ELOGI DE L’ANALOGIA

Cele­brem aquest 2022 aca­bat d’ence­tar l’ani­ver­sari feliç d’una de les publi­ca­ci­ons que més i millor han afa­vo­rit el conei­xe­ment, la trans­missió i, goso dir, la feli­ci­tat de gau­dir de la lec­tura en la nos­tra llen­gua, el català. Em refe­reixo a l’esplèndid i impres­cin­di­ble Cavall Fort, que fa ni més ni menys que sei­xanta anys que ens entreté, ens fa riure i som­riure i ens forma en valors de ciu­ta­da­nia i en matèria lingüística.

M’ale­gra aquests dies lle­gir entre­vis­tes a la seva direc­tora, Mercè Canela, en què explica amb passió i amb il·lusió màximes les millo­res que els res­pon­sa­bles de la revista han estat tre­ba­llant per tal que l’ani­ver­sari no sigui només un mirar-se el melic ni un exer­cici d’aquests que tant ens agra­den de malen­co­nia estèril. La publi­cació, amb més de 10.000 subs­crip­tors en l’actu­a­li­tat, és hereva d’un pas­sat molt valuós mar­cat pel com­promís inequívoc amb els més menuts, en pri­mer terme, però també amb el país. Ara bé, no és només això, Cavall Fort. La revista és sobre­tot i prin­ci­pal­ment una pro­posta vàlida per a l’avui, per als infants i les famílies del segle XXI que encara ator­guen a la feina ben feta, com és el cas de la publi­cació que ens ocupa, algun tipus de valor. Parlo d’un intan­gi­ble que va més enllà, insis­teixo, de la nostàlgia d’haver-hi sabut tro­bar refe­rents autòctons del gènere com Ot el Brui­xot, de Pica­nyol, així com el tre­ball impa­ga­ble de noms com Joa­quim Carbó –col·labo­ra­dor encara avui de la revista– i Roser Cap­de­vila, per citar-ne només alguns de refe­rents.

I vet aquí com són les coses que acaba de començar aquest any nou encara molt emboi­rat en què m’estreno en el noble ofici de “fer d’avi” i no veig el moment de poder començar a com­par­tir amb la caga­niu de la família les aven­tu­res d’en Jan i Tren­ca­pins o Els Bar­ru­fets, entre tantíssims d’altres! Sento cert enyor d’aquell món analògic que les pan­ta­lles sem­blen entos­su­di­des a voler des­ter­rar del nos­tre dia a dia però, sigui per bé o per mal, els humans som éssers de cos­tums i ens resis­tim a des­pren­dre’ns de l’hàbit de devo­rar cada quinze dies, i en paper, una revista infan­til com aquesta, tan única i sin­gu­lar.

Superat el que de ben segur recor­da­rem com el Nadal de l’òmicron (ep, i del Paraulògic!), penso com és d’impor­tant repren­dre l’acti­vi­tat reno­vant els vots pas­sats que són ara pre­sents, tant els pro­pis com els d’altri. Entre aquests vots, hi figura el fet d’esti­mar i pre­ser­var la nos­tra llen­gua, el català, i això vol dir usar-lo en el nos­tre dia a dia i, per tant, també lle­gir-lo i garan­tir-ne la trans­missió inter­ge­ne­ra­ci­o­nal. Ho sento molt aquests dies, en què el govern de Cata­lu­nya està fent cam­pa­nya amb motiu de la pre­sen­tació del Pacte Naci­o­nal per la Llen­gua: tor­nar-lo a fer útil, deia la con­se­llera de Cul­tura, Natàlia Gar­riga. És ben neces­sari, sens dubte, sem­pre par­tint d’aquesta estima que és sobre­tot una consciència lingüística que va molt més enllà de per­cen­tat­ges legis­la­bles (i, per tant, sus­cep­ti­bles d’ésser o no res­pec­tats).

Per tot ple­gat, us diria que cele­bro i desitjo llarga vida a la cul­tura que s’expressa de bra­cet amb la tec­no­lo­gia i l’art digi­tal i que és tan necessària com impres­cin­di­ble per tran­si­tar el moment actual. Però cele­bro igual­ment allò que encara pre­serva de bo, que és molt, un codi trans­mis­sor de valors que s’expressa de forma analògica i que tan­tes ale­gries i moments de benes­tar ens ha donat.