La síndrome de l’Iran

Els estats poderosos no obliden les humiliacions, forma part de la idiosincràsia del poder. I els Estats Units van patir dues humiliacions en la dècada dels setanta. La matinada del 30 d’abril del 1975, l’ambaixador Graham A. Martin va abandonar en helicòpter l’ambaixada de Saigon. S’havia acabat la guerra i el Vietnam no va ser una nova Corea, ja que un any després el país es va reunificar amb el nom de República Socialista del Vietnam. Això no obstant, vint anys més tard, el Vietnam i els Estats Units van restablir les relacions diplomàtiques.

El mateix succeïa amb Cambodja el 1994, i amb Laos, amb el qual mai es van trencar les relacions. La síndrome del Vietnam (el pòsit psicològic col·lectiu de perdre la guerra i més de 50.000 joves) no va desaparèixer del tot, però la humiliació es va superar quan es van normalitzar les relacions amb els tres règims comunistes.

La segona gran humiliació va començar el 4 de novembre del 1979, quan un grup d’estudiants iranians seguidors de l’aiatol·là Khomeini van ocupar l’ambaixada nord-americana de Teheran i van prendre com a ostatges cinquanta-dos ciutadans dels Estats Units. El segrest va durar 444 dies i els darrers hostatges no van ser alliberats fins al 20 de gener del 1981, just en el mateix moment en què Ronald Reagan va prestar jurament com a quarantè president dels Estats Units.

El triomf de la revolució islamista va ser un cop molt dur per a Washington, que, amb la fi del règim del xa Reza Pahlavi, va perdre l’aliat més fidel de la regió petroliera més important del món (l’Iran era llavors el quart país en reserves de cru) i que, amb la “crisi dels hostatges” i el fracassat intent d’alliberar-los (l’operació Urpa d’Àguila va acabar en tragèdia al desert iranià i va costar la reelecció a Jimmy Carter), va patir una humiliació d’enormes proporcions. I, malgrat el suport a Saddam Hussein dels Estats Units, l’URSS, les monarquies petrolieres i els països europeus, després de vuit anys de guerra entre l’Iraq i l’Iran i d’un milió de morts, el règim dels aiatol·làs seguia gaudint de bona salut. De fet, la guerra va contribuir a cohesionar l’entorn de Khomeini amb la nova República Islàmica de l’Iran i amb gran part de la població –inclòs l’exèrcit– i va facilitar, d’una banda, la instauració d’un règim profundament reaccionari basat en una teocràcia col·lectiva en què el guia suprem (Khomeini i després de la seva mort el 1989, Ali Khamenei), amb el suport dels dotze clergues del Consell de Guardians, és el dipositari del poder religiós i polític, i, de l’altra, una sorda, eficaç i brutal repressió de qualsevol mena de dissidència.

I, tanmateix, en els darrers anys, es percebia una lleugera obertura del règim que calia atribuir a diversos factors. En primer lloc, la pugna entre immobilistes i reformistes sorgida de la ruptura del bloc de poder com a conseqüència del deteriorament econòmic, fruit de l’embargament internacional liderat pels Estats Units, que va perjudicar grans fortunes vinculades al món dels negocis i dels hidrocarburs, com l’expresident (1989-1997) Akbar Haixemi Rafsanjani, mort el gener del 2017. En segon lloc, la creixent contestació del règim per una gran part de la població –sobretot joves– que pateix la disminució de poder adquisitiu i la falta de serveis. Per acabar, el pòsit de la brutal experiència dels dos mandats de Mahmud Ahmadinejad (2005-2013), inclosa la tupinada electoral del 2009 i la posterior repressió de les protestes.

Tanmateix, sempre que alguna cosa es mou a l’Iran i quan els reformistes/pragmàtics ocupen la presidència (Muhammad Khatami, 1997-2005 i, des del 2013, Hassan Rouhani, que entre el 2003 i el 2005 va ser el negociador iranià del programa nuclear que va rebaixar la tensió i l’aïllament en suspendre unilateralment la producció d’urani enriquit) s’activa a la Casa Blanca la síndrome de l’Iran.