La política catalana convida a la lectura. I no com a recurs desesperat d’esbargiment, atès el panorama que se’n desprèn, sinó com a mesura absolutament imprescindible de coneixement de la història, d’aproximació als processos col·lectius d’emancipació nacional o d’informació sobre els lligams indestriables entre poble i nació, entre fet nacional i qüestió social. Sovint fa tot l’efecte que, entre els dirigents polítics actuals, no sols entre els que es presenten com a independentistes, existeix un nivell més aviat modest de lectures acumulades sobre aspectes fonamentals de la història europea dels dos darrers segles. I que es va a la batalla política amb la mateixa alegria innocent que els escolars surten d’excursió o de colònies, dalt de l’autobús, amb els monitors respectius. Es funciona més a cop d’enquesta, Twitter, alerta digital o titular de premsa, que no pas com a resultat d’un pòsit previ de coneixements i experiències adquirits en història, incloses memòries i biografies indispensables, o bé en assaig polític, social i nacional. I això explica bona part dels dèficits actuals en les estratègies que s’adopten o, més exactament, en l’absència d’aquestes. Per això, quan apareix algun llibre que ens retorna a lectures i posicions estimulants i vivificadores ens alegra la vida i ens referma en les nostres conviccions.

Ho dic per la publicació que l’editorial Tigre de Paper ha fet de La causa obrera és la causa d’Irlanda, una antologia d’articles de James Connolly, a càrrec de Daniel Escribano i Àngel Ferrero, malgrat que és de justícia reconèixer que, el 2011, la Fundación Federico Engels de Madrid ja n’havia fet una selecció força més reduïda, però també en català, i també La Magrana el 1979. És tot un goig llegir en la nostra llengua una selecció de textos del líder més emblemàtic de l’esquerra irlandesa, en què reitera un cop i un altre el lligam indestriable entre fet nacional i qüestió social, fent-ne una sola causa. Justament, desvincular-los ha estat sempre un objectiu clar per part d’algunes forces autoanomenades d’esquerra, que, tant des de l’estat dominant, com a la nació dominada, s’oposen a la independència dels pobles. Bona part d’aquesta esquerra ha titllat de “nacionalisme petitburgès” la reclamació de la independència nacional o el dret a l’autodeterminació. Fins i tot Joan Comorera, secretari general del PSUC, va patir aquesta acusació. Una altra de força habitual és aquella que assegura que la reivindicació de la independència nacional és pròpia de la dreta. Els deu haver passat per alt la independència del Vietnam dirigida per Ho Chi Min, de Guinea Bissau i Cap Verd encapçalada per Amilcar Cabral, del Congo amb Patrice Lumumba al capdavant, d’Angola conduïda per António Agostinho Neto, de Moçambic sota la guia de Samora Machel o el mateix Frantz Fanon influint en la d’Algèria, tots ells qualsevol cosa llevat de dretes.

James Connolly, socialista, republicà i independentista irlandès va crear amb Jim Larkin la milícia obrera Exèrcit Ciutadà Irlandès per protegir els treballadors en vaga. Com a comandant general de la brigada de Dublín, va dirigir l’alçament armat de la revolta de Pasqua el 14 d’abril del 1916 i la proclamació de la independència d’Irlanda, de la qual és un dels set signants. Fracassada la revolta, fou detingut i afusellat, lligat a una cadira ja que no es mantenia dret, després de les ferides patides en combat. A partir de llavors, esdevingué tot un mite nacional, un símbol permanent de rebel·lió al seu país, en lluita per alliberar-se del domini britànic al qual considerava un “imperi bandit”. Abans s’havia oposat al reclutament de joves irlandesos per combatre a la Guerra Europea amb uniforme britànic, ja que “si, als ulls del món, abans érem una província sotmesa a Anglaterra”, un cop les forces autonomistes havien fet costat a la mobilització militar, ara havien esdevingut “una província anglesa” i, a partir d’aquí, “el malcontentament irlandès no es veurà a l’estranger com a símptoma d’una aspiració a una nacionalitat diferent, sinó que serà correctament interpretat com només el malcontentament ociós en el joc de la política imperial”. I afegia que “el sotmetiment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’autoritat de la corona britànica, és una barrera a la llibertat política i el desenvolupament econòmic de la nació sotmesa, i només pot servir els interessos de les classes explotadores de totes dues nacions”. Alhora, denunciava els “socialistes doctrinaris que defensen que els socialistes no han de simpatitzar amb les nacionalitats oprimides o amb les nacionalitats que es resisteixen a la conquesta”.

