Carme Casas i Godessart

“Espe­rava tro­bar una terra d’aco­llida, un indret on poder atu­rar-me a des­can­sar sense perill, lluny de l’abast dels fei­xis­tes. Un lloc ama­ble que em com­pensés la pèrdua dels pares, que en aquell moment no sabia on eren ni si els tor­na­ria a veure. França era un lloc ideal, una mena de paradís on podríem men­jar i tro­baríem roba d’abric i llits calents on poder dor­mir sense alar­mes aèries ni sire­nes. En arri­bar a l’estació de Cer­vera, però, em vaig tro­bar amb tot de gent amun­te­gada, amb paquets i male­tes, amb dones que plo­ra­ven, amb vells que plo­ra­ven, amb nens i homes que també plo­ra­ven. I amb aque­lles piles d’armes que pre­nien als sol­dats, les sepa­ra­ci­ons fami­li­ars, els homes a una banda, les dones i els nens a l’altra, i totes aque­lles esce­nes de menys­preu i mal­trac­ta­ment per part dels gen­dar­mes i l’exèrcit francès. Em vaig tro­bar amb aquells cops de culata que ens feien anar de bòlit i aquells crits d’allez, allez que eren l’única cosa que ens deien.”