Què se n’ha fet, de la política?

La paraula política prové del grec polis, ‘ciu­tat’, i designa la capa­ci­tat dels ciu­ta­dans lliu­res per pren­dre deci­si­ons sobre com gover­nar-se i resol­dre els pro­ble­mes de con­vivència. Avui, però, s’aplica el con­cepte a la gestió d’enti­tats més grans i par­lem d’estats, comu­ni­tats autònomes, lands, regi­ons, etcètera, i dis­tin­gim tres nivells de polítiques dife­rents (esta­tals, regi­o­nals i locals), a més d’apli­car el terme a acci­ons temàtiques com política cul­tu­ral, econòmica, espor­tiva, etc. La paraula pren ple­na­ment sen­tit en els estats democràtics on els gover­nants repre­sen­ten la volun­tat majo­ritària dels ciu­ta­dans, són esco­llits periòdica­ment per sufragi uni­ver­sal, lliure i secret entre una plu­ra­li­tat de pro­pos­tes (par­tits polítics) d’ide­o­lo­gies dife­rents i per a un temps deter­mi­nat. Quan una sola pro­posta no obté la majo­ria, es poden for­mar coa­li­ci­ons de govern –o el suport par­la­men­tari– entre dife­rents par­tits polítics que com­par­tei­xen un mínim comú deno­mi­na­dor. També s’atri­bu­eix a Aristòtil, Maquia­vel, Bis­marck o Churc­hill una defi­nició d’urgència que afirma que la política “és l’art del pos­si­ble” quan s’arriba a acords entre for­ces molt dife­rents o con­tra natura entre aquells que només tenen en comú des­plaçar del poder –o evi­tar que hi arribi– una opció que pro­voca el rebuig (per mala gestió, cor­rupció, acti­tuds xenòfobes, defensa de valors tota­li­ta­ris, etc.) entre la resta de for­ces polítiques.

En els dar­rers anys, en paral·lel amb una soci­e­tat domi­nada per la imme­di­a­tesa de les xar­xes soci­als –només exis­teix l’avui–, la política ha esde­vin­gut pur tac­ti­cisme, exa­brupte i bana­li­tat. I així, en la majo­ria de la gent i en els mit­jans de comu­ni­cació, s’escola insi­di­o­sa­ment la idea que el pas­sat sim­ple­ment no exis­teix i que, per tant, no hi ha pos­si­bi­li­tat de com­pa­rar l’avui amb l’ahir. Així el fei­xisme, el supre­ma­cisme, les fake news, la xenofòbia, la bui­dor de les pro­pos­tes polítiques –només hi ha eslògans i una absència gai­rebé total de pro­pos­tes argu­men­ta­des i sòlides–, la sim­pli­ci­tat, la cridòria... retor­nen amb apa­rença de nove­tat, de supo­sada moder­ni­tat, per embol­ca­llar els dis­cur­sos con­ser­va­dors i reac­ci­o­na­ris de sem­pre.

L’actual cam­pa­nya per les muni­ci­pals –i, de retruc, per les legis­la­ti­ves espa­nyo­les i alguns vol­drien també pel Par­la­ment de Cata­lu­nya– no con­vida a l’opti­misme ni a pen­sar que això pot can­viar, perquè pre­do­mina el tac­ti­cisme i el con­ven­ci­ment, en la majo­ria de líders polítics, que s’adre­cen a un elec­to­rat menor d’edat. Uns, després de qua­tre anys de govern con­junt, esce­ni­fi­quen una rup­tura que no els impe­dirà, però, tor­nar a pac­tar per man­te­nir-se al poder. Un divorci exprés en què tots els errors són culpa de l’ante­rior soci de govern i tots els encerts, pro­pis. I es remata la jugada amb algun fit­xatge sonat per tal d’anul·lar alguns mem­bres de la llista amb un gruix polític que podria fer ombra a qui l’encapçala. D’altres ama­guen les sigles d’un par­tit que apel·la a una con­fron­tació que no s’espe­ci­fica i recu­pe­ren mis­sat­ges nostàlgics d’un ahir en què gau­dien d’un crèdit avui per­dut. Hi ha qui fa del prag­ma­tisme vir­tut, men­tre que d’altres amb prou fei­nes saben el món en què viuen. I Juntsx­Cat res­salta la con­tra­dicció d’ERC, que dona suport a un govern soci­a­lista que no vol inves­ti­gar l’espi­o­natge als inde­pen­den­tis­tes. Ras i curt, el 52% va ser un miratge estadístic que fa temps que no exis­teix. I, al marge, perquè se’n des­co­nei­xen els res­pon­sa­bles, l’ope­ració de guerra bruta més abjecta, indigna i inno­ble mai vista, els car­tells en què apa­reix el can­di­dat d’ERC a l’alcal­dia de Bar­ce­lona, Ernest Mara­gall, i el seu germà, el pre­si­dent Mara­gall, i en què es fa mofa dels malats d’Alz­hei­mer.

No hau­ria de ser con­sol mirar cap al pati del veí, on Cuca Gamarra s’esgar­ga­me­lla blas­mant con­tra la cor­rupció del PSOE en referència al cas del dipu­tat canari Juan Ber­nardo Fuen­tes, tot i que ningú posa­ria la mà al foc pels dos expre­si­dents popu­lars. El PSOE menys­prea el comitè del Par­la­ment Euro­peu que inves­tiga el Cata­lan­gate, es nega a com­parèixer davant la comissió del Par­la­ment i fa pinya amb el PP per impe­dir la cre­ació d’una comissió simi­lar al Congrés dels Dipu­tats. I tot ple­gat amb l’esper­pent d’un antic diri­gent comu­nista lide­rant una moció de cen­sura de Vox con­tra l’ano­me­nat govern Frankens­tein, el de Pedro Sánchez amb suport de naci­o­na­lis­tes bas­cos i inde­pen­den­tis­tes cata­lans.

En defi­ni­tiva, entre­tin­guts en fote­ses com nens al pati del col·legi. És urgent una rege­ne­ració política que per­meti recu­pe­rar l’expressió més noble de la paraula i dig­ni­fi­car-ne el sig­ni­fi­cat. Com diria el Joan Tardà del Polònia, “per­do­neu, però algú ho havia de dir!”.