‘EL PUTO’ C1 DE CATALÀ

A principis de març es va fer viral un vídeo que una infermera de l’hospital Vall d’Hebron va pujar a TikTok. En el vídeo es queixava d’haver d’acreditar el nivell “del puto C1 de catalán” per poder opositar al sistema sanitari català. I hi afegia: “Se’l traurà ma mare, perquè jo no me’l trauré, el C1 de català.” El requisit del català per opositar a l’administració de la Generalitat, als ens locals i als sistemes educatiu i sanitari fa més d’una dècada que existeix. El mateix succeeix a d’altres comunitats pel que fa a les seves llengües pròpies. El conseller Manel Balcells va piular que “actituds com aquesta són intolerables” i va anunciar que el Departament de Sanitat obriria un expedient a la infermera, a qui no s’ha renovat el contracte.

La caverna mediàtica, Cs i tots els de l’espanyolisme més ranci i retrògrad, del supremacisme nostàlgic d’un imperi perdut, de la “una, grande y libre” i de l’odi a les llengües i cultures peninsulars que no són la castellana van sortir en defensa de la “pobra infermera” atacada per “tota la Generalitat i els seus sequaços”, segons un tuit del 3 de març del president de Convivencia Cívica Catalana (sic, aquest és el nom, tot i que sembli impossible). Ho van fer en tromba a retreure el linxament de la jove infermera, per escampar les fake news més punyents a l’estil Pablo Casado (recorden allò que hi ha professors catalans que no deixen anar al bany els nens que parlen castellà i, com a càstig, els omplen de pedres les motxilles?), i, un cop més, denuncien els pèrfids objectius de l’independentisme, que comparen amb el nazisme, perquè pretén obligar els espanyols a aprendre el català. En definitiva, converteixen en víctima de les terribles hordes independentistes la infermera de la generació TikTok i en fan bandera per acusar i posar a la picota gairebé tot el sistema polític català (incloses les esquerres catalanistes del segle passat, responsables del pecat original de la immersió lingüística).

En fi, seria injust centrar les crítiques en una jove a qui la ignorància fa agosarada. La seva actitud és símptoma, no causa. És el fruit de segles de tractar el català –i el gallec, l’èuscar, l’asturlleonès, l’aragonès i l’occità-aranès– com a llengua minoritzada i subordinada a una llengua aliena, oficial a tot l’Estat, per la qual cosa no gaudeix d’un ple reconeixement legal, ni el seu ús és d’obligat coneixement al territori històric d’on és originari i llengua pròpia. A aquest fet, s’hi afegeixen altres factors que determinen l’actual situació de retrocés social de la llengua catalana i el seu lent però progressiu esllanguiment.

És molt difícil subsistir davant una llengua majoritària que té un domini lingüístic molt més ampli que el territori on, en els seus orígens, va ser llengua pròpia. Una de les característiques de les llengües majoritàries a escala mundial és que, en general, els seus parlants no senten la necessitat d’aprendre altres llengües –excepte si són altres llengües globals– i donen com un fet natural que n’hi ha prou amb la seva. Dues consideracions, si la nostra infermera –com molts altres sanitaris que cerquen unes condicions millors– acabés treballant en un hospital britànic no es plantejaria –ni li passaria pel cap– que ho pogués fer sense saber l’anglès, ja que els pacients tenen el dret a ser atesos en la seva pròpia llengua i m’esgarrifa pensar quanta gent gran va morir durant la covid-19 no només en solitud, sinó també sense poder expressar-se en la parla que la va ajudar a entendre el món (totes les llengües són una forma de mirar el món). Igualment, resulta difícil d’entendre per què a les universitats espanyoles no es pot estudiar català fora del seu domini lingüístic, quan als països anglosaxons és possible fer-ho en desenes d’universitats, algunes de tant prestigi com Oxford, Cambridge o Stanford. A veure si resultarà que el català és una llengua minoritària i minoritzada i el castellà –espanyol fora del domini lingüístic originari– és una llengua majoritària que no ha superat el complex baixmedieval de quan competia en igualtat de condicions amb les altres llengües peninsulars i ha necessitat la coerció política secular per imposar-se, no la llengua, és clar, sinó les elits de poder sobre les quals s’ha articulat un Estat unitari, homogeneïtzador –l’expressió culminant fou l’expulsió de jueus i musulmans–, centralista, totalitzador i oposat a qualsevol alternativa que comporti diferències polítiques, lingüístiques, històriques o culturals. Poc podia pensar Begoña Suárez que darrere la seva actitud, descarada, poca-solta i ignorant, s’amagava tal complexitat de qüestions.