Artur Bladé i Font

“Una nit un auto va venir a bus­car-nos per mar­xar cap a França perquè els fran­quis­tes esta­ven envaint Bar­ce­lona. Després de dues hores l’auto ens va dei­xar a Figue­res, a la casa d’un coman­dant de l’exèrcit [repu­blicà]. L’endemà, quan vam voler recu­pe­rar els bagat­ges, aquests havien des­a­pa­re­gut. El coman­dant va dir-nos que ell no en sabia res, però uns sol­dats ens van dir que un dels cami­ons mili­tars se’ls havien empor­tat cap un poblet, prop de Figue­res. Plo­via i començava a fer-se de nit. La mare va cri­dar un ofi­cial i li va dema­nar de por­tar-nos a aquell poble, en el seu camió. Segons ell no podia, però la mare li va pro­me­tre un regal. L’ofi­cial va final­ment accep­tar i va donar l’excusa al seu coman­dant que neces­si­tava anar a bus­car gaso­lina. Puja­rem al camió i emprenguérem el viatge. La mare, fidel a la seva pro­mesa, es va treure el rellotge d’or que por­tava al canell i li va donar al sol­dat. Vam arri­bar ja de nit i l’ofi­cial ens va dei­xar en una casa on vam pas­sar la nit. El dia següent feia sol. Vam anar a la casa on ens havien dit que tro­baríem les male­tes, però com la porta estava tan­cada vam haver de cri­dar un ser­ra­ller. L’inte­rior estava ple de mobles però els nos­tres bagat­ges no hi eren.

Vam retor­nar a Figue­res, on vam patir un bom­bar­deig que va durar una hora i mitja. Després retro­ba­rem els nos­tres afers a la casa del coman­dant. Ens van dir d’anar a la car­re­tera per veure si algun cotxe ens vol­dria por­tar fins a França. Espe­ra­rem molt de temps, però cap cotxe es va atu­rar. La mare por­tava cigar­re­tes angle­ses i com que el tabac anava molt escàs va començar a dis­tri­buir-les entre els sol­dats perquè ens aju­des­sin a mar­xar. Però nova­ment va començar un altre bom­bar­deig més furiós que l’ante­rior. Ens tira­rem a terra, al cos­tat de la car­re­tera. Una bomba caigué molt a prop i una pedra em va caure al cap. Jo no parava de plo­rar. Una cami­o­neta final­ment ens va dei­xar pujar i ens deixà prop d’un pont. Moments després passà un cotxe de la Gene­ra­li­tat. La mare el va atu­rar, però com anava massa ple no vam poder pujar per inten­tar arri­bar a Dar­nius, un poble prop de la fron­tera. El xofer ens va dir que ens faria enviar un cotxe. Devien ser les set del ves­pre quan una petita Simca va tor­nar a pas­sar. La mare va atu­rar el cotxe i ens va poder dur fins a Dar­nius, on, segons havia sen­tit la mare, estava el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. En arri­bar van infor­mar la mare que el pare ja estava a França. Ens van enviar a una casa d’una bona gent que tenien una fàbrica