LA CAUSA D’IRLANDA

La política cata­lana con­vida a la lec­tura. I no com a recurs des­es­pe­rat d’esbar­gi­ment, atès el pano­rama que se’n desprèn, sinó com a mesura abso­lu­ta­ment impres­cin­di­ble de conei­xe­ment de la història, d’apro­xi­mació als pro­ces­sos col·lec­tius d’eman­ci­pació naci­o­nal o d’infor­mació sobre els lli­gams indes­tri­a­bles entre poble i nació, entre fet naci­o­nal i qüestió social. Sovint fa tot l’efecte que, entre els diri­gents polítics actu­als, no sols entre els que es pre­sen­ten com a inde­pen­den­tis­tes, exis­teix un nivell més aviat modest de lec­tu­res acu­mu­la­des sobre aspec­tes fona­men­tals de la història euro­pea dels dos dar­rers segles. I que es va a la bata­lla política amb la mateixa ale­gria inno­cent que els esco­lars sur­ten d’excursió o de colònies, dalt de l’autobús, amb els moni­tors res­pec­tius. Es fun­ci­ona més a cop d’enquesta, Twit­ter, alerta digi­tal o titu­lar de premsa, que no pas com a resul­tat d’un pòsit previ de conei­xe­ments i experiències adqui­rits en història, inclo­ses memòries i bio­gra­fies indis­pen­sa­bles, o bé en assaig polític, social i naci­o­nal. I això explica bona part dels dèficits actu­als en les estratègies que s’adop­ten o, més exac­ta­ment, en l’absència d’aques­tes. Per això, quan apa­reix algun lli­bre que ens retorna a lec­tu­res i posi­ci­ons esti­mu­lants i vivi­fi­ca­do­res ens ale­gra la vida i ens referma en les nos­tres con­vic­ci­ons.

Ho dic per la publi­cació que l’edi­to­rial Tigre de Paper ha fet de La causa obrera és la causa d’Irlanda, una anto­lo­gia d’arti­cles de James Con­nolly, a càrrec de Daniel Escri­bano i Àngel Fer­rero, mal­grat que és de justícia reconèixer que, el 2011, la Fun­dación Fede­rico Engels de Madrid ja n’havia fet una selecció força més reduïda, però també en català, i també La Magrana el 1979. És tot un goig lle­gir en la nos­tra llen­gua una selecció de tex­tos del líder més emblemàtic de l’esquerra irlan­desa, en què rei­tera un cop i un altre el lli­gam indes­tri­a­ble entre fet naci­o­nal i qüestió social, fent-ne una sola causa. Jus­ta­ment, des­vin­cu­lar-los ha estat sem­pre un objec­tiu clar per part d’algu­nes for­ces auto­a­no­me­na­des d’esquerra, que, tant des de l’estat domi­nant, com a la nació domi­nada, s’opo­sen a la inde­pendència dels pobles. Bona part d’aquesta esquerra ha tit­llat de “naci­o­na­lisme petit­burgès” la recla­mació de la inde­pendència naci­o­nal o el dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Fins i tot Joan Como­rera, secre­tari gene­ral del PSUC, va patir aquesta acu­sació. Una altra de força habi­tual és aque­lla que asse­gura que la rei­vin­di­cació de la inde­pendència naci­o­nal és pròpia de la dreta. Els deu haver pas­sat per alt la inde­pendència del Viet­nam diri­gida per Ho Chi Min, de Gui­nea Bis­sau i Cap Verd encapçalada per Amil­car Cabral, del Congo amb Patrice Lumumba al cap­da­vant, d’Angola conduïda per António Agos­tinho Neto, de Moçambic sota la guia de Samora Mac­hel o el mateix Frantz Fanon influint en la d’Algèria, tots ells qual­se­vol cosa lle­vat de dre­tes.

