La seducció de l’ambigüitat

Torna Espanya. Torna la gàbia dels pobles, però com que els governants ara són progres i d’esquerres, la gàbia serà daurada i ens hi ficaran no a cops sinó seduint-nos. És el contingut de la darrera intervenció del diputat de Más Madrid al Congrés Íñigo Errejón. El discurs de l’esquerra nascuda de l’esperit del 15-M, gairebé tan llunyà que sembla les guerres púniques. Espanya és una nació de la qual cal estar orgullós. Això és apodíctic, no li cal justificació. Per assolir la perfecció, l’Espanya de l’esquerra només ha de resoldre la qüestió catalana, però no de manera bèstia, com fa la dreta, sinó mitjançant conviccions, dolçor, seducció.

Això de la seducció sona molt malament. D’una banda, partint de la puresa del terme, seduir és sempre enganyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa. L’engany hi és, i l’enganyat pateix un perjudici. Amb prou feines la seducció amaga una irritant supèrbia, la mateixa dels conquistadors espanyols ben proveïts de quincalla per als indis. És la mentalitat dels colons benvolents actualitzada.

I amb què volen seduir-nos? Amb un projecte ambigu com la quincalla: un “projecte patriòtic superior anomenat Espanya”.

No hi ha manera de fer veure als espanyols que la seva pàtria no és la de tots els que ells consideren espanyols i que ho són “per imperatiu legal”. La minoria nacional catalana té tot el dret a no sentir-se cridada a qualsevol projecte patriòtic que no sigui el seu. I ni de bon tros que es digui “superior”. Superior a què? A la pàtria catalana? Aleshores, una forma boirosa, imprecisa, ambigua, de nou colonialisme, disfressat –qui sap?–, de confederació. És impossible que els espanyols entenguin que l’independentisme català no vol tenir res a veure amb Espanya, passada, present o futura.

No es pot raonar amb qui no ho pot fer per una impossibilitat gairebé metafísica. Per als espanyols de dretes, d’esquerres, de centre i del que sigui, Catalunya és Espanya, i Espanya és inqüestionable. És cert que, si no es pot raonar perquè hi ha límits inqüestionables, dialogar és sempre millor que no fer-ho, però serveix per al mateix: per a res. Tot el que poden oferir els elements més teòricament oberts de la galàxia de Podemos és un quimèric referèndum d’autodeterminació en el qual ells votarien no a la independència. Calculant les possibilitats d’aquest referèndum (que hauria de ser aprovat pel Parlament espanyol), tant és que votessin que sí.

Per fortuna per als espanyols, a l’ambigüitat de l’oferta, respon l’ambigüitat de la demanda. Del costat de l’independentisme català, només JuntsxCat insisteix en la via unilateral, encara que estigui disposada a negociar els ritmes amb les altres dues forces independentistes. Aquestes, però, semblen més interessades a fer servir altres vies i, per descomptat, a jugar al joc de l’ambigüitat.

La CUP ha fet un pas endavant i està fermament disposada a fer-se valer d’una vegada davant dels dos partits independentistes hegemònics per aconseguir un “canvi polític”, cosa molt a celebrar si no fos perquè “canvi polític” no vol dir literalment res. Canvi és el mot buit més sovintejat als mítings electorals a tot arreu del món. Quin canvi? Dins del marc de l’autonomia? A fora? Fins a on?

L’ambigüitat impregna el discurs d’ERC. L’Estat intensifica la repressió contra l’independentisme i sembla disposat a encausar la mesa del Parlament de la legislatura anterior sense que hi hagi cap reacció del govern o dels seus partits, tret d’unes declaracions molt indignades. El president in pectore, Aragonès, reclama del gobierno la recuperació d’una taula de diàleg desapareguda fa més d’un any, i el president Sánchez està, és clar, disposat a convocar la comissió bilateral dins del marc del funcionament autonòmic “normal”. N’hi ha per llogar-hi cadires o per comprar crispetes. Se sap que els destacats a Madrid d’ERC pressionen el gobierno per tal d’aconseguir algun triomf per mostrar a Catalunya: la llei mordassa, la reforma laboral, la limitació dels lloguers, alguna cosa, per minsa que sigui. Perquè cal sobreviure a les promeses.

Es pot veure com es vulgui, però la inexistent taula de diàleg no serveix per a res més que per endarrerir el moment de la independència. Però no ho feu palès. L’ambigüitat és molt seductora.