Opinió

A fons

LA CAUSA D’IRLANDA

Ara podem llegir en català una selecció de textos del líder irlandès James Connolly
Fa l’efecte que entre els polítics hi ha un nivell més aviat modest de lectures sobre aspectes fonamentals de la història
En els processos col·lectius d’emancipació hi ha un lligam entre el fet nacional i la qüestió social

La política cata­lana con­vida a la lec­tura. I no com a recurs des­es­pe­rat d’esbar­gi­ment, atès el pano­rama que se’n desprèn, sinó com a mesura abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble de conei­xe­ment de la història, d’apro­xi­mació als pro­ces­sos col·lec­tius d’eman­ci­pació naci­o­nal o d’infor­mació sobre els lli­gams indes­tri­a­bles entre poble i nació, entre fet naci­o­nal i qüestió social. Sovint fa tot l’efecte que, entre els diri­gents polítics actu­als, no sols entre els que es pre­sen­ten com a inde­pen­den­tis­tes, exis­teix un nivell més aviat modest de lec­tu­res acu­mu­la­des sobre aspec­tes fona­men­tals de la història euro­pea dels dos dar­rers segles. I que es va a la bata­lla política amb la mateixa ale­gria inno­cent que els esco­lars sur­ten d’excursió o de colònies, dalt de l’autobús, amb els moni­tors res­pec­tius. Es fun­ci­ona més a cop d’enquesta, Twit­ter, alerta digi­tal o titu­lar de premsa, que no pas com a resul­tat d’un pòsit previ de conei­xe­ments i experiències adqui­rits en història, inclo­ses memòries i bio­gra­fies indis­pen­sa­bles, o bé en assaig polític, social i naci­o­nal. I això explica bona part dels dèficits actu­als en les estratègies que s’adop­ten o, més exac­ta­ment, en l’absència d’aques­tes. Per això, quan apa­reix algun lli­bre que ens retorna a lec­tu­res i posi­ci­ons esti­mu­lants i vivi­fi­ca­do­res ens ale­gra la vida i ens referma en les nos­tres con­vic­ci­ons.

Ho dic per la publi­cació que l’edi­to­rial Tigre de Paper ha fet de La causa obrera és la causa d’Irlanda, una anto­lo­gia d’arti­cles de James Con­nolly, a càrrec de Daniel Escri­bano i Àngel Fer­rero, mal­grat que és de justícia reconèixer que, el 2011, la Fun­dación Fede­rico Engels de Madrid ja n’havia fet una selecció força més reduïda, però també en català, i també La Magrana el 1979. És tot un goig lle­gir en la nos­tra llen­gua una selecció de tex­tos del líder més emblemàtic de l’esquerra irlan­desa, en què rei­tera un cop i un altre el lli­gam indes­tri­a­ble entre fet naci­o­nal i qüestió social, fent-ne una sola causa. Jus­ta­ment, des­vin­cu­lar-los ha estat sem­pre un objec­tiu clar per part d’algu­nes for­ces auto­a­no­me­na­des d’esquerra, que, tant des de l’estat domi­nant, com a la nació domi­nada, s’opo­sen a la inde­pendència dels pobles. Bona part d’aquesta esquerra ha tit­llat de “naci­o­na­lisme petit­burgès” la recla­mació de la inde­pendència naci­o­nal o el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Fins i tot Joan Como­rera, secre­tari gene­ral del PSUC, va patir aquesta acu­sació. Una altra de força habi­tual és aque­lla que asse­gura que la rei­vin­di­cació de la inde­pendència naci­o­nal és pròpia de la dreta. Els deu haver pas­sat per alt la inde­pendència del Viet­nam diri­gida per Ho Chi Min, de Gui­nea Bis­sau i Cap Verd encapçalada per Amil­car Cabral, del Congo amb Patrice Lumumba al cap­da­vant, d’Angola conduïda per António Agos­tinho Neto, de Moçambic sota la guia de Samora Mac­hel o el mateix Frantz Fanon influint en la d’Algèria, tots ells qual­se­vol cosa lle­vat de dre­tes.