James Con­nolly, soci­a­lista, repu­blicà i inde­pen­den­tista irlandès va crear amb Jim Larkin la milícia obrera Exèrcit Ciu­tadà Irlandès per pro­te­gir els tre­ba­lla­dors en vaga. Com a coman­dant gene­ral de la bri­gada de Dublín, va diri­gir l’alçament armat de la revolta de Pas­qua el 14 d’abril del 1916 i la pro­cla­mació de la inde­pendència d’Irlanda, de la qual és un dels set sig­nants. Fra­cas­sada la revolta, fou detin­gut i afu­se­llat, lli­gat a una cadira ja que no es man­te­nia dret, després de les feri­des pati­des en com­bat. A par­tir de lla­vors, esde­vingué tot un mite naci­o­nal, un símbol per­ma­nent de rebel·lió al seu país, en lluita per alli­be­rar-se del domini britànic al qual con­si­de­rava un “imperi ban­dit”. Abans s’havia opo­sat al reclu­ta­ment de joves irlan­de­sos per com­ba­tre a la Guerra Euro­pea amb uni­forme britànic, ja que “si, als ulls del món, abans érem una província sot­mesa a Angla­terra”, un cop les for­ces auto­no­mis­tes havien fet cos­tat a la mobi­lit­zació mili­tar, ara havien esde­vin­gut “una província anglesa” i, a par­tir d’aquí, “el mal­con­ten­ta­ment irlandès no es veurà a l’estran­ger com a símptoma d’una aspi­ració a una naci­o­na­li­tat dife­rent, sinó que serà cor­rec­ta­ment inter­pre­tat com només el mal­con­ten­ta­ment ociós en el joc de la política impe­rial”. I afe­gia que “el sot­me­ti­ment d’una nació a una altra, com la d’Irlanda a l’auto­ri­tat de la corona britànica, és una bar­rera a la lli­ber­tat política i el desen­vo­lu­pa­ment econòmic de la nació sot­mesa, i només pot ser­vir els interes­sos de les clas­ses explo­ta­do­res de totes dues naci­ons”. Alhora, denun­ci­ava els “soci­a­lis­tes doc­tri­na­ris que defen­sen que els soci­a­lis­tes no han de sim­pa­tit­zar amb les naci­o­na­li­tats opri­mi­des o amb les naci­o­na­li­tats que es resis­tei­xen a la con­questa”.

Segons Con­nolly, el millor ser­vei que els tre­ba­lla­dors irlan­de­sos poden fer al poble britànic és la “des­trucció, tan ràpid com sigui pos­si­ble, d’aquest repug­nant sis­tema de govern que ha fet del poble britànic un ins­tru­ment per escla­vit­zar mili­ons de mem­bres de la raça humana, extir­par tri­bus i naci­ons sen­ce­res i devas­tar ter­ri­to­ris enor­mes”, en un moment d’esplen­dor ter­ri­to­rial de l’Imperi britànic. I esta­bleix la con­nexió directa entre l’opressió naci­o­nal i l’explo­tació econòmica: “Escla­vit­zat soci­al­ment a casa, al poble britànic se li ha ense­nyat que la petita lli­ber­tat política de què gau­deix només es pot com­prar al preu de la des­trucció naci­o­nal de qual­se­vol poble que s’eri­geixi en rival social o econòmic de la classe domi­nant britànica.” El líder irlandès no sols inter­pel·la la classe obrera britànica, sinó que s’adreça específica­ment a l’esquerra anglesa: “Creu­rem en la innocència del poble britànic quan els seus por­ta­veus gosin reconèixer públi­ca­ment que l’Imperi britànic no pot per­du­rar i reco­ne­guin, així, el dret de cadas­cuna de les naci­ons que hi estan sot­me­ses a ésser ella mateixa, amb l’ajut de qual­se­vol aliat que pugui sumar al seu cos­tat.” I asse­nyala com alhora que els soci­a­lis­tes angle­sos es des­fe­ien en “elo­gis obse­quio­sos dels líders auto­no­mis­tes”, “aquesta mateixa alta bur­ge­sia capi­ta­lista ata­cava dura­ment els can­di­dats labo­ris­tes dels sin­di­cats irlan­de­sos” i no dubta a mani­fes­tar que “l’encar­nació més per­fecta de patri­o­tisme és el par­tit o movi­ment que tre­ba­lla amb més èxit per la con­questa per la classe obrera del con­trol dels des­tins del país”. Per això, sos­te­nia que “la inde­pendència naci­o­nal és la tasca prèvia pre­li­mi­nar indis­pen­sa­ble per a l’eman­ci­pació labo­ral”, en el benentès que la direcció del movi­ment inde­pen­den­tista havia d’avançar “sota el lide­ratge de la classe la cons­ti­tució social de la qual deriva de l’opressió”.

