ALCARRÀS, CENTRE DE CATALUNYA

Exa­ge­rat el títol? De ben segur que alguns així ho han con­si­de­rat quan l’han lle­git. Alcarràs, cen­tre de Cata­lu­nya. Quins fums, noia! Pot­ser algú també deu pen­sar que l’he inti­tu­lat així per la magnífica pel·lícula de Carla Simón. I no ho negaré pas, perquè l’avi­nen­tesa em ser­veix com a excusa per­fecta per par­lar d’un ter­ri­tori del nos­tre país que sovint és obli­dat o, en el millors dels casos, només és pro­ta­go­nista quan alguns que mai no han aixa­fat aques­tes ter­res es per­me­ten el luxe d’opi­nar del que no saben, com quan, fal­sa­ment, van acu­sar els page­sos gai­rebé de racis­tes perquè, segons ells, no dona­ven feina a per­so­nes sense papers que arri­ben al nos­tre país de manera il·legal, quan la il·lega­li­tat l’hau­rien comès els page­sos si els hagues­sin fet tre­ba­llar. Però si la pel·lícula de la cine­asta Simón ja va asse­nya­lar amb el dit el des­em­pa­ra­ment del món rural i l’amenaça que plana sobre els caps dels que encara s’entes­ten a pro­cu­rar-nos els fruits de la terra, el repor­tatge Alcarràs, l’altra collita, dels peri­o­dis­tes Enric Pinyol, Àlex Oró i Xavier Brichs que fa pocs dies va eme­tre TV3 en el pro­grama 30 minuts, va aca­bar d’evi­den­ciar la tragèdia. El repor­tatge fa un retrat de la page­sia a través del segui­ment de dos page­sos del Baix Segrià. Apro­fita la pit­jor cam­pa­nya de fruita de pinyol en trenta anys per nar­rar com la page­sia està des­a­pa­rei­xent sense que ningú hi posi remei.

Aquests dar­rers dies, veient l’estira-i-arronsa entre el PSC i Esquerra per a l’apro­vació dels pres­su­pos­tos, hem pogut tor­nar a com­pro­var que el món rural no els interessa gens ni mica. Tant els fa el seu clam perquè la pri­o­ri­tat és més asfalt, més turisme d’espar­de­nya, més hotels i casi­nos. La nego­ci­ació així ho ha demos­trat: Hard Rock, ampli­ació de l’aero­port i quart cin­turó. Sense alter­na­tiva. El ter­ri­tori de Lleida és el més gran de Cata­lu­nya però un dels més obli­dats. Com les Ter­res de l’Ebre. Com el Camp de Tar­ra­gona. Com tot allò que s’allu­nyi de Bar­ce­lona i la seva perifèria. Una tris­tesa immensa davant d’aquesta visió dis­tor­si­o­nada de la rea­li­tat del nos­tre país. Una tris­tesa immensa quan a l’estrena de la pel·lícula Alcarràs a Lleida, el MHP del nos­tre país va con­tes­tar “pinya cada matí” quan li van pre­gun­tar quina era l’última fruita que havia men­jat. A Lleida, un ter­ri­tori car­re­gat de pomes, peres i préssecs! Això al pre­si­dent Pujol no li hau­ria pas­sat mai. Per­do­neu, però algú ho havia de dir!