Diuen que qui no té feina, el gat pentina o, el que ve a ser el mateix, que qui s’avorreix, amb el cul caça mosques. I a Catalunya d’aficionats a aquest esport en tenim per donar i per vendre. Aquests esportistes –cal reconèixer que cada vegada filen més prim– fa tot just uns dies van localitzar el gat i la mosca entre els cabells i el cul de La Grossa de Cap d’Any i ja hi som, ja tenim una altra polèmica endegada. Una altra. El dit a la nafra ha estat l’anunci que Loteries de Catalunya havia dissenyat per enguany: “Et preocupa la distància social? Prova l’ascens social.” El govern, còmodament instal·lat dins la cabina dels germans Marx, ha respost tal com ja ens té acostumats, i desesperats: el conseller Pere Aragonès, espolsant-se les responsabilitats que li pertoquen, afirmant que ha ordenat retirar la campanya perquè no havia estat comunicada al govern (?), i Junts per Catalunya, demanant explicacions i que, si cal, s’assumeixin responsabilitats. Més enllà de les declaracions d’uns i altres, i encara que sembli inversemblant que el mateix conseller d’Economia i Hisenda, que és el departament del qual depèn Jocs i Apostes, faci veure que no en sap res i li vulgui passar el mort al funcionari de torn, crec que mai cap campanya publicitària havia reflectit amb tanta fidelitat el propòsit dels compradors/es de loteria. Crec que seria més raonable discutir la inoportunitat de l’eslògan en els moments actuals. El filòsof grec Teofrast afirmava que la inoportunitat és una intervenció extemporània que pertorba i importuna les persones. L’inoportú no és una persona que no diu res que no sigui veritat, sinó que ho diu quan no toca; algú que, per exemple, és capaç d’explicar a una parella acabada de casar la seva experiència de fracàs matrimonial. Sembla, però, que, llevat d’algunes veus, una gran majoria s’ha sentit profundament incòmoda fins al punt que ha qualificat d’immoral una campanya que destina tots els beneficis a programes socials. Suposo que els esportistes del gat i la mosca no deuen haver captat la ironia de l’anunci (una figura retòrica, una forma d’humor ben catalana), ni deuen saber el motiu pel qual ells compren tota la loteria que poden, alguns sense mirar on van a parar els beneficis de, per exemple, la Societat Estatal de Loteries i Apostes de l’Estat. Per què costa tant assumir les veritats? Per quin motiu compraríem loteria si no fos per modificar sense esforç la nostra situació econòmica, és a dir la nostra posició social?