Con­nolly mos­tra rea­li­tats fla­grants, com la impli­cació incons­ci­ent en l’opressió naci­o­nal per part del poble de l’estat domi­nant, a qui acusa de “per­me­tre que se’l con­ver­teixi en ins­tru­ment per escla­vit­zar-ne d’altres”, així com la con­nivència amb la domi­nació per part dels sec­tors més benes­tants de la nació domi­nada, per interes­sos de classe, com quan asse­gura que “els uni­o­nis­tes s’arren­gle­ra­ran, sòlids com una roca, amb els naci­o­na­lis­tes pro­pi­e­ta­ris en defensa dels seus interes­sos com­par­tits pel que fa al sot­me­ti­ment de la classe obrera” i pre­cisa, amb agu­desa, que l’opressió naci­o­nal d’Irlanda que es pre­senta “com una qüestió mera­ment política és, per con­tra, una qüestió econòmica, social”, pel fet que “una nació domi­nant nomé sosté la maquinària política perquè la classe domi­nant pugui man­te­nir els poders soci­als”. Des del seu repu­bli­ca­nisme democràtic manté que “un poble enve­ri­nat men­tal­ment per l’adu­lació a la reia­lesa no pot arri­bar mai a l’espe­rit de democràcia inde­pen­dent neces­sari per atènyer la lli­ber­tat social”, ben orgullós de la seva “creença en la dig­ni­tat de la nos­tra classe, i en la sobi­ra­nia última d’aquells que tre­ba­llen”. Con­nolly, d’altra banda, denun­cia la ingenuïtat, sovint interes­sada, de cer­tes posi­ci­ons, quan escriu que “durant més d’un segle, Irlanda, a través dels seus «agi­ta­dors cons­ti­tu­ci­o­nals», ha cen­trat les seves espe­ran­ces en la pos­si­bi­li­tat de des­glaçar el cor dels seus opres­sors o apel·lant al seu sen­tit de justícia”. Crític amb cer­tes con­cep­ci­ons del movi­ment irlandès, creu que el seu patri­o­tisme “no és una mera ide­a­lit­zació mor­bosa del pas­sat, sinó que també és capaç de for­mu­lar una res­posta dife­rent i defi­ni­tiva per als pro­ble­mes del pre­sent i una creença política i econòmica capaç d’ade­quar-se a les neces­si­tats del futur”.

Con­tun­dent amb els dia­ris con­tra­ris a la inde­pendència (“la premsa auto­no­mista no és res més que una cla­ve­guera per ves­sar la brutícia anglesa sobre les cos­tes d’Irlanda”), amb els còmpli­ces locals (“gover­nar pre­nent el pèl és un gran art britànic, amb grans babaus irlan­de­sos que el prac­ti­quen”), expres­sant el futur que desitja (“Volem tenir amb el poble anglès les matei­xes rela­ci­ons polítiques que amb el de França, Ale­ma­nya o de qual­se­vol país; l’amis­tat més gran pos­si­ble, però també la inde­pendència més estricta”) i també expli­ci­tant el seu com­promís per­so­nal (“Com a soci­a­lista, estic dis­po­sat a fer tot el que un home pugui fer per acon­se­guir per a la nos­tra pàtria la seva herència legítima: la inde­pendència”), Con­nolly sin­te­titza la seva fe en les clas­ses popu­lars, com a classe més naci­o­nal per la seva fide­li­tat al país i a la seva cul­tura, i en fa un com­promís polític inse­pa­ra­ble del com­bat per la cre­ació d’una República irlan­desa inde­pen­dent. És cert que no hi ha situ­a­ci­ons naci­o­nals idènti­ques, perquè ales­ho­res ja no serien naci­o­nals, i que cada terra fa sa guerra, però con­vido el lec­tor d’aquest lli­bre impres­cin­di­ble a subs­ti­tuir Imperi britànic/Angla­terra per Estat espa­nyol/Espa­nya, així com Irlanda per Cata­lu­nya/Països Cata­lans. Li garan­teixo que es tro­barà amb sor­pre­ses esti­mu­lants, sug­ge­ri­do­res i refres­cants, pel cap baix...