EL PRINCIPI DE LA REALITAT

Enmig del soroll mediàtic provocat pels resultats electorals, llegits com una victòria d’ERC dins l’independentisme, cosa sense precedents, es va manifestar una dinàmica impositiva. El partit guanyador va dur les negociacions al seu arbitri, parlant en primer lloc amb el tercer interessat en la qüestió, la CUP i, després, tots dos van proposar al tercer que, en realitat, és el segon, JuntsxCat, un preacord de govern ja tancat i concebut per fer-li empassar per força.

Se suposava que els de Junts acceptarien la proposta per no ser estigmatitzats com a trencadors de la unitat independentista, una unitat que ells mateixos defensaven com a creuats de la causa. Ves per on, s’han abstingut dues vegades i la proposta se n’ha anat en orris davant el principi de la realitat. I Junts no ha patit cap estigma, al contrari, ha enfortit el seu pedigrí independentista.

La sorpresa va esclatar en forma d’indignació, pressions de tota mena dels unionistes, per tal d’empènyer la part menys independentista d’ERC cap a un govern no independentista, enfrontat amb Junts. Sense cap efecte, no perquè els que feien els avenços –Comuns, PSC, CUP– no posessin carn a la graella, sinó perquè ERC no tenia marge de maniobra en termes de legitimitat per entrar en un govern no independentista, i encara menys enfrontat a Junts.

El pressing ERC a favor de l’autonomisme tampoc va aconseguir moure de l’unilateralisme Junts, que resta immòbil, com una esfinx. No va semblar disposat a entrar en pànic ni a llançar-se als braços d’ERC per tal d’evitar un govern de coalició amb forces que no només no són independentistes, sinó que són antiindependentistes.

La iniciativa va ensopegar per segona vegada amb el principi de la realitat. La victòria d’ERC és una victòria pírrica i, pel seu gramscià somni de l’hegemonia, una derrota. La diferència d’un escó parlamentari a favor seu es tradueix, a la inversa, amb una opinió pública a favor de Junts, que manté la seva posició de donar la mateixa prioritat a la unilateralitat i a la reconstrucció. L’ambigüitat del discurs republicà i la seva acció barrejant-se amb forces unionistes es paga amb la pèrdua de crèdit.

Som en el tram final. Es veu en el fet que, de sobte, s’ha produït un sorprenent silenci mediàtic i una reducció dràstica del foc republicà. Fins i tot les bateries que apuntaven cap al Consell de la República han callat. I així, al mig de l’expectació pública, ens assabentem que la direcció d’ERC, acceptant el principi de la realitat, ha obert negociacions directes amb el MHP Puigdemont. El mateix Puigdemont a qui no es va fer cap referència arran de les eleccions; només una d’indirecta en recordar que el govern de la Generalitat, encapçalat pel candidat Aragonès, no acceptaria cap tutela.

No és qüestió de tuteles, sinó del principi de la realitat, un altre cop. Si hom vol desbloquejar la situació, cal parlar amb qui llueix la legitimitat i arribar a un acord mútuament satisfactori, perquè no es pot imposar. El vicepresident Aragonès ha fet arribar una proposta detallada d’acord per a un govern independentista. Amb temps, per descomptat, per llegir-la, pensar-hi, ruminar-hi i, si s’escau, tornar-hi amb una contraproposta. Se subratlla la ferma voluntat d’assolir un govern de coalició independentista.

És una voluntat compartida, però queda per saber en quins termes. Perquè només n’hi ha dos: o s’avança cap a la unilateralitat o la unilateralitat s’ajorna fins a temps millors. Posar un termini a l’ajornament en anys, encara que siguin pocs, és el mateix que renunciar-hi. Quins hauran de ser els avenços concrets, correspon al Parlament determinar-ho. Hi ha un mandat d’independència que no es pot amagar.

La proposta presentada per ERC haurà d’incloure una sortida a aquest dilema, si no està feta per perdre el temps, cosa gens probable, atesa la pressa que respira el candidat per bastir un govern de coalició independentista, és a dir, per prendre un bany de principi de realitat. Perquè la idea de formar un govern minoritari no la considera ningú, ni qui l’esmenta com a possibilitat.

Encara hi ha marge per trobar un terreny d’acord sobre la qüestió crucial de la unilateralitat. Un acord unitari d’acció unilateral.