FEIXISME D’ESQUERRA

El 2008, l’any de la primera elecció d’Obama, el periodista nord-americà Jonah Goldberg, editor de la National Review on Line, va publicar un llibre, Liberal fascism (‘Feixisme liberal’, en traducció literal al català) que va estar set setmanes en la llista dels més venuts de The New York Times. Un èxit, probablement a causa de la por induïda pels mitjans a les intencions socialistes d’Obama, la por al big government, a l’esquerra. Als EUA, liberalism és sinònim d’esquerra. Per això, la traducció correcta hauria de ser ‘feixisme d’esquerra’, aparentment, una contradicció, gairebé un oxímoron. Tothom sap que el feixisme és de dretes, oi? Això és el que l’obra de Goldberg rebutja: el feixisme pot ser de dretes o d’esquerres i, de fet, té profundes arrels en les esquerres. Mussolini provenia del Partit Socialista italià i Goldberg veu aquesta tradició al llarg del liberalisme nord-americà, començant pel New Deal rooseveltià.

La idea no és nova. Goldberg la troba incipient en la proposta d’un “feixisme d’esquerra” en H.G. Wells, l’escriptor de ciència-ficció i gran amic de les utopies al voltant dels anys trenta del segle XX. L’hauria trobat no només incipient, sinó plenament desenvolupada en l’obra d’una altra escriptora de best-sellers en els anys quaranta, Ayn Rand, que va fer campanya pel candidat republicà Wendell Wilkie contra el candidat demòcrata guanyador, Roosevelt. Els republicans van denunciar el New Deal com una forma del feixisme d’esquerra. El feixisme, deia Rand, pretén que l’estat controli totes les institucions de la societat i que el partit controli l’estat.

Es pot fer l’extrapolació a la situació de Catalunya i el projecte d’ERC? El propòsit republicà de ser hegemònic dins de l’independentisme assenyala cap a aquesta direcció. No iguals, sinó hegemònics respecte als altres, que seran hegemonitzats, condició gens atractiva, com tampoc ho és un sistema polític hegemonitzat per a un partit. I la idea que un partit pot bastir una república plural, que la independència només s’aconseguirà sota lideratge d’ERC, o és ridícula o mostra la intenció del partit d’esdevenir partit d’estat. Controlar-ho tot a través de l’estat. La Conquista del Estado era el nom d’una organització feixista espanyola.

Conquerir l’estat. O, en tot cas, un fragment d’estat, la Generalitat, per exemple, que sembla més adient a les circumstàncies i les possibilitats de cadascú. Del que es tracta és de no perdre el que ja s’ha aconseguit, amb aventures màgiques, consolidar-ho i aprofitar per patrimonialitzar les institucions al servei del partit que té un element d’empresa, de negoci. La seva finalitat és l’autoreproducció. Una organització de polítics professionals infiltrada en totes les institucions del fragment d’estat que és la Generalitat. Els administradors de les engrunes colonials no veuen la necessitat de posar-les en risc a causa d’una declaració extemporània d’independència.

Quan el control de les institucions arriba a bastir un monopoli partidista dels mitjans públics de comunicació, el feixisme es converteix en un fet de la vida quotidiana. Els mitjans públics de comunicació, TV3 i Catalunya Ràdio, són dues oficines de propaganda d’ERC i per desprestigiar l’opció independentista del MHP Puigdemont. S’ha de reconèixer, però, que a l’hora de fer propaganda ditiràmbica, ERC recorre a la cavalleria del sector privat, que no té inconvenient a fer el ridícul a canvi de subvencions. En censurar i fer callar les veus discrepants i alternatives a la doctrina única, els censors republicans s’atribueixen el do de la infal·libilitat, que té reservat el papa. El que els censors aconsegueixen al millor estil feixista és suprimir la llibertat d’expressió i atacar el dret dels ciutadans a la informació.

La independència de Catalunya no és cosa de cap partit sol, sinó de tots, fins i tot dels que no la volen, ja que estan obligats a combatre-la democràticament, sense joc brut, sense avantatges il·legítims. Si en les pròximes eleccions hi ha una candidatura clara a favor de la independència aquí i ara, la consulta prendrà un caire de referèndum entre el sí a la independència a través la DUI i el no de totes les altres opcions, diverses en la forma però úniques en el fons.

I aquesta candidatura només pot ser de país i encapçalada pel MHP Puigdemont.