DIGNITAT

“(...) En llemosí sonà lo meu primer vagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia; en llemosí al Senyor pregava cada dia, e càntics llemosins somiava cada nit. Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, en llemosí li parl, que llengua altra no sent, e ma boca llavors no sap mentir ni ment, puix surten més raons del centre de mon pit.”

La pàtria, Bonaventura Carles Aribau.

Dilluns vam inaugurar a la seu del Parlament Europeu, a Brussel·les, l’exposició produïda per la Plataforma per la Llengua i que es titula El català, la catorzena llengua més parlada a Europa. La trobada, precedida per la polèmica de fa uns dies arran que l’Eurocambra en prohibís l’exhibició al·legant “excessiva proximitat de les eleccions del 28-A”, va cristal·litzar en l’entrada del 130è president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, per primera vegada d’ençà de l’inici del seu exili forçat, a les dependències de la Unió. No només, però: el vam acompanyar, amb un orgull que em resulta difícil de traduir en paraules, els seus antics consellers i actuals companys de trajecte vital i polític, Clara Ponsatí, vinguda expressament des d’Escòcia, i els amics Meritxell Serret i Toni Comín. “Això no va de drets lingüístics, va de drets en general: de llibertat i democràcia”, va assegurar Puigdemont, flanquejat també per un grup nombrós d’eurodiputats de tots els grups i de representants de la societat civil.

Vam accedir a fer-nos una fotografia de grup a manera de fermall d’aquesta trobada amical, en allò més semblant a la imatge de restitució del que ja gairebé ningú recorda com a govern legítim. Ara (com abans) que més d’un i de dos volen afeblir-nos, amb un calendari ple de cites electorals de gran rellevància, i enmig de la celebració del judici de la vergonya (o directament de la -no- política-ficció), ens va semblar una bona manera de reivindicar la dignitat d’allò que resta, en l’espai de lliure expressió europeu, d’un govern que no entén la seva acció sense vincular-la directament a l’immens sacrifici personal dels companys i les companyes jutjades aquests dies al Suprem.

En l’àmbit expositiu, la mostra posa en valor dades rellevants com ho són el fet que el català es parla en quatre estats europeus: Espanya, Andorra, Itàlia (l’Alguer) i França (la Catalunya Nord). Però no només: resulta significatiu que un 57% de la població vegi teatre en català, que l’any 2017 s’hagin editat fins a 10.000 llibres en català (atenció amb la dada: el català és la vint-i-dosena llengua més traduïda arreu del món), així com publicat més d’un miler d’àlbums musicals en català (dades, en aquest cas, del 2016). L’exposició recorda també que el sistema d’immersió lingüística en català assegura que els nens i les nenes escolaritzats aprenguin tant el català com el castellà i recorda com el fet de conèixer el català té un impacte positiu en les polítiques d’integració social i cultural, en especial en societats d’acollida com és la catalana. Més d’un 70% dels treballadors de Catalunya usen el català a la feina, idioma cada vegada més present en l’espai digital, com recorden diversos dels plafons de l’exposició.

Tot és millorable, en aquest vida, però sí que em vull aturar en unes dades que em semblen d’un impacte majúscul: el català el parlen 10 milions de ciutadans europeus. Ho heu llegit bé. No obstant això, la força del nombre en relació amb els parlants no s’ha traduït en aquest cas en l’oficialitat del català a Europa. Ni tan sols al mateix Estat espanyol, que no reconeix com a oficial el català a Espanya tot i que el parlen un 17% dels seus ciutadans –com tampoc reconeix el gallec que parlen el 7% dels ciutadans ni el basc que és parlat per un 2% de la població.

Això passa en un estat que es defineix garantista i de dret; passa perquè es vulnera de manera flagrant l’article 6.3 de l’Estatut vigent que obliga el govern espanyol i el català a facilitar aquesta oficialitat. Passa tot i les 114 sentències judicials dictades en contra de la llengua catalana. I és que el català, el gallec i el basc només són oficials a les seves respectives regions –com els agrada dir-ne als espanyols–. I, com és sabut, hi ha àmbits en què la vulneració dels drets lingüístics dels catalanoparlants resulta especialment greu: em refereixo al judicial, per exemple, atès que el català no és un requisit per exercir la professió a Catalunya.

La realitat s’endevina de vegades excessivament cruel: avui dia, el català no pot ser usat al Parlament espanyol (és a dir, al Congrés dels Diputats), només s’usa parcialment al Senat, no es pot parlar al Parlament europeu (a causa del veto reiterat de l’Estat espanyol), però sí a l’Assemblea General de Nacions Unides, atès que a Andorra –membre de l’Assemblea– és llengua oficial. Però no només això, no em refereixo només a l’ús de la llengua en seus oficials. La gravetat de la qüestió és que el català no és oficial a Europa malgrat que hi ha onze idiomes oficials a la Unió amb menys parlants que el català.

Tot i aquesta realitat, hi ha alguns indicis que ens fan continuar treballant de manera convençuda a favor del català per tal que deixi de ser una llengua minoritzada –sabedors, ara ja sí, que la nostra no és una llengua minoritària–. En aquest sentit, el Consell d’Europa qüestiona obertament la política lingüística de l’Estat espanyol, i la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries no es compleix de manera plena, a Espanya. De fet, experts internacionals han informat repetidament de violacions de la mateixa carta europea en territori espanyol. Mentre hi ha vida, hi ha esperança, que diuen. I sigui com sigui, és clar és que hi ha un munt de feina per fer i tot el compromís, per part nostra, de fer-la.