L’Estat delinqüent
No va semblar que estranyés ningú que la justícia condemnés el PP com a culpable a títol lucratiu en el cas Gürtel. Tampoc que la justícia declarés delinqüent el partit del govern. I no va estranyar perquè tothom ja sabia que el mateix govern estava format per delinqüents. Com se sap que l’Estat espanyol és un Estat delinqüent i que la mateixa justícia que condemna unes vegades, unes altres hauria de ser condemnada per ser igualment delinqüent, com queda clar amb la pràctica del jutge Llarena.
El franquisme, una dictadura de delinqüents i genocides, va durar quaranta anys i va destruir l’últim vestigi d’una societat liberal, democràtica, pròpia d’un estat de dret a Espanya. L’herència d’aquesta monstruositat ha continuat inalterada durant quaranta anys més, a partit de la infame creença que el temps tot ho esborra, fins i tot les més cruels i infames injustícies. I no és veritat. Mentre el principi de legitimitat de l’Estat sigui l’arranjament del 1978, Espanya seguirà sent un estat delinqüent.
Ens hem empassat una monarquia corrupta, implantada amb enganys pels militars i els seus còmplices civils. Hem fet la vista grossa amb un rei que ha estat un canalla i que s’ha enriquit a costa de l’erari, amb el qual ha pagat tot tipus de malifetes i adulteris. Tenim el seu gendre a la presó per lladre i el seu fill en el poder amenaçant els catalans i justificant la seva repressió.
Ens hem empassat la falta de justícia postransicional, és a dir la prolongació de la injustícia cap a centenars de milers de víctimes avui dia. Mentrestant, escollim governants corruptes com M. Rajoy, a qui “no consta” que hi hagi assassinats a les cunetes i que nega els fons necessaris per a la memòria històrica, mentre que saqueja els dels pensionistes, els aturats i els dependents, excepte els del seu pare.
Hem viscut quaranta anys a l’ombra dels símbols de la dictadura (Valle de los Caídos, places, carrers, etc.) i de les institucions fundades pels genocides, avui regides pels seus descendents ideològics (de la dreta i de la pseudoesquerra PSOE/Podemos) com l’Audiencia Nacional i el Consell d’Estat.
Hem tolerat tot tipus de pràctiques feixistes a la societat, des d’homenatges al genocida fins a propietats producte de la rapinya o títols nobiliaris canalles.
Ens manca un Estat de dret mínimament passable. Els organismes internacionals situen la independència judicial espanyola en els últims llocs i el crèdit dels mitjans, també. I no parlem de l’autoritarisme d’un executiu que governa per decret des de fa anys i d’un legislatiu literalment infestat de clients i protegits dels partits polítics, sense dignitat, respecte ni autonomia. Uns governs i parlaments (tant és si del PP o del PSOE) que sumen forces per ocultar els seus delictes contra la vida i la seguretat dels espanyols, com en els casos del Yak 42 i del tren de Santiago de Compostel·la.
Però ens gastem un dineral a pagar campanyes plenes de mentides a càrrec de ministres semifeixistes per enganyar l’opinió pública mundial sobre el caràcter democràtic d’Espanya.
Ja en el paroxisme, l’Estat delinqüent, incapaç de trobar una via civilitzada i democràtica d’atendre les peticions catalanes, ha decidit creuar l’última barrera i passar d’Estat delinqüent al despotisme i a la tirania. La salvatge repressió de la població catalana; l’exili i l’empresonament dels seus dirigents democràtics a mans d’uns jutges que no són res més que comissaris del poder polític arbitrari; la intervenció de l’autogovern català; les contínues agressions feixistes a l’independentisme, tolerades i emparades pels governants; la imposició d’unes eleccions il·legals el 21 de desembre que, per a major burla, va perdre el govern de la Gürtel i els resultats de les quals es van negar a respectar, com s’hi nega el govern socialista; el manteniment d’un estat d’excepció de fet, amb Catalunya a mercè d’una majoria parlamentària espanyola nacionalcatòlica i franquista... Tot això prova que l’Estat delinqüent espanyol s’ha convertit clarament en una tirania a Catalunya.
I per combatre la tirania, la resistència és un dret i un deure.
