Sociologia de la revolució catalana (IV)
El naixement de la Crida el 27 d’octubre a Manresa és un exemple del sincretisme de la revolució catalana, la sociologia de la qual fem aquí. L’acte va ser una barreja voluntària de tradició i modernitat. Es va celebrar a Manresa, en memòria de les Bases de Manresa, de 1892, primera “Constitució regional de Catalunya” i origen del catalanisme polític. Enllaç amb el passat. I es va fer amb ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Enllaç amb el futur.
En l’acte de Manresa es va poder veure en acció un dels trets definitoris d’aquesta revolució catalana: la importància de les xarxes. Les xarxes són un element vertebral de l’independentisme, fins al punt que la República Catalana a què aspira és ja una república digital de fet, abans de manifestar-se com a república analògica. A la capital de la regió del Bages van confluir, d’una banda, la densa tradició associativa catalana, les xarxes en què s’ha anat articulant al llarg dels segles aquesta societat civil sense ajuda de l’Estat, fins i tot amb l’hostilitat d’aquest, i els últims avenços en matèria de TIC i de ciberpolítica posats al servei d’una acció col·lectiva de tipus reivindicatiu.
En una societat hipermobilitzada pels objectius de l’independentisme i la llibertat dels presos polítics i les preses polítiques, l’organització d’esdeveniments d’aquest tipus, marxes, manifestacions, protestes, concentracions, es fa bàsicament a través de la via digital. La ciberpolítica, el símbol de la qual, una fletxa groga que ja estava en marxa en la Diada de la Via Catalana, es va obrir camí a través del web de l’ANC el 2013.
Les xarxes tenen un abast nacional català i compleixen tres funcions essencials, entre d’altres: difusió d’informació, debat i reclutament. Pràcticament, tots els actes de l’independentisme català s’han fet a base de voluntaris i voluntàries que així participen en una acció col·lectiva cada vegada més poderosa precisament per la manera d’articular-se. N’hi ha prou a calibrar l’impacte d’aquest intercanvi d’informació en una societat que es relaciona a través de la tecnologia mòbil.
Sis-cents voluntaris i voluntàries van fer possible la jornada de la presentació de la Crida. L’ús de mitjans audiovisuals i el maneig de les TIC van coronar un acte propi de la política 3.0. Totes les activitats que pertoca realitzar amb relació a aquest moviment, des de la informació fins a l’afiliació, poden fer-se per mitjans telemàtics, fet que explica per què l’acte de presentació va estar i està tan present en les xarxes, a pesar d’enfrontar-se al boicot obert dels mitjans convencionals. Tant els mitjans catalans com els espanyols estaven i estan interessats a ocultar una notícia que obre possibilitats i expectatives noves a l’independentisme.
Abans de l’era digital aquest silenci, aquesta censura dels mitjans, hauria estat mortal per a la Crida. Avui és al revés: és mortal per als mitjans les vendes dels quals continuen caient en picat, desprestigiats per haver-se convertit en portaveus de l’oligarquia espanyola i perquè l’alternativa de les xarxes no té cap competència possible. Tuitejar és un mecanisme d’informació molt més ràpid, complet i fidedigne que tots els mitjans tradicionals junts. Qui és a les xarxes és al món, fins i tot encara que els mitjans el condemnin a l’ostracisme. I no només és al món, sinó que hi és, com succeeix amb la revolució catalana, d’una manera perillosa per als interessos creats de l’oligarquia, ja que actua de manera “rizomàtica” segons la idea de Deleuze i Guattari, això és de manera autònoma, descentralitzada, no jeràrquica i variable.
Aquesta acció imprevista, rizomàtica, gràcies a les xarxes és la que fa que, quan menys s’esperi, prop de tres milions de persones apareguin de sobte a votar un matí d’un primer d’octubre, malgrat la ferotge repressió de l’Estat. O que de sobte apareguin més de sis mil persones de les 50.000 que té la Crida adherides a través de les xarxes per assistir a l’acte fundacional d’una organització que neix amb l’únic i exclusiu fi d’aconseguir la República Catalana i de dissoldre’s tot seguit.
