LA NOSTRA: LA DARRERA TRAÏCIÓ

El CADCI era el sin­di­cat dels depen­dents del comerç en aquells anys que els sin­di­cats encara pro­cu­ra­ven pel bé dels tre­ba­lla­dors i no com els d’ara, que només es mouen l’1 de maig de cada any per aixe­car la pan­carta i cri­dar qua­tre con­sig­nes remas­te­ga­des. El lema del Cen­tre Auto­no­mista del Comerç i la Indústria era: Per Cata­lu­nya, lli­ber­tat; pel depen­dent, millora. Suposo que aquesta màxima a alguns els sem­blarà una mena de roman­ti­cisme, però a mi m’emo­ci­ona pen­sar que hi va haver una època en què la defensa d’una nació ocu­pada i vençuda era pre­sent en la vida diària sense que aquest fet fos incom­pa­ti­ble amb la vin­di­cació d’uns drets labo­rals. Hi deu haver pen­sat La Caixa, (la que fins fa ben poc ano­menàvem “la nos­tra”), en Cata­lu­nya, en el moment d’abraçar una enti­tat bancària que tufeja espa­nyo­li­tat pels qua­tre cos­tats com és Bankia? No recordo la pri­mera vegada que vaig entrar a La Caixa de la mà de la meva àvia, perquè tot just cami­nava, però ella es va entos­su­dir a por­tar-m’hi perquè el direc­tor de l’enti­tat conegués la seva neta que des del pri­mer dia de vida ja tenia car­ti­lla d’estal­vis, on cada ani­ver­sari la meva àvia m’hi ingres­sava 500 pes­se­tes. Després d’aquell pri­mer dia, La Caixa va pas­sar a for­mar part del meu pai­satge. Com anar a com­prar el pa o retor­nar els enva­sos de les gaso­ses i els iogurts. Entrar a l’enti­tat per posar al cor­rent la meva lli­breta es va con­ver­tir en una mena de litúrgia. La guar­dava a la tau­leta de nit i de tant en tant, abans d’anar a dor­mir, l’obria per com­pro­var que ningú no havia esbor­rat aque­lla llista de números del mateix import, escrit a bolígraf. Als 9 anys vaig acon­se­guir una segona lli­breta d’estal­vis, amb un pri­mer dipòsit de 200 pes­se­tes i amb unes cober­tes més grui­xu­des, després d’encer­tar deu pre­gun­tes de cul­tura gene­ral. Hi vaig anar amb unes com­pa­nyes de la classe acom­pa­nya­des pel pare d’una d’elles, empleat de l’enti­tat i que, com la resta de tre­ba­lla­dors, havia rebut l’ordre d’acon­se­guir cli­ents amb el parany de les deu pre­gun­tes infan­tils. A la bibli­o­teca de La Caixa vaig des­co­brir El Petit Príncep, El més petit de tots, les aven­tu­res d’en Tintín, l’Obèlix i l’Astèrix i el meu esti­mat ele­fant Babar. Hi deuen haver pen­sat en tot això els que han deci­dit posar fi a les peti­tes engru­nes que encara que­da­ven d’aque­lla ànima que havia estat La Caixa?