Mor l’estiu, acaba la farsa

“Els homes fan la història”, diu Marx a El 18 Brumario de Luis Bonaparte. I nosaltres afegim: “No saben la història que fan” perquè no la fan sols, sinó en un context col·lectiu que volen condicionar, però que no poden dominar. L’acció, fins i tot la més ben planificada, és cega des del moment en què s’ha d’aplicar en circumstàncies imprevisibles que depenen de la voluntat dels altres, i els seus resultats potser són contraris als inicialment previstos. Fins i tot, hi ha una dita menys filosòfica sobre això: sortir el tret per la culata.

Quan ERC es va presentar a les darreres eleccions espanyoles, europees i municipals de la primavera passada, els seus líders ja tenien preparat el pla d’acció en cas que guanyessin. Els magnífics resultats en les espanyoles semblaven un suport de l’electorat al canvi d’estratègia dels republicans: allunyar-se del front independentista per proposar un govern d’àmplia base; trencar amb els independentistes més dretans per acostar-se als sectors sobiranistes i no independentistes, tipus Comuns, Podemos, colauites, etc., invocant la contradicció esquerra-dreta.

Era tornar a obrir un debat que ja s’havia tancat amb la decisió d’anar a l’alliberament nacional previ al social. Els altres resultats (en les eleccions europees i municipals), molt menys triomfals, portaven un avís que aconsellava més prudència a l’hora de definir estratègies. Tanmateix, l’embriaguesa de la victòria i la mescla de wishful thinking del vicepresident Junqueras amb la incompetència del número dos, Rufián, i la incapacitat per entendre el context espanyol els portaran al desastre.

La decisió era donar suport a un govern d’esquerres del PSOE amb Podemos per evitar noves eleccions a Espanya i demanar-les, en canvi, a Catalunya amb l’esperança de guanyar-les i formar govern amb els Comuns/Podem/colauites i, si fos necessari, amb el PSC però no amb JuntsxCat. D’aquesta manera, hi hauria dos tripartits: un a Espanya, amb el PSOE i Podemos i ERC donant-los suport des de fora, i un altre a Catalunya, amb ERC i els Comuns i el PSC donant-los suport des de fora. Simetria perfecta i esperança de trobar una solució pactada amb Espanya i un referèndum ad calendas graecas.

Els déus, però, es complauen a confondre els designis humans i la història marxa pels seus imprevisibles camins. Cinc mesos després de les eleccions d’abril no hi ha govern a Espanya i potser no n’hi haurà abans no s’acabi el termini. Tota l’estratègia d’ERC de sigil·losa suplantació de l’independentisme per l’autonomisme ha fracassat. La humiliant petició de Rufián al PSOE i a Podemos perquè pactin un govern sigui com sigui, l’abjecció d’oferir una abstenció a qui, com el PSOE, es permet el luxe de rebutjar els vots d’ERC, mostren la seva desesperació. La gent s’ha adonat de l’estafa d’ERC, que no és independentista i, per tant, la pèrdua de vots i escons en unes noves eleccions espanyoles seria espectacular. I amb els vots i els escons, les cadires, els privilegis i els sous d’una nova casta creada a l’ombra d’un fals independentisme per uns quadres i uns funcionaris republicans que aspiren a l’hegemonia del partit dominant, a l’estil del PRI mexicà.

Llavors, si el tret pseudoindependentista ha sortit per la culata a Espanya, per què continuen reclamant eleccions a Catalunya quan el més probable és que també les perdin i per la mateixa raó? Bàsicament, perquè la inèrcia és la primera força de la (in)acció humana i les enveges i venjances personals són molt freqüents. En els propers dies, sortirà el tercer baròmetre del CEO i serà l’ocasió de comprovar si, com és de suposar, el gir antiindependentista d’ERC i el descens en intenció de vot els faran perdre interès en les eleccions.

A favor seu juga el propòsit de JuntsxCat i el MHP Puigdemont de no convocar eleccions perquè pensen que l’independentisme les perdrà. Probablement és un altre error. D’acord, sembla que la gent no votarà ERC ni tampoc JuntsxCat, almenys massivament, però sí que votaria una llista presidencial, de país, transversal, independentista, unitària (no única) i plebiscitària. Massivament. La por de l’independentisme de dretes a perdre la majoria parlamentària (condicionada pels republicans) és paradoxalment la millor garantia que ERC no patirà l’amarga derrota que mereix a Catalunya.