Opinió

Internacional

Una nova guerra freda

La pulsió autoritària, la política d’expansió i el discurs nacionalista del president rus, Vladímir Putin, s’interpreten com un retorn a temps passats

A prin­ci­pis d’aquest mes, un inci­dent entre un vai­xell de guerra rus i un de nord-ame­ricà al Pacífic ens por­tava als moments de tensió de la guerra freda. El setem­bre pas­sat, un inci­dent simi­lar tenia lloc entre vai­xells de guerra de la Xina i dels Estats Units. Des de fa uns anys, deter­mi­nats mit­jans de comu­ni­cació i alguns ana­lis­tes i cer­cles de l’admi­nis­tració nord-ame­ri­cana espe­cu­len sobre el fet que, que des de finals de la pri­mera dècada d’aquest segle, s’està pro­duint un retorn a una mena de nova guerra freda pro­vo­cada per la pulsió auto­ritària, naci­o­na­lista i expan­si­o­nista del pre­si­dent rus, Vladímir Putin.

Aquesta con­si­de­ració es basa en fets que es pre­sen­ten com inqüesti­o­na­bles: l’ope­ració mili­tar russa a Geòrgia i el reco­nei­xe­ment de les repúbli­ques d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud l’agost del 2008; els rei­te­rats talls de sub­mi­nis­tra­ment de gas rus a Ucraïna, i de retruc a Europa, el 2006, el 2009 i el 2014; l’annexió de Cri­mea i la inter­venció en la crisi ucraïnesa en favor dels rebels pro­rus­sos de Donetsk i Lugansk el 2014; les ame­na­ces ver­bals con­tra les repúbli­ques bàlti­ques per la supo­sada dis­cri­mi­nació de la mino­ria russa que, arran de la crisi d’Ucraïna, han ser­vit de pre­text a l’OTAN per des­ple­gar la missió Enhan­ced Forward Pre­sence (‘presència avançada reforçada’) amb bases mili­tars per­ma­nents a les tres repúbli­ques, que inclo­uen 305 mili­tars, 6 car­ros de com­bat Leo­pard 2E i 12 vehi­cles de com­bat Pizarro espa­nyols a Letònia, i la nova cursa d’arma­ment ini­ci­ada el 2002, quan el pre­si­dent George W. Bush va aban­do­nar uni­la­te­ral­ment el trac­tat sobre míssils anti­balístics (ABM) del 1972 i la poste­rior reti­rada dels EUA i de Rússia del trac­tat INF sobre for­ces nucle­ars de rang mitjà del 1987 el febrer del 2019 i l’amenaça de no reno­var el trac­tat de reducció d’armes estratègiques (STAR III) del 2010. També s’han produït acu­sa­ci­ons d’inter­ferències informàtiques dels ser­veis d’intel·ligència rus­sos en les elec­ci­ons esta­tu­ni­den­ques del 2016 per tal d’afa­vo­rir la can­di­da­tura de Donald Trump i s’ha par­lat de pos­si­bles ingerències de hackers rus­sos en algu­nes elec­ci­ons euro­pees.

I, tan­ma­teix, les coses no són tan sim­ples i la rea­li­tat actual és molt més com­plexa que una ree­dició de l’enfron­ta­ment mili­tar i ideològic entre les dues anti­gues potències. En pri­mer lloc, fins i tot si es creu que l’opo­sició entre capi­ta­lisme i comu­nisme entre el 1947 i el 1991 era pot­ser només una cor­tina per legi­ti­mar les pul­si­ons expan­si­o­nis­tes de les res­pec­ti­ves elits del poder o dels lobbys mili­ta­roin­dus­tri­als. És evi­dent que avui no exis­teix cap opo­sició ideològica entre el capi­ta­lisme dels EUA i la “ver­ti­cal del poder” auto­ritària i repres­siva i el capi­ta­lisme sovint sal­vatge de Rússia (Car­los Taibo).

retòrica agres­siva

En segon lloc, si ja és dubtós que durant la guerra freda, exis­tis­sin, en ter­mes econòmics, dues grans potències (l’URSS mai va estar al nivell dels Estats Units encara que mili­tar­ment la distància no era tan gran), avui les diferències són més que nota­bles, i Rússia, que és un 25% menys extensa que l’URSS, s’ha vist superada, també, per altres països.

Així, el 2017, el valor del PIB nord-ame­ricà era dotze vega­des més gran que el de la Fede­ració Russa; el de la Xina, gai­rebé vuit vega­des; el de Japó, tres; el d’Ale­ma­nya, més de dos, i encara eren supe­ri­ors els del Regne Unit, l’Índia, França, el Bra­sil i Itàlia.

En ter­cer lloc, les des­pe­ses en arma­ment també són dife­rents i, mal­grat la retòrica agres­siva de Putin i les inver­si­ons en míssils hipersònics, els 610.000 mili­ons de dòlars de des­pe­ses mili­tars dels Estats Units (el 35% del total mun­dial) o els 228.000 de la Xina (el 13%) estan molt per damunt dels 66.000 de Rússia (el 4%), xifra simi­lar a la de França, l’Índia, el Regne Unit i, àdhuc, l’Aràbia Sau­dita.

Per aca­bar, a diferència dels Estats Units que actuen mili­tar­ment en països llu­nyans, les acci­ons mili­tars rus­ses són a “l’estran­ger pròxim”, és a dir, a les con­si­de­ra­des “línies ver­me­lles” per a la segu­re­tat de la fede­ració, que inclo­uen les anti­gues repúbli­ques de l’URSS, espe­ci­al­ment a Europa i al Cau­cas.

Mos­cou les defi­neix com acci­ons defen­si­ves davant l’expansió de l’OTAN. L’excepció és la inter­venció a Síria, que té a veure amb el man­te­ni­ment de l’única base naval que té Mos­cou al Medi­ter­rani (Tar­tus) i amb l’obsessió per fre­nar l’expansió del radi­ca­lisme sun­nita al Cau­cas.

En defi­ni­tiva, més enllà de les apa­ren­ces, no som al davant d’una nova guerra freda, sinó d’una mena de mul­ti­la­te­ra­lisme difús en un món cada cop més inter­de­pen­dent, on els Estats Units con­ser­ven la supe­ri­o­ri­tat mili­tar con­ven­ci­o­nal, però on la seva hege­mo­nia econòmica i política és dis­cu­tida per la Xina i, en menor mesura, per la Unió Euro­pea, el Japó i altres potències regi­o­nals emer­gents. Tot ple­gat, con­fi­gura, ara per ara, un món amb menys con­flic­tes que durant la guerra freda, però clara­ment, també, amb una més gran sen­sació d’inse­gu­re­tat.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor