ELOGI DE L’ANALOGIA

Celebrem aquest 2022 acabat d’encetar l’aniversari feliç d’una de les publicacions que més i millor han afavorit el coneixement, la transmissió i, goso dir, la felicitat de gaudir de la lectura en la nostra llengua, el català. Em refereixo a l’esplèndid i imprescindible Cavall Fort, que fa ni més ni menys que seixanta anys que ens entreté, ens fa riure i somriure i ens forma en valors de ciutadania i en matèria lingüística.

M’alegra aquests dies llegir entrevistes a la seva directora, Mercè Canela, en què explica amb passió i amb il·lusió màximes les millores que els responsables de la revista han estat treballant per tal que l’aniversari no sigui només un mirar-se el melic ni un exercici d’aquests que tant ens agraden de malenconia estèril. La publicació, amb més de 10.000 subscriptors en l’actualitat, és hereva d’un passat molt valuós marcat pel compromís inequívoc amb els més menuts, en primer terme, però també amb el país. Ara bé, no és només això, Cavall Fort. La revista és sobretot i principalment una proposta vàlida per a l’avui, per als infants i les famílies del segle XXI que encara atorguen a la feina ben feta, com és el cas de la publicació que ens ocupa, algun tipus de valor. Parlo d’un intangible que va més enllà, insisteixo, de la nostàlgia d’haver-hi sabut trobar referents autòctons del gènere com Ot el Bruixot, de Picanyol, així com el treball impagable de noms com Joaquim Carbó –col·laborador encara avui de la revista– i Roser Capdevila, per citar-ne només alguns de referents.

I vet aquí com són les coses que acaba de començar aquest any nou encara molt emboirat en què m’estreno en el noble ofici de “fer d’avi” i no veig el moment de poder començar a compartir amb la caganiu de la família les aventures d’en Jan i Trencapins o Els Barrufets, entre tantíssims d’altres! Sento cert enyor d’aquell món analògic que les pantalles semblen entossudides a voler desterrar del nostre dia a dia però, sigui per bé o per mal, els humans som éssers de costums i ens resistim a desprendre’ns de l’hàbit de devorar cada quinze dies, i en paper, una revista infantil com aquesta, tan única i singular.

Superat el que de ben segur recordarem com el Nadal de l’òmicron (ep, i del Paraulògic!), penso com és d’important reprendre l’activitat renovant els vots passats que són ara presents, tant els propis com els d’altri. Entre aquests vots, hi figura el fet d’estimar i preservar la nostra llengua, el català, i això vol dir usar-lo en el nostre dia a dia i, per tant, també llegir-lo i garantir-ne la transmissió intergeneracional. Ho sento molt aquests dies, en què el govern de Catalunya està fent campanya amb motiu de la presentació del Pacte Nacional per la Llengua: tornar-lo a fer útil, deia la consellera de Cultura, Natàlia Garriga. És ben necessari, sens dubte, sempre partint d’aquesta estima que és sobretot una consciència lingüística que va molt més enllà de percentatges legislables (i, per tant, susceptibles d’ésser o no respectats).

Per tot plegat, us diria que celebro i desitjo llarga vida a la cultura que s’expressa de bracet amb la tecnologia i l’art digital i que és tan necessària com imprescindible per transitar el moment actual. Però celebro igualment allò que encara preserva de bo, que és molt, un codi transmissor de valors que s’expressa de forma analògica i que tantes alegries i moments de benestar ens ha donat.