Mor l’estiu, acaba la farsa

“Els homes fan la història”, diu Marx a El 18 Bru­ma­rio de Luis Bona­parte. I nosal­tres afe­gim: “No saben la història que fan” perquè no la fan sols, sinó en un con­text col·lec­tiu que volen con­di­ci­o­nar, però que no poden domi­nar. L’acció, fins i tot la més ben pla­ni­fi­cada, és cega des del moment en què s’ha d’apli­car en cir­cumstàncies impre­vi­si­bles que depe­nen de la volun­tat dels altres, i els seus resul­tats pot­ser són con­tra­ris als ini­ci­al­ment pre­vis­tos. Fins i tot, hi ha una dita menys filosòfica sobre això: sor­tir el tret per la culata.

Quan ERC es va pre­sen­tar a les dar­re­res elec­ci­ons espa­nyo­les, euro­pees i muni­ci­pals de la pri­ma­vera pas­sada, els seus líders ja tenien pre­pa­rat el pla d’acció en cas que gua­nyes­sin. Els magnífics resul­tats en les espa­nyo­les sem­bla­ven un suport de l’elec­to­rat al canvi d’estratègia dels repu­bli­cans: allu­nyar-se del front inde­pen­den­tista per pro­po­sar un govern d’àmplia base; tren­car amb els inde­pen­den­tis­tes més dre­tans per acos­tar-se als sec­tors sobi­ra­nis­tes i no inde­pen­den­tis­tes, tipus Comuns, Pode­mos, cola­ui­tes, etc., invo­cant la con­tra­dicció esquerra-dreta.

Era tor­nar a obrir un debat que ja s’havia tan­cat amb la decisió d’anar a l’alli­be­ra­ment naci­o­nal previ al social. Els altres resul­tats (en les elec­ci­ons euro­pees i muni­ci­pals), molt menys tri­om­fals, por­ta­ven un avís que acon­se­llava més prudència a l’hora de defi­nir estratègies. Tan­ma­teix, l’embri­a­guesa de la victòria i la mes­cla de wish­ful thinking del vice­pre­si­dent Jun­que­ras amb la incom­petència del número dos, Rufián, i la inca­pa­ci­tat per enten­dre el con­text espa­nyol els por­ta­ran al des­as­tre.

La decisió era donar suport a un govern d’esquer­res del PSOE amb Pode­mos per evi­tar noves elec­ci­ons a Espa­nya i dema­nar-les, en canvi, a Cata­lu­nya amb l’espe­rança de gua­nyar-les i for­mar govern amb els Comuns/Podem/cola­ui­tes i, si fos neces­sari, amb el PSC però no amb Juntsx­Cat. D’aquesta manera, hi hau­ria dos tri­par­tits: un a Espa­nya, amb el PSOE i Pode­mos i ERC donant-los suport des de fora, i un altre a Cata­lu­nya, amb ERC i els Comuns i el PSC donant-los suport des de fora. Sime­tria per­fecta i espe­rança de tro­bar una solució pac­tada amb Espa­nya i un referèndum ad calen­das gra­e­cas.

Els déus, però, es com­pla­uen a con­fon­dre els desig­nis humans i la història marxa pels seus impre­vi­si­bles camins. Cinc mesos després de les elec­ci­ons d’abril no hi ha govern a Espa­nya i pot­ser no n’hi haurà abans no s’acabi el ter­mini. Tota l’estratègia d’ERC de sigil·losa suplan­tació de l’inde­pen­den­tisme per l’auto­no­misme ha fra­cas­sat. La humi­li­ant petició de Rufián al PSOE i a Pode­mos perquè pac­tin un govern sigui com sigui, l’abjecció d’ofe­rir una abs­tenció a qui, com el PSOE, es per­met el luxe de rebut­jar els vots d’ERC, mos­tren la seva des­es­pe­ració. La gent s’ha ado­nat de l’estafa d’ERC, que no és inde­pen­den­tista i, per tant, la pèrdua de vots i escons en unes noves elec­ci­ons espa­nyo­les seria espec­ta­cu­lar. I amb els vots i els escons, les cadi­res, els pri­vi­le­gis i els sous d’una nova casta cre­ada a l’ombra d’un fals inde­pen­den­tisme per uns qua­dres i uns fun­ci­o­na­ris repu­bli­cans que aspi­ren a l’hege­mo­nia del par­tit domi­nant, a l’estil del PRI mexicà.

Lla­vors, si el tret pseu­doin­de­pen­den­tista ha sor­tit per la culata a Espa­nya, per què con­ti­nuen recla­mant elec­ci­ons a Cata­lu­nya quan el més pro­ba­ble és que també les per­din i per la mateixa raó? Bàsica­ment, perquè la inèrcia és la pri­mera força de la (in)acció humana i les enve­ges i ven­jan­ces per­so­nals són molt freqüents. En els pro­pers dies, sor­tirà el ter­cer baròmetre del CEO i serà l’ocasió de com­pro­var si, com és de supo­sar, el gir antiin­de­pen­den­tista d’ERC i el des­cens en intenció de vot els faran per­dre interès en les elec­ci­ons.

A favor seu juga el propòsit de Juntsx­Cat i el MHP Puig­de­mont de no con­vo­car elec­ci­ons perquè pen­sen que l’inde­pen­den­tisme les perdrà. Pro­ba­ble­ment és un altre error. D’acord, sem­bla que la gent no votarà ERC ni tam­poc Juntsx­Cat, almenys mas­si­va­ment, però sí que vota­ria una llista pre­si­den­cial, de país, trans­ver­sal, inde­pen­den­tista, unitària (no única) i ple­bis­citària. Mas­si­va­ment. La por de l’inde­pen­den­tisme de dre­tes a per­dre la majo­ria par­la­mentària (con­di­ci­o­nada pels repu­bli­cans) és para­do­xal­ment la millor garan­tia que ERC no patirà l’amarga der­rota que mereix a Cata­lu­nya.