Tribuna oberta
O SEPARACIÓ DE PODERS O TIRANIA
La separació de poders (legislatiu, executiu i judicial) arrenca a l’antiga Grècia, es modula amb la revolució anglesa del segle XVII, la Il·lustració francesa (Montesquieu, De l’esprit des Lois, 1748) i la independència dels Estats Units. La separació de poders s’oposa al concepte de tirania, i per a John Locke (Two Treatises of Gobernment, 1690), el poder principal és el legislatiu, ja que és “l’elegit i nomenat pel poble” i el que té el poder de legislar i d’escollir l’executiu. En tot estat de dret i democràtic, els tres poders estan en mans d’òrgans diferents, autònoms i independents entre si però, per principi democràtic, la prevalença del poder legislatiu (el Parlament), representant de la voluntat popular, és indiscutible, i en cas de litigi o conflicte entre les lleis i els principis democràtics prevalen sempre els segons.
L’anterior prevalença defineix els estats democràtics, atès que els altres poders poden ser presents en altres sistemes polítics, encara que no tinguin legitimitat o siguin fruit de la força, com en les tiranies clàssiques o en algunes autocràcies actuals. Malgrat tot això, sembla, però, que a l’Estat espanyol la cosa va a l’inrevés, tal com es desprèn de l’aplicació que fan certs tribunals i fiscals dels canvis introduïts pel legislatiu al Codi Penal.
El 14 d’octubre del 2019, el Tribunal Suprem, presidit per Manuel Marchena, condemnava, per sedició i malversació, Oriol Junqueras a 13 anys de presó i d’inhabilitació, i Raül Romeva, Josep Turull i Dolors Bassa, a 12 anys de presó i inhabilitació. Per sedició, condemnava Carme Forcadell a 11 anys i 6 mesos de presó i d’inhabilitació; Joaquim Forn i Josep Rull, a 10 anys i 6 mesos de presó i inhabilitació, i Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, a 9 anys de presó i inhabilitació. Per la seva banda, Santi Vila, Meritxell Borràs i Carles Mundó eren condemnats per desobediència a 1 any i 8 mesos d’inhabilitació. Aquestes penes van originar una intensa contestació social, perquè molta gent considerava –i considera– que en un estat que es diu respectuós amb els drets democràtics dels ciutadans votar per decidir el futur polític no hauria de ser delicte. La sentència desestimava les al·legacions de la defensa quan deia que “la protecció de la unitat territorial d’Espanya” legitimava la restricció de drets fonamentals. Obviava, però, que països democràtics com el Canadà i el Regne Unit, en el cas del Quebec i d’Escòcia, havien cercat vies polítiques –i no repressives i judicials– per solucionar conflictes polítics.
El 22 de juny del 2021, el “govern més progressista de la història” va aprovar els indults parcials que permetien excarcerar els presos polítics del procés. El 22 de desembre del 2022, el BOE publicava la reforma del Codi Penal que derogava el delicte de sedició –i introduïa el de desordres públics agreujats– i reduïa la pena pel delicte de malversació a quatre anys quan no hi ha lucre o enriquiment personal. És fruit de l’acord assolit en la taula de diàleg entre els governs espanyol i català (aquest reduït a ERC per desistiment de JuntsxCat). En aplicació de la reforma, aprovada pel legislatiu (Congrés dels Diputats i Senat), tot feia pensar que les inhabilitacions decaurien, però la sala penal presidida per Marchena ha deixat sense efecte el propòsit de la reforma i manté la inhabilitació per malversació amb ànim de lucre (així es considera el fet de destinar fons públics a organitzar un referèndum), fins al 2031 per a Junqueras i fins el 2030 per a Bassa, Turull i Romeva. La línia marcada per Marchena va portar, el 17 de febrer passat, la Fiscalia Superior de Catalunya a demanar, per malversació agreujada, penes de 7 i 6 anys i mig de presó i de 32 i 27 anys d’inhabilitació, a banda de multes de 30.000 i 24.000 euros, per a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó, respectivament. Per a Natàlia Garriga demana 1 any d’inhabilitació i una multa de 18.000 euros.
En conclusió, el món a l’inrevés: el poder judicial esmenant la plana al legislatiu. És clar que poc es pot esperar d’un estat que no es forja en el consens democràtic de la pluralitat de nacions que comprèn, que avantposa la concepció sacrosanta de la indissoluble i indivisible unitat de la nació espanyola (article 2 de la Constitució) al dret dels ciutadans a decidir el futur polític i que fa tres-cents anys que respon amb repressió i ocupació militar qualsevol intent democràtic de modificar l’statu quo vigent. Per cert, el ministre Félix Bolaños estaria millor callat, ERC ha de mantenir-se a la taula de diàleg i alhora posar un preu més alt al seu suport a un govern espanyol que és incapaç de fer complir els acords i que sembla que no s’adona del cop d’estat institucional que hom prepara des de les profunditats de certes institucions i l’extrema dreta. De poc ha servit l’experiència de la Segona República. Compte! que no sempre són els militars!
