FEIXISME D’ESQUERRA

El 2008, l’any de la pri­mera elecció d’Obama, el peri­o­dista nord-ame­ricà Jonah Gold­berg, edi­tor de la Nati­o­nal Review on Line, va publi­car un lli­bre, Libe­ral fas­cism (‘Fei­xisme libe­ral’, en tra­ducció lite­ral al català) que va estar set set­ma­nes en la llista dels més venuts de The New York Times. Un èxit, pro­ba­ble­ment a causa de la por induïda pels mit­jans a les inten­ci­ons soci­a­lis­tes d’Obama, la por al big govern­ment, a l’esquerra. Als EUA, libe­ra­lism és sinònim d’esquerra. Per això, la tra­ducció cor­recta hau­ria de ser ‘fei­xisme d’esquerra’, apa­rent­ment, una con­tra­dicció, gai­rebé un oxímoron. Tot­hom sap que el fei­xisme és de dre­tes, oi? Això és el que l’obra de Gold­berg rebutja: el fei­xisme pot ser de dre­tes o d’esquer­res i, de fet, té pro­fun­des arrels en les esquer­res. Mus­so­lini pro­ve­nia del Par­tit Soci­a­lista italià i Gold­berg veu aquesta tra­dició al llarg del libe­ra­lisme nord-ame­ricà, començant pel New Deal roo­se­veltià.

La idea no és nova. Gold­berg la troba inci­pi­ent en la pro­posta d’un “fei­xisme d’esquerra” en H.G. Wells, l’escrip­tor de ciència-ficció i gran amic de les uto­pies al vol­tant dels anys trenta del segle XX. L’hau­ria tro­bat no només inci­pi­ent, sinó ple­na­ment desen­vo­lu­pada en l’obra d’una altra escrip­tora de best-sellers en els anys qua­ranta, Ayn Rand, que va fer cam­pa­nya pel can­di­dat repu­blicà Wen­dell Wilkie con­tra el can­di­dat demòcrata gua­nya­dor, Roo­se­velt. Els repu­bli­cans van denun­ciar el New Deal com una forma del fei­xisme d’esquerra. El fei­xisme, deia Rand, pretén que l’estat con­troli totes les ins­ti­tu­ci­ons de la soci­e­tat i que el par­tit con­troli l’estat.

Es pot fer l’extra­po­lació a la situ­ació de Cata­lu­nya i el pro­jecte d’ERC? El propòsit repu­blicà de ser hegemònic dins de l’inde­pen­den­tisme asse­nyala cap a aquesta direcció. No iguals, sinó hegemònics res­pecte als altres, que seran hege­mo­nit­zats, con­dició gens atrac­tiva, com tam­poc ho és un sis­tema polític hege­mo­nit­zat per a un par­tit. I la idea que un par­tit pot bas­tir una república plu­ral, que la inde­pendència només s’acon­se­guirà sota lide­ratge d’ERC, o és ridícula o mos­tra la intenció del par­tit d’esde­ve­nir par­tit d’estat. Con­tro­lar-ho tot a través de l’estat. La Con­quista del Estado era el nom d’una orga­nit­zació fei­xista espa­nyola.

Con­que­rir l’estat. O, en tot cas, un frag­ment d’estat, la Gene­ra­li­tat, per exem­ple, que sem­bla més adi­ent a les cir­cumstàncies i les pos­si­bi­li­tats de cadascú. Del que es tracta és de no per­dre el que ja s’ha acon­se­guit, amb aven­tu­res màgiques, con­so­li­dar-ho i apro­fi­tar per patri­mo­ni­a­lit­zar les ins­ti­tu­ci­ons al ser­vei del par­tit que té un ele­ment d’empresa, de negoci. La seva fina­li­tat és l’auto­re­pro­ducció. Una orga­nit­zació de polítics pro­fes­si­o­nals infil­trada en totes les ins­ti­tu­ci­ons del frag­ment d’estat que és la Gene­ra­li­tat. Els admi­nis­tra­dors de les engru­nes colo­ni­als no veuen la neces­si­tat de posar-les en risc a causa d’una decla­ració extem­porània d’inde­pendència.

Quan el con­trol de les ins­ti­tu­ci­ons arriba a bas­tir un mono­poli par­ti­dista dels mit­jans públics de comu­ni­cació, el fei­xisme es con­ver­teix en un fet de la vida quo­ti­di­ana. Els mit­jans públics de comu­ni­cació, TV3 i Cata­lu­nya Ràdio, són dues ofi­ci­nes de pro­pa­ganda d’ERC i per des­pres­ti­giar l’opció inde­pen­den­tista del MHP Puig­de­mont. S’ha de reconèixer, però, que a l’hora de fer pro­pa­ganda ditiràmbica, ERC recorre a la cava­lle­ria del sec­tor pri­vat, que no té incon­ve­ni­ent a fer el ridícul a canvi de sub­ven­ci­ons. En cen­su­rar i fer callar les veus dis­cre­pants i alter­na­ti­ves a la doc­trina única, els cen­sors repu­bli­cans s’atri­bu­ei­xen el do de la infal·libi­li­tat, que té reser­vat el papa. El que els cen­sors acon­se­guei­xen al millor estil fei­xista és supri­mir la lli­ber­tat d’expressió i ata­car el dret dels ciu­ta­dans a la infor­mació.

La inde­pendència de Cata­lu­nya no és cosa de cap par­tit sol, sinó de tots, fins i tot dels que no la volen, ja que estan obli­gats a com­ba­tre-la democràtica­ment, sense joc brut, sense avan­tat­ges il·legítims. Si en les pròximes elec­ci­ons hi ha una can­di­da­tura clara a favor de la inde­pendència aquí i ara, la con­sulta prendrà un caire de referèndum entre el sí a la inde­pendència a través la DUI i el no de totes les altres opci­ons, diver­ses en la forma però úniques en el fons.

I aquesta can­di­da­tura només pot ser de país i encapçalada pel MHP Puig­de­mont.