James Con­nolly, soci­a­lista, repu­blicà i inde­pen­den­tista irlandès va crear amb Jim Larkin la milícia obrera Exèrcit Ciu­tadà Irlandès per pro­te­gir els tre­ba­lla­dors en vaga. Com a coman­dant gene­ral de la bri­gada de Dublín, va diri­gir l’alçament armat de la revolta de Pas­qua el 14 d’abril del 1916 i la pro­cla­mació de la inde­pendència d’Irlanda, de la qual és un dels set sig­nants. Fra­cas­sada la revolta, fou detin­gut i afu­se­llat, lli­gat a una cadira ja que no es man­te­nia dret, després de les feri­des pati­des en com­bat. A par­tir de lla­vors, esde­vingué tot un mite naci­o­nal, un símbol per­ma­nent de rebel·lió al seu país, en lluita per alli­be­rar-se del domini britànic al qual con­si­de­rava un “imperi ban­dit”. Abans s’havia opo­sat al reclu­ta­ment de joves irlan­de­sos per com­ba­tre a la Guerra Euro­pea amb uni­forme britànic, ja que “si, als ulls del món, abans érem una província sot­mesa a Angla­terra”, un cop les for­ces auto­no­mis­tes havien fet cos­tat a la mobi­lit­zació mili­tar, ara havien esde­vin­gut “una província anglesa” i, a par­tir d’aquí, “el mal­con­ten­ta­ment irlandès no es veurà a l’estran­ger com a símptoma d’una aspi­ració a una naci­o­na­li­tat dife­rent, sinó que serà cor­rec­ta­ment inter­pre­tat com només el mal­con­ten­ta­ment ociós en el joc de la política impe­rial”. I afe­gia que “el sot­me­ti­ment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’auto­ri­tat de la corona britànica, és una bar­rera a la lli­ber­tat política i el desen­vo­lu­pa­ment econòmic de la nació sot­mesa, i només pot ser­vir els interes­sos de les clas­ses explo­ta­do­res de totes dues naci­ons”. Alhora, denun­ci­ava els “soci­a­lis­tes doc­tri­na­ris que defen­sen que els soci­a­lis­tes no han de sim­pa­tit­zar amb les naci­o­na­li­tats opri­mi­des o amb les naci­o­na­li­tats que es resis­tei­xen a la con­questa”.

Segons Con­nolly, el millor ser­vei que els tre­ba­lla­dors irlan­de­sos poden fer al poble britànic és la “des­trucció, tan ràpid com sigui pos­si­ble, d’aquest repug­nant sis­tema de govern que ha fet del poble britànic un ins­tru­ment per escla­vit­zar mili­ons de mem­bres de la raça humana, extir­par tri­bus i naci­ons sen­ce­res i devas­tar ter­ri­to­ris enor­mes”, en un moment d’esplen­dor ter­ri­to­rial de l’Imperi britànic. I esta­bleix la con­nexió directa entre l’opressió naci­o­nal i l’explo­tació econòmica: “Escla­vit­zat soci­al­ment a casa, al poble britànic se li ha ense­nyat que la petita lli­ber­tat política de què gau­deix només es pot com­prar al preu de la des­trucció naci­o­nal de qual­se­vol poble que s’eri­geixi en rival social o econòmic de la classe domi­nant britànica.” El líder irlandès no sols inter­pel·la la classe obrera britànica, sinó que s’adreça específica­ment a l’esquerra anglesa: “Creu­rem en la innocència del poble britànic quan els seus por­ta­veus gosin reconèixer públi­ca­ment que l’Imperi britànic no pot per­du­rar i reco­ne­guin, així, el dret de cadas­cuna de les naci­ons que hi estan sot­me­ses a ésser ella mateixa, amb l’ajut de qual­se­vol aliat que pugui sumar al seu cos­tat.” I asse­nyala com alhora que els soci­a­lis­tes angle­sos es des­fe­ien en “elo­gis obse­quio­sos dels líders auto­no­mis­tes”, “aquesta mateixa alta bur­ge­sia capi­ta­lista ata­cava dura­ment els can­di­dats labo­ris­tes dels sin­di­cats irlan­de­sos” i no dubta a mani­fes­tar que “l’encar­nació més per­fecta de patri­o­tisme és el par­tit o movi­ment que tre­ba­lla amb més èxit per la con­questa per la classe obrera del con­trol dels des­tins del país”. Per això, sos­te­nia que “la inde­pendència naci­o­nal és la tasca prèvia pre­li­mi­nar indis­pen­sa­ble per a l’eman­ci­pació labo­ral”, en el benentès que la direcció del movi­ment inde­pen­den­tista havia d’avançar “sota el lide­ratge de la classe la cons­ti­tució social de la qual deriva de l’opressió”.

