LA MINORIA NACIONAL CATALANA

L’Estat espanyol no pot retenir Catalunya contra la voluntat dels catalans. Un govern només és legítim si descansa sobre el consentiment dels governats, i aquesta magnitud és clarament deficitària a Catalunya pel que fa al govern de l’Estat. El recurs a la tirania de la majoria, és a dir, que aquesta s’imposi sistemàticament a la minoria, sempre la mateixa, pot ser legal, però no és legítim. L’única manera raonable d’evitar aquesta il·legitimitat seria un referèndum vinculant per esbrinar si el desig d’independència és majoritari al Principat.

Però l’Estat mai l’acceptarà perquè seria reconèixer el dret d’autodeterminació dels catalans com a minoria nacional. Aquí cal recordar la recent sentència del TJUE, que parla del grup de persones objectivament identificable (el famós GOI que fa feliços els independentistes). L’expressió, però, no es refereix als independentistes, ja que l’independentisme és una convicció subjectiva i no es pot determinar objectivament. Es vulgui o no, es refereix als catalans. A Catalunya no hi ha més GOI que els catalans, és a dir la minoria nacional catalana dins d’Espanya, els drets de la qual no es respecten.

L’Estat no té cap argument polític en contra del dret d’autodeterminació, a banda de dir que no el reconeix ningú (algú haurà de ser el primer) i que no està en les lleis espanyoles, cosa fàcilment remeiable canviant les lleis quan hi ha voluntat política. Tradicionalment, aquesta falta d’argument polític s’ha compensat amb solucions dràstiques de caràcter militar. Tanmateix, la integració d’Espanya primer a l’OTAN i després a la UE les fan avui impossibles; ni tan sols, diguem-ne, la de “baixa intensitat”, amb cossos policials i paramilitars, com es va veure quan Rajoy va haver d’aturar la bàrbara repressió de l’1-O, que era l’espectacle del món sencer per televisió.

Desactivada la primera línia de defensa, entra en combat la segona, la judicial. Els jutges i magistrats substitueixen els militars en el combat contra el separatisme. Lawfare per warfare. El judici farsa de l’1-O és un cas de laboratori. Per no reconèixer que es jutjava persones per les seves idees, se’ls acusava de delictes determinats al Codi Penal i en obediència al mandat constitucional, que és polític. El dret al servei de la política, no de la justícia. Aquells beneïts teòrics de l’ús alternatiu del dret no sabien ben bé quin terreny trepitjaven. Com a bon positivista kelsenià, el jutge Marchena rebutja que es tracti d’una qüestió de legitimitat, sinó de legalitat.

Ara bé, també la bel·ligerància antiindependentista de la judicatura pot trobar un non licet a Europa. Si la justícia europea posa límits a la lawfare espanyola, a la persecució política disfressada de persecució judicial, l’Estat espanyol pot tenir la temptació de revertir al passat. De fet, no només no atura la persecució judicial de l’independentisme, sinó que hi legisla en contra i en criminalitza les manifestacions públiques.

I la cosa pot esdevenir encara pitjor si guanyen les eleccions les dretes, PP i Vox. La prohibició per llei dels partits independentistes amb què amenaça Vox intensificaria el conflicte a límits imprevisibles que posarien a prova la sòlida tolerància de la UE amb l’autoritarisme dels seus membres i el tremp del carrer a Catalunya, l’únic indret on es resoldrà, si es resol, el conflicte amb l’Estat.

Aquest sembla que és el punt fort de l’estratègia republicana que es vol “realista”: que cal ajudar a enfortir l’esquerra espanyola, perquè l’alternativa dretana serà una catàstrofe per a tots, especialment per a Catalunya. Però, al mateix temps, això significa oblidar-se de la independència, en parlar a benefici d’inventari, per no espantar els votants del govern espanyol, raó per la qual ERC s’ha compromès al si de la taula del diàleg a no sobrepassar el marc de la Constitució.

El problema és que aquest discurs minva el suport electoral independentista d’ERC i palesa el seu tarannà autonomista a Catalunya. Un atzucac: si l’esquerra espanyola perd les eleccions hi haurà conseqüències dolentes per a Catalunya i, si les guanya, també. La solució, si n’hi ha i com tothom sap, és al carrer.