for­ces en què també hi ha milícies giha­dis­tes.

Un con­flicte per l’hege­mo­nia regi­o­nal entre l’Aràbia Sau­dita i l’Iran, amb dife­rents ares­tes sovint con­tra­dictòries. L’Iran i Hez­bo­llah donen suport a Al-Assad. Rússia, també. L’Aràbia Sau­dita –i altres països de la península aràbiga– s’oposa fer­ma­ment a la presència de l’Iran i dona suport als grups giha­dis­tes al mateix temps que també com­bat els xiïtes al Iemen. Final­ment, Tur­quia s’oposa al règim d’Al-Assad i ini­ci­al­ment va afa­vo­rir el con­tra­ban de petroli prac­ti­cat per l’EI i el pas d’armes i de volun­ta­ris giha­dis­tes. El prin­ci­pal objec­tiu d’Ankara és evi­tar la con­so­li­dació d’un poder kurd autònom a Síria com el de l’Iraq des del 1991.

I encara, per aca­bar, un con­flicte enco­bert per l’hege­mo­nia glo­bal entre Rússia i els Estats Units –i la Xina com a rere­fons–, ali­ats con­tra l’EI. Putin apro­fita la guerra per recu­pe­rar el paper de gran potència que tenia Rússia durant la guerra freda (en aquest con­text se situa també l’annexió de Cri­mea el 2014 i el con­flicte del Dos­bam a la Ucraïna ori­en­tal).

Was­hing­ton, en canvi, dona suport a l’opo­sició i, sobre­tot, als kurds, cosa que entra en con­tra­dicció amb el seu aliat i mem­bre de l’OTAN, Tur­quia. No és l’única con­tra­dicció entre uns ali­ats més teòrics que reals: Rússia i els ali­ats de Was­hing­ton donen suport a l’acord amb l’Iran sobre el pro­grama nuclear, men­tre que Trump, ali­neat amb el govern ultra­con­ser­va­dor de Ben­ja­min Neta­nyahu, s’hi ha mos­trat deci­di­da­ment en con­tra, tot i que els EUA van ser un dels impul­sors. Tot ple­gat un pol­vorí que ha oca­si­o­nat dese­nes de milers de morts i mili­ons de des­plaçats i refu­gi­ats.