Con­nolly mos­tra rea­li­tats fla­grants, com la impli­cació incons­ci­ent en l’opressió naci­o­nal per part del poble de l’estat domi­nant, a qui acusa de “per­me­tre que se’l con­ver­teixi en ins­tru­ment per escla­vit­zar-ne d’altres”, així com la con­nivència amb la domi­nació per part dels sec­tors més benes­tants de la nació domi­nada, per interes­sos de classe, com quan asse­gura que “els uni­o­nis­tes s’arren­gle­ra­ran, sòlids com una roca, amb els naci­o­na­lis­tes pro­pi­e­ta­ris en defensa dels seus interes­sos com­par­tits pel que fa al sot­me­ti­ment de la classe obrera” i pre­cisa, amb agu­desa, que l’opressió naci­o­nal d’Irlanda que es pre­senta “com una qüestió mera­ment política és, per con­tra, una qüestió econòmica, social”, pel fet que “una nació domi­nant nomé sosté la maquinària política perquè la classe domi­nant pugui man­te­nir els poders soci­als”. Des del seu repu­bli­ca­nisme democràtic manté que “un poble enve­ri­nat men­tal­ment per l’adu­lació a la reia­lesa no pot arri­bar mai a l’espe­rit de democràcia inde­pen­dent neces­sari per atènyer la lli­ber­tat social”, ben orgullós de la seva “creença en la dig­ni­tat de la nos­tra classe, i en la sobi­ra­nia última d’aquells que tre­ba­llen”. Con­nolly, d’altra banda, denun­cia la ingenuïtat, sovint interes­sada, de cer­tes posi­ci­ons, quan escriu que “durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus «agi­ta­dors cons­ti­tu­ci­o­nals», ha cen­trat les seves espe­ran­ces en la pos­si­bi­li­tat de des­glaçar el cor dels seus opres­sors o apel·lant al seu sen­tit de justícia”. Crític amb cer­tes con­cep­ci­ons del movi­ment irlandès, creu que el seu patri­o­tisme “no és una mera ide­a­lit­zació mor­bosa del pas­sat, sinó que també és capaç de for­mu­lar una res­posta dife­rent i defi­ni­tiva per als pro­ble­mes del pre­sent i una creença política i econòmica capaç d’ade­quar-se a les neces­si­tats del futur”.

Con­tun­dent amb els dia­ris con­tra­ris a la inde­pendència (“la premsa auto­no­mista no és res més que una cla­ve­guera per ves­sar la brutícia anglesa sobre les cos­tes d’Irlanda”), amb els còmpli­ces locals (“gover­nar pre­nent el pèl és un gran art britànic, amb grans babaus irlan­de­sos que el prac­ti­quen”), expres­sant el futur que desitja (“Volem tenir amb el poble anglès les matei­xes rela­ci­ons polítiques que amb el de França, Ale­ma­nya o de qual­se­vol país; l’amis­tat més gran pos­si­ble, però també la inde­pendència més estricta”) i també expli­ci­tant el seu com­promís per­so­nal (“Com a soci­a­lista, estic dis­po­sat a fer tot el que un home pugui fer per acon­se­guir per a la nos­tra pàtria la seva herència legítima: la inde­pendència”), Con­nolly sin­te­titza la seva fe en les clas­ses popu­lars, com a classe més naci­o­nal per la seva fide­li­tat al país i a la seva cul­tura, i en fa un com­promís polític inse­pa­ra­ble del com­bat per la cre­ació d’una República irlan­desa inde­pen­dent. És cert que no hi ha situ­a­ci­ons naci­o­nals idènti­ques, perquè ales­ho­res ja no serien naci­o­nals, i que cada terra fa sa guerra, però con­vido el lec­tor d’aquest lli­bre impres­cin­di­ble a subs­ti­tuir Imperi britànic/Angla­terra per Estat espa­nyol/Espa­nya, així com Irlanda per Cata­lu­nya/Països Cata­lans. Li garan­teixo que es tro­barà amb sor­pre­ses esti­mu­lants, sug­ge­ri­do­res i refres­cants, pel cap baix...

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.