LES AFINITATS ELECTIVES

En la nova etapa oberta a Catalunya arran del pacte de govern entre ERC i JuntsxCat apareix un espai públic amb converses i interaccions encreuades. D’una banda, els dos presidents, Pedro Sánchez i Pere Aragonès, es posen d’acord en la necessitat de posar-se d’acord per tal de convocar la taula de diàleg a finals de mes per continuar posant-se d’acord. De l’altra, els dos presidents, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras, parlen a través dels mitjans i per sobre del president de la Generalitat sobre la qüestió dels indults. El nou govern no volia ser tutelat des de l’exterior i ho serà des de l’interior, però com que la tutela vindrà de la màxima autoritat del partit, les coses aniran sobre rodes. Encara que només per un diputat, la victòria del 14-F ha estat una victòria de partit i serà el president del partit qui governi. Al seu costat, el de la Generalitat gestionarà l’autonomia.

Hi ha una notable coincidència en el to i el contingut dels discursos de Sánchez i Junqueras. Tots dos es presenten com a normalitzadors i pacificadors. Interessats a superar l’afrontament i el conflicte demanen tranquil·litat. Reclamen “gestos” a l’altra part per tal de vèncer la resistència numantina dels seus a la “normalització” a Catalunya. El gest d’ERC ha estat renunciar a la unilateralitat; el del govern espanyol, tramitar els indults per als presos polítics.

Per “normalitzar”, però, cal relegar l’1-O al passat, fer-lo memòria, desactivar la seva força de convocatòria. Si el moment inicial d’una revolució es pot reduir a la dimensió d’un aniversari que cal celebrar solemnement, sense conseqüències pràctiques, s’haurà obert el camí a la restauració de l’statu quo. Cal també negar el seu caràcter de mandat, perquè un mandat exigeix acció en un determinat sentit, i el que ara per ara volen els agents és pau per gaudir dels fruits de la victòria.

A Catalunya es constitueix un govern dirigit per ERC per primer cop des del MHP Tarradellas, marquès de Tarradellas. Un govern d’aliança i majoria parlamentària, amb els seus febles poders i minsos recursos de colònia, però amb un sòlid monopoli ideològic d’ERC sobre els mitjans públics de comunicació per tal d’assolir l’hegemonia dins l’independentisme. A Espanya, sembla que el president Sánchez espera tramitar els indults per provocar una crisi de govern i afrontar amb tranquil·litat els dos anys vinents amb els pressupostos aprovats per endavant.

La situació d’ambdós interlocutors és similar: dos partits de govern que volen entendre’s, cadascú amb un aliat incòmode, Unidas Podemos a Madrid i JuntsxCat a Catalunya. La incomoditat, però, és relativa. UP no pot empènyer el govern de l’esquerra dinàstica cap a una miserable política social a causa de la seva irrellevància parlamentària, i JuntsxCat no vol empènyer el govern de la Generalitat cap a la independència per raó de la seva conveniència com a partit que vol participar en el repartiment de càrrecs i cadires que sempre fa el vencedor. L’afinitat electiva té una base sòlida.

I tots dos es veuen forçats a fer alguna cosa sota pressió d’uns esdeveniments que no poden controlar. L’Estat es pot veure desautoritzat dos cops per la justícia europea: primer, si el TGUE torna la immunitat als eurodiputats catalans i, segon, si el TEDH anul·la tot el procés-farsa de l’1-O. ERC es pot trobar al davant d’un fracàs de la seva estratègia per haver reconegut la justícia espanyola i un enfortiment del lideratge independentista a l’exterior que ja no es podrà amagar.

L’objectiu de posar en marxa una taula de diàleg dos anys després d’haver-la anunciat i amb dos anys de termini per veure el resultat es pot llegir de dues maneres: com un triomf de l’estratègia independentista pragmàtica si ho fa ERC o com una maniobra dilatòria ad calendas graecas si ho fa el govern espanyol. A més, cal no oblidar que no es podran plantejar els dos temes prioritaris per als catalans: l’autodeterminació i el referèndum, atès que el govern de Sánchez ha anunciat que no té cap intenció de debatre’ls. El diàleg, doncs, si es produeix, es produirà als llimbs, on totes les afinitats electives són marrons.

Dos anys més per calibrar els resultats d’una taula de diàleg als llimbs.