La seducció de l’ambigüitat

Torna Espa­nya. Torna la gàbia dels pobles, però com que els gover­nants ara són pro­gres i d’esquer­res, la gàbia serà dau­rada i ens hi fica­ran no a cops sinó seduint-nos. És el con­tin­gut de la dar­rera inter­venció del dipu­tat de Más Madrid al Congrés Íñigo Errejón. El dis­curs de l’esquerra nas­cuda de l’espe­rit del 15-M, gai­rebé tan llunyà que sem­bla les guer­res púniques. Espa­nya és una nació de la qual cal estar orgullós. Això és apodíctic, no li cal jus­ti­fi­cació. Per asso­lir la per­fecció, l’Espa­nya de l’esquerra només ha de resol­dre la qüestió cata­lana, però no de manera bèstia, com fa la dreta, sinó mit­jançant con­vic­ci­ons, dolçor, seducció.

Això de la seducció sona molt mala­ment. D’una banda, par­tint de la puresa del terme, seduir és sem­pre enga­nyar. Que l’engany sigui amb cops o amb petons, tant li fa. L’engany hi és, i l’enga­nyat pateix un per­ju­dici. Amb prou fei­nes la seducció amaga una irri­tant supèrbia, la mateixa dels con­quis­ta­dors espa­nyols ben proveïts de quin­ca­lla per als indis. És la men­ta­li­tat dels colons ben­vo­lents actu­a­lit­zada.

I amb què volen seduir-nos? Amb un pro­jecte ambigu com la quin­ca­lla: un “pro­jecte patriòtic supe­rior ano­me­nat Espa­nya”.

No hi ha manera de fer veure als espa­nyols que la seva pàtria no és la de tots els que ells con­si­de­ren espa­nyols i que ho són “per impe­ra­tiu legal”. La mino­ria naci­o­nal cata­lana té tot el dret a no sen­tir-se cri­dada a qual­se­vol pro­jecte patriòtic que no sigui el seu. I ni de bon tros que es digui “supe­rior”. Supe­rior a què? A la pàtria cata­lana? Ales­ho­res, una forma boi­rosa, impre­cisa, ambi­gua, de nou colo­ni­a­lisme, dis­fres­sat –qui sap?–, de con­fe­de­ració. És impos­si­ble que els espa­nyols enten­guin que l’inde­pen­den­tisme català no vol tenir res a veure amb Espa­nya, pas­sada, pre­sent o futura.

No es pot rao­nar amb qui no ho pot fer per una impos­si­bi­li­tat gai­rebé metafísica. Per als espa­nyols de dre­tes, d’esquer­res, de cen­tre i del que sigui, Cata­lu­nya és Espa­nya, i Espa­nya és inqüesti­o­na­ble. És cert que, si no es pot rao­nar perquè hi ha límits inqüesti­o­na­bles, dia­lo­gar és sem­pre millor que no fer-ho, però ser­veix per al mateix: per a res. Tot el que poden ofe­rir els ele­ments més teòrica­ment oberts de la galàxia de Pode­mos és un quimèric referèndum d’auto­de­ter­mi­nació en el qual ells vota­rien no a la inde­pendència. Cal­cu­lant les pos­si­bi­li­tats d’aquest referèndum (que hau­ria de ser apro­vat pel Par­la­ment espa­nyol), tant és que votes­sin que sí.

Per for­tuna per als espa­nyols, a l’ambigüitat de l’oferta, res­pon l’ambigüitat de la demanda. Del cos­tat de l’inde­pen­den­tisme català, només Juntsx­Cat insis­teix en la via uni­la­te­ral, encara que esti­gui dis­po­sada a nego­ciar els rit­mes amb les altres dues for­ces inde­pen­den­tis­tes. Aques­tes, però, sem­blen més interes­sa­des a fer ser­vir altres vies i, per des­comp­tat, a jugar al joc de l’ambigüitat.

La CUP ha fet un pas enda­vant i està fer­ma­ment dis­po­sada a fer-se valer d’una vegada davant dels dos par­tits inde­pen­den­tis­tes hegemònics per acon­se­guir un “canvi polític”, cosa molt a cele­brar si no fos perquè “canvi polític” no vol dir lite­ral­ment res. Canvi és el mot buit més sovin­te­jat als mítings elec­to­rals a tot arreu del món. Quin canvi? Dins del marc de l’auto­no­mia? A fora? Fins a on?

L’ambigüitat impregna el dis­curs d’ERC. L’Estat inten­si­fica la repressió con­tra l’inde­pen­den­tisme i sem­bla dis­po­sat a encau­sar la mesa del Par­la­ment de la legis­la­tura ante­rior sense que hi hagi cap reacció del govern o dels seus par­tits, tret d’unes decla­ra­ci­ons molt indig­na­des. El pre­si­dent in pec­tore, Ara­gonès, reclama del gobi­erno la recu­pe­ració d’una taula de diàleg des­a­pa­re­guda fa més d’un any, i el pre­si­dent Sánchez està, és clar, dis­po­sat a con­vo­car la comissió bila­te­ral dins del marc del fun­ci­o­na­ment autonòmic “nor­mal”. N’hi ha per llo­gar-hi cadi­res o per com­prar cris­pe­tes. Se sap que els des­ta­cats a Madrid d’ERC pres­si­o­nen el gobi­erno per tal d’acon­se­guir algun tri­omf per mos­trar a Cata­lu­nya: la llei mor­dassa, la reforma labo­ral, la limi­tació dels llo­guers, alguna cosa, per minsa que sigui. Perquè cal sobre­viure a les pro­me­ses.

Es pot veure com es vul­gui, però la ine­xis­tent taula de diàleg no ser­veix per a res més que per endar­re­rir el moment de la inde­pendència. Però no ho feu palès. L’ambigüitat és molt seduc­tora.