Tribuna oberta
BARCELONA, CAP I CASAL
Menys d’un mes abans d’unes eleccions que marcaran el futur dels nostres municipis durnat els pròxims anys –i ja em perdonaran que avui parli de la meva ciutat– cal demanar-se si Barcelona està en condicions d’assumir la capitalitat de Catalunya, més enllà del fet objectiu que avui la marca Barcelona és més coneguda internacionalment que no pas la marca Catalunya. Sens dubte, Barcelona està ben situada internacionalment des dels Jocs Olímpics del 1992, quan hi havia un alcalde que tenia un model de ciutat del qual es pot dissentir, tot i que el que no es pot negar és que Pasqual Maragall va ser capaç de projectar i materialitzar la ciutat que tenia al cap. Ara bé, compleix la condició de cap i casal que ha tingut al llarg de la història?
Barcelona és la urbs de les tres-centes llengües, atesa la diversitat d’idiomes que hi conviuen, la qual cosa és conseqüència de la intensitat migratòria de les primeres dècades d’aquest segle, de la capacitat d’atracció internacional de la ciutat i d’aquest esperit d’acollida que ens enorgulleix: “Casa meva és casa vostra si és que hi ha... cases d’algú”, com canta Sisa. Així, si el 1991 prop d’un 60% dels residents empadronats eren nascuts a Barcelona, el 2021 aquests representaven només el 48,8%. Per contra, s’havia incrementat la població estrangera (italians, pakistanesos, xinesos, francesos, colombians, marroquins...), que arribava ja al 29%.
Pel que fa a la llengua, la situació és descoratjadora: un fort descens del català com a llengua habitual a Catalunya, que ha passat del 46% el 2003 al 36% el 2018, mentre que el castellà ascendia del 47 al 49%. Un descens encara més acusat a la ciutat de Barcelona, on només un 29% dels habitants té el català com a llengua habitual (un 53%, el castellà). En suma, una metròpoli de gran projecció internacional, però que amb prou feines parla la llengua pròpia del país.
Una ciutat esventrada per unes obres amb un cert tuf electoral i on transitar s’ha convertit en una mena de gimcana monumental. La mobilitat és una qüestió que cal tractar seriosament, atès l’impuls luddita i de fòbia al cotxe que afecta alguns polítics. En primer lloc, no es pot confondre el vehicle com a mecanisme de transport privat o públic amb els combustibles altament contaminants que fan servir. El que cal combatre és la contaminació, que provoca l’escalfament global que causa el canvi climàtic (no tots els candidats a alcalde ho acaben d’entendre). Així doncs, sense menystenir el sector de l’automoció a casa nostra –el 2021, el segon sector industrial, el 8,7% del valor afegit brut, 38.845 treballadors i producció de 386.070 vehicles–, caldria apostar pel cotxe elèctric i propiciar la transició energètica a la ciutat. D’altra banda, benvingudes siguin les formes alternatives de transport individual, però cal regular-les i recordar que les normes de circulació són les mateixes per a tothom. A més, la xarxa de transport públic és manifestament millorable, sobretot pel que fa a la freqüència de pas d’algunes línies d’autobusos. També s’hauria de completar la connexió del tramvia per la Diagonal –cosa que ara desperta dubtes en el candidat socialista–. Per acabar, tot i que s’escapa de les competències municipals, cal encarar amb rigor el factor metropolità amb una més gran coordinació entre ajuntaments i Generalitat i el traspàs definitiu de la xarxa de Rodalies, que transporta 400.000 persones al dia, però que manté deficiències que afecten milers de ciutadans i que ocasionen pèrdues d’hores de treball i d’estudis. Els trenta-sis municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona –4.916.847 habitants el 2022, el 63,5% de la població catalana (65,5% amb el Garraf), i la meitat del PIB català– comparteixen unes característiques específiques de mobilitat, de connectivitat, de migracions diàries, de falta d’aparcaments dissuasius a prop de les estacions, de residències dormitoris, de coordinació sanitària i educativa, etc. Es necessita una acció conjunta que l’actual legislació no permet.
En conclusió, la ciutat sembla que ha perdut identitat davant un flux turístic massiu no sempre ben gestionat (cal recordar la incidència dels pisos turístics en la impossibilitat de trobar habitatge que tenen generacions de joves barcelonins), oblida la seva llengua, viu d’esquena al rerepaís, mentre alguns dels polítics que pretenen governar-la bescanvien ideals per poder, com va passar el 2019, obliden la història i defugen les obligacions que corresponen a Barcelona com a cap i casal. Convé tenir-ho present el dia 28 abans d’esdevenir els últims mohicans d’allò que un dia va ser cap i casal –i que aspira a tornar-ho a ser– de Catalunya i dels Països Catalans i, arribat el cas, d’aquest arc mediterrani que tant tem la dreta espanyola.
