LA FALSEDAT DE L’ACCIÓ ESTRATÈGICA

Segons el prin­ci­pal mes­tre de la filo­so­fia social del nos­tre temps, Jürgen Haber­mas, l’acció social es divi­deix en dues clas­ses, l’acció comu­ni­ca­tiva i l’acció estratègica. La pri­mera és la supe­rior raci­o­nal­ment i ètica­ment, perquè tracta d’esta­blir les con­di­ci­ons que per­me­tin l’entesa dels actors soci­als mit­jançant la comu­ni­cació. Una soci­e­tat plu­ral en què els con­flic­tes es resol­guin pel mutu reco­nei­xe­ment basat en una comu­ni­cació lliure i igual, cosa que molts crítics con­si­de­ren utòpica. Tan­ma­teix, diu Haber­mas, perquè la comu­ni­cació sigui ideal, els enun­ci­ats dels agents soci­als  han de com­plir qua­tre con­di­ci­ons: han de ser intel·ligi­bles, objec­tius (en sen­tit de les nor­mes científiques), nor­mals (en sen­tit de les nor­mes morals) i sin­cers (pel que fa a la con­vicció de qui parla).

Si falta alguna d’aques­tes con­di­ci­ons, l’acció social esdevé acció estratègica, molt infe­rior a la comu­ni­ca­tiva, ja que no cerca una entesa raci­o­nal entre els agents, sinó la impo­sició de l’opinió d’una part sobre la resta. Al fons, la violència; ni tan sols dei­xant par­lar els dis­cre­pants. Hi ha molts exem­ples de domi­na­ci­ons i impo­si­ci­ons basa­des en la falta d’alguna d’aques­tes con­di­ci­ons. La més habi­tual és la quarta, la manca de sin­ce­ri­tat. Es pre­su­meix que els actors diuen sem­pre el que pen­sen, que no men­tei­xen. L’experiència, però, sem­bla que va en sen­tit con­trari.

Hi ha un cas con­cret i històric que il·lus­tra els efec­tes de la falta de sin­ce­ri­tat dels actors soci­als, sobre­tot dels gover­nants. És el cas de Julià l’Apòstata, l’últim empe­ra­dor cons­tan­tinià, del 361 al 363. Va ser edu­cat com a cristià, i com a cristià es va fer pas­sar els pri­mers trenta anys de la vida seva, fins que va asso­lir l’imperi a la mort del seu cosí i, cor­rents, va abju­rar la fe cris­ti­ana i es va decla­rar pagà. Va dero­gar l’Edicte de Milà, del 312, que feia del cris­ti­a­nisme la religió ofi­cial de l’imperi i, encara que no va per­se­guir-lo com havien fet altres empe­ra­dors, el va res­trin­gir molt. Sobre­tot, el va obli­gar a viure en con­di­ci­ons d’igual­tat al bell mig de les altres reli­gi­ons paga­nes res­taura des en tota la seva ple­ni­tud, tots els déus del panteó gre­co­llatí i els d’impor­tació exòtica.

Es podria pen­sar que, gràcies a la manca de sin­ce­ri­tat de Julià, el cris­ti­a­nisme va per­dre el seu domini davant la resur­recció d’una allau de déus pagans. Tan­ma­teix, a la seva mort, el seu suc­ces­sor, cristià, va tor­nar al cris­ti­a­nisme la seva posició d’única religió ofi­cial amb exclusió de totes les altres. El cris­ti­a­nisme estava ja arre­lat a la soci­e­tat i els déus pagans esta­ven morts.

Amb permís de l’esti­ma­ble lec­tor, apro­fito per fer una com­pa­ració que sem­bla adi­ent entre Julià l’Apòstata i Oriol Jun­que­ras, encara que la matèria de l’apos­ta­sia sigui una mica dife­rent. ERC es va fer pas­sar per inde­pen­den­tista, com Julià va fin­gir ser cristià, amb la intenció d’arri­bar al poder. Un cop a dalt, l’empe­ra­dor va abju­rar el cris­ti­a­nisme com els repu­bli­cans han rebut­jat la inde­pendència. No amb la mateixa vehemència, sinó amb més ambigüitat i con­fusió, però amb la mateixa decisió de revi­far els déus fal­sos de l’auto­no­misme. L’inde­pen­den­tisme, però, està molt arre­lat al poble català, com el cris­ti­a­nisme ho estava a la població de l’imperi, i els déus fal­sos de l’auto­no­misme, tan morts com els de l’empe­ra­dor. O sigui que l’inde­pen­den­tisme tor­narà a treure el cap quan els dos par­tits ano­me­nats inde­pen­den­tis­tes dei­xin el govern que, para­do­xal­ment, compta amb una majo­ria abso­luta d’escons i cap volun­tat de fer el que es va com­pro­me­tre a fer.

La falta de sin­ce­ri­tat dels par­tits con­ver­teix la seva supo­sada acció comu­ni­ca­tiva, d’unió i entesa per alli­be­rar la soci­e­tat, en una acció estratègica ori­en­tada exclu­si­va­ment a l’asso­li­ment del poder pel poder mateix. Per fer-lo valer con­tra la inde­pendència, mai ofi­ci­al­ment negada i sem­pre real­ment ajor­nada, i en favor de la res­tau­ració dels déus fal­sos de l’auto­no­misme.

No és estrany, doncs, que un movi­ment popu­lar inde­pen­den­tista, majo­ri­tari a la soci­e­tat, orfe de canals par­ti­dis­tes per poder actuar i de canals mediàtics per poder par­lar i fer-se sen­tir, cer­qui noves vies d’acció, a banda dels par­tits sistèmics de l’auto­no­misme.