Segons Connolly, el millor servei que els treballadors irlandesos poden fer al poble britànic és la “destrucció, tan ràpid com sigui possible, d’aquest repugnant sistema de govern que ha fet del poble britànic un instrument per esclavitzar milions de membres de la raça humana, extirpar tribus i nacions senceres i devastar territoris enormes”, en un moment d’esplendor territorial de l’Imperi britànic. I estableix la connexió directa entre l’opressió nacional i l’explotació econòmica: “Esclavitzat socialment a casa, al poble britànic se li ha ensenyat que la petita llibertat política de què gaudeix només es pot comprar al preu de la destrucció nacional de qualsevol poble que s’erigeixi en rival social o econòmic de la classe dominant britànica.” El líder irlandès no sols interpel·la la classe obrera britànica, sinó que s’adreça específicament a l’esquerra anglesa: “Creurem en la innocència del poble britànic quan els seus portaveus gosin reconèixer públicament que l’Imperi britànic no pot perdurar i reconeguin, així, el dret de cadascuna de les nacions que hi estan sotmeses a ésser ella mateixa, amb l’ajut de qualsevol aliat que pugui sumar al seu costat.” I assenyala com alhora que els socialistes anglesos es desfeien en “elogis obsequiosos dels líders autonomistes”, “aquesta mateixa alta burgesia capitalista atacava durament els candidats laboristes dels sindicats irlandesos” i no dubta a manifestar que “l’encarnació més perfecta de patriotisme és el partit o moviment que treballa amb més èxit per la conquesta per la classe obrera del control dels destins del país”. Per això, sostenia que “la independència nacional és la tasca prèvia preliminar indispensable per a l’emancipació laboral”, en el benentès que la direcció del moviment independentista havia d’avançar “sota el lideratge de la classe la constitució social de la qual deriva de l’opressió”.

Connolly mostra realitats flagrants, com la implicació inconscient en l’opressió nacional per part del poble de l’estat dominant, a qui acusa de “permetre que se’l converteixi en instrument per esclavitzar-ne d’altres”, així com la connivència amb la dominació per part dels sectors més benestants de la nació dominada, per interessos de classe, com quan assegura que “els unionistes s’arrengleraran, sòlids com una roca, amb els nacionalistes propietaris en defensa dels seus interessos compartits pel que fa al sotmetiment de la classe obrera” i precisa, amb agudesa, que l’opressió nacional d’Irlanda que es presenta “com una qüestió merament política és, per contra, una qüestió econòmica, social”, pel fet que “una nació dominant nomé sosté la maquinària política perquè la classe dominant pugui mantenir els poders socials”. Des del seu republicanisme democràtic manté que “un poble enverinat mentalment per l’adulació a la reialesa no pot arribar mai a l’esperit de democràcia independent necessari per atènyer la llibertat social”, ben orgullós de la seva “creença en la dignitat de la nostra classe, i en la sobirania última d’aquells que treballen”. Connolly, d’altra banda, denuncia la ingenuïtat, sovint interessada, de certes posicions, quan escriu que “durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus «agitadors constitucionals», ha centrat les seves esperances en la possibilitat de desglaçar el cor dels seus opressors o apel·lant al seu sentit de justícia”. Crític amb certes concepcions del moviment irlandès, creu que el seu patriotisme “no és una mera idealització morbosa del passat, sinó que també és capaç de formular una resposta diferent i definitiva per als problemes del present i una creença política i econòmica capaç d’adequar-se a les necessitats del futur”.

Contundent amb els diaris contraris a la independència (“la premsa autonomista no és res més que una claveguera per vessar la brutícia anglesa sobre les costes d’Irlanda”), amb els còmplices locals (“governar prenent el pèl és un gran art britànic, amb grans babaus irlandesos que el practiquen”), expressant el futur que desitja (“Volem tenir amb el poble anglès les mateixes relacions polítiques que amb el de França, Alemanya o de qualsevol país; l’amistat més gran possible, però també la independència més estricta”) i també explicitant el seu compromís personal (“Com a socialista, estic disposat a fer tot el que un home pugui fer per aconseguir per a la nostra pàtria la seva herència legítima: la independència”), Connolly sintetitza la seva fe en les classes populars, com a classe més nacional per la seva fidelitat al país i a la seva cultura, i en fa un compromís polític inseparable del combat per la creació d’una República irlandesa independent. És cert que no hi ha situacions nacionals idèntiques, perquè aleshores ja no serien nacionals, i que cada terra fa sa guerra, però convido el lector d’aquest llibre imprescindible a substituir Imperi britànic/Anglaterra per Estat espanyol/Espanya, així com Irlanda per Catalunya/Països Catalans. Li garanteixo que es trobarà amb sorpreses estimulants, suggeridores i refrescants, pel cap baix...