‘EL PUTO’ C1 DE CATALÀ

A prin­ci­pis de març es va fer viral un vídeo que una infer­mera de l’hos­pi­tal Vall d’Hebron va pujar a Tik­Tok. En el vídeo es quei­xava d’haver d’acre­di­tar el nivell “del puto C1 de catalán” per poder opo­si­tar al sis­tema sani­tari català. I hi afe­gia: “Se’l traurà ma mare, perquè jo no me’l trauré, el C1 de català.” El requi­sit del català per opo­si­tar a l’admi­nis­tració de la Gene­ra­li­tat, als ens locals i als sis­te­mes edu­ca­tiu i sani­tari fa més d’una dècada que exis­teix. El mateix suc­ce­eix a d’altres comu­ni­tats pel que fa a les seves llengües pròpies. El con­se­ller Manel Bal­cells va piu­lar que “acti­tuds com aquesta són into­le­ra­bles” i va anun­ciar que el Depar­ta­ment de Sani­tat obri­ria un expe­di­ent a la infer­mera, a qui no s’ha reno­vat el con­tracte.

La caverna mediàtica, Cs i tots els de l’espa­nyo­lisme més ranci i retrògrad, del supre­ma­cisme nostàlgic d’un imperi per­dut, de la “una, grande y libre” i de l’odi a les llengües i cul­tu­res penin­su­lars que no són la cas­te­llana van sor­tir en defensa de la “pobra infer­mera” ata­cada per “tota la Gene­ra­li­tat i els seus sequaços”, segons un tuit del 3 de març del pre­si­dent de Con­vi­ven­cia Cívica Cata­lana (sic, aquest és el nom, tot i que sem­bli impos­si­ble). Ho van fer en tromba a retreure el lin­xa­ment de la jove infer­mera, per escam­par les fake news més punyents a l’estil Pablo Casado (recor­den allò que hi ha pro­fes­sors cata­lans que no dei­xen anar al bany els nens que par­len cas­tellà i, com a càstig, els omplen de pedres les mot­xi­lles?), i, un cop més, denun­cien els pèrfids objec­tius de l’inde­pen­den­tisme, que com­pa­ren amb el nazisme, perquè pretén obli­gar els espa­nyols a apren­dre el català. En defi­ni­tiva, con­ver­tei­xen en víctima de les ter­ri­bles hor­des inde­pen­den­tis­tes la infer­mera de la gene­ració Tik­Tok i en fan ban­dera per acu­sar i posar a la picota gai­rebé tot el sis­tema polític català (inclo­ses les esquer­res cata­la­nis­tes del segle pas­sat, res­pon­sa­bles del pecat ori­gi­nal de la immersió lingüística).

En fi, seria injust cen­trar les crítiques en una jove a qui la ignorància fa ago­sa­rada. La seva acti­tud és símptoma, no causa. És el fruit de segles de trac­tar el català –i el gallec, l’èuscar, l’astur­lleonès, l’ara­gonès i l’occità-aranès– com a llen­gua mino­rit­zada i sub­or­di­nada a una llen­gua ali­ena, ofi­cial a tot l’Estat, per la qual cosa no gau­deix d’un ple reco­nei­xe­ment legal, ni el seu ús és d’obli­gat conei­xe­ment al ter­ri­tori històric d’on és ori­gi­nari i llen­gua pròpia. A aquest fet, s’hi afe­gei­xen altres fac­tors que deter­mi­nen l’actual situ­ació de retrocés social de la llen­gua cata­lana i el seu lent però pro­gres­siu esllan­gui­ment.

És molt difícil sub­sis­tir davant una llen­gua majo­ritària que té un domini lingüístic molt més ampli que el ter­ri­tori on, en els seus orígens, va ser llen­gua pròpia. Una de les carac­terísti­ques de les llengües majo­ritàries a escala mun­dial és que, en gene­ral, els seus par­lants no sen­ten la neces­si­tat d’apren­dre altres llengües –excepte si són altres llengües glo­bals– i donen com un fet natu­ral que n’hi ha prou amb la seva. Dues con­si­de­ra­ci­ons, si la nos­tra infer­mera –com molts altres sani­ta­ris que cer­quen unes con­di­ci­ons millors– acabés tre­ba­llant en un hos­pi­tal britànic no es plan­te­ja­ria –ni li pas­sa­ria pel cap– que ho pogués fer sense saber l’anglès, ja que els paci­ents tenen el dret a ser ate­sos en la seva pròpia llen­gua i m’esgar­rifa pen­sar quanta gent gran va morir durant la covid-19 no només en soli­tud, sinó també sense poder expres­sar-se en la parla que la va aju­dar a enten­dre el món (totes les llengües són una forma de mirar el món). Igual­ment, resulta difícil d’enten­dre per què a les uni­ver­si­tats espa­nyo­les no es pot estu­diar català fora del seu domini lingüístic, quan als països anglo­sa­xons és pos­si­ble fer-ho en dese­nes d’uni­ver­si­tats, algu­nes de tant pres­tigi com Oxford, Cam­bridge o Stan­ford. A veure si resul­tarà que el català és una llen­gua mino­ritària i mino­rit­zada i el cas­tellà –espa­nyol fora del domini lingüístic ori­gi­nari– és una llen­gua majo­ritària que no ha superat el com­plex baix­me­di­e­val de quan com­pe­tia en igual­tat de con­di­ci­ons amb les altres llengües penin­su­lars i ha neces­si­tat la coerció política secu­lar per impo­sar-se, no la llen­gua, és clar, sinó les elits de poder sobre les quals s’ha arti­cu­lat un Estat uni­tari, homo­geneïtza­dor –l’expressió cul­mi­nant fou l’expulsió de jueus i musul­mans–, cen­tra­lista, tota­lit­za­dor i opo­sat a qual­se­vol alter­na­tiva que com­porti diferències polítiques, lingüísti­ques, històriques o cul­tu­rals. Poc podia pen­sar Begoña Suárez que dar­rere la seva acti­tud, des­ca­rada, poca-solta i igno­rant, s’ama­gava tal com­ple­xi­tat de qüesti­ons.