Al·legat del tretzè acusat

No vinc a defen­sar-me. Parlo en nom dels mili­ons de per­so­nes que, havent votat els acu­sats, estan tan acu­sats i pot­ser seran tan con­dem­nats com ells. No neces­si­ten defensa. Només volen una res­posta a aquesta sen­zi­lla pre­gunta: exac­ta­ment, quin és el delicte i qui l’ha comès?

Els magis­trats del Suprem saben que s’han pres­tat a tra­mi­tar jurídica­ment una per­se­cució política. Saben que s’hi hau­rien hagut de negar, però no van poder. No eren prou forts. Sens dubte, estan con­di­ci­o­nats pel seu càrrec de fun­ci­o­na­ris d’un estat en nom del qual admi­nis­tren la justícia.

I també pel fet que aquest estat és d’empremta for­ta­ment fran­quista, com aca­ben de recor­dar dues impor­tants ins­ti­tu­ci­ons en reconèixer a Franco la con­dició de cap de l’estat des de l’1 d’octu­bre del 1936. En aque­lla data, la junta de mili­tars alçats, rebels i col­pis­tes va pro­ce­dir a aquest nome­na­ment. L’Estat actual, en nom del qual els magis­trats admi­nis­tren justícia, és l’hereu directe de la dic­ta­dura. I en accep­tar aquesta data, el seu hereu ideològic.

I, per si els magis­trats tin­gues­sin algun cor­ro­siu dubte de caràcter libe­ral o de la per­ni­ci­osa doc­trina de l’estat de dret, Felip VI, hereu de l’hereu de la dic­ta­dura va inter­fe­rir amb la seva augusta paraula pocs dies després que comencés la vista oral. Es trac­tava que els magis­trats pren­gues­sin nota que la volun­tat del príncep era que la lega­li­tat havia de pre­va­ler sobre la democràcia, és a dir, que s’adap­tes­sin a la justícia que plau al príncep.

El judici és neta­ment polític. Ara bé, encara que no ho fos, els tec­ni­cis­mes legals no poden ocul­tar la natu­ra­lesa del procés. La justícia ha de ser intel·ligi­ble per a la gent sen­zi­lla, que no és menys impor­tant que la com­pli­cada. Les freqüents exigències de com­petència jurídica del pre­si­dent de la sala als decla­rants són un esforç tan clar com mal­vo­lent d’atri­buir-se una posició cog­ni­tiva supe­rior i, per tant, de limi­tar els drets dels decla­rants. Una justícia que és capaç de fer callar algú amb tec­ni­cis­mes jurídics no és justícia.

I és que aquest tri­bu­nal ja sabia, o se n’ha assa­ben­tat després, o se n’assa­ben­tarà demà, o mai, (segons sigui la ren­di­bi­li­tat que els temps li pro­me­tin) que no hi és per admi­nis­trar justícia a seques, sinó la justícia del príncep, del ven­ce­dor. És la justícia que els ha fet jut­ges perquè apli­quin la raó d’estat. I això es fa amb tec­ni­cis­mes i amb armes.

Van fer mal fet adme­tent la causa des del prin­cipi, ja que sabien que pro­ce­dia de la mani­festa incom­petència de M. Rajoy, bar­re­jada amb el seu auto­ri­ta­risme infan­til, que tan popu­lar el fa al PP. Els va per­dre, pre­ci­sa­ment, aquesta comunió auto­ritària de fons que tenen tots els ser­vi­dors de l’Estat fran­quista. Van pro­ce­dir amb l’arrogància i la pre­potència dels fun­ci­o­na­ris fran­quis­tes i van topar amb una defensa jurídica impe­ca­ble i una rea­li­tat encara més impe­ca­ble.

Van con­ti­nuar fent mal fet tra­mi­tant-la i trac­tant de donar algun fona­ment jurídic a una causa ideològica. Van mirar de donar aire judi­cial a una causa cons­truïda amb mar­tin­ga­les abo­mi­na­bles de mun­tat­ges poli­ci­als i argu­men­tada amb una esbalaïdora incom­petència fis­cal. Tots els tri­pi­jocs pro­ces­sals de les pro­ves no van poder evi­tar que mos­tres­sin una rea­li­tat abso­lu­ta­ment contrària a la de les acu­sa­ci­ons i els seus tes­ti­mo­nis. Fins al punt que sigui legítim sos­te­nir que els acu­sats hau­rien de ser acu­sa­dors i els acu­sa­dors, acu­sats. El pre­sumpte delicte més bé cau de la seva banda. Serà interes­sant com­pro­var quina serà la seva defi­nició i el seu abast.

El jutge Marc­hena només té una sor­tida en atenció a la lògica més ele­men­tal, segons es desprèn de les pro­ves: absol­dre els acu­sats amb tots els pro­nun­ci­a­ments favo­ra­bles, orde­nar que siguin indem­nit­zats i que s’inves­ti­guen els pos­si­bles il·lícits come­sos des del començament d’aquesta bar­reja de farsa i tragèdia. Pre­ci­sa­ment el que demana el Grup de Tre­ball sobre la Detenció Arbitrària del Comitè de Drets Humans de l’ONU.

Perquè, per a deten­ci­ons arbitràries, les pre­sons pre­ven­ti­ves dels nos­tres pre­sos polítics. I la detenció arbitrària és un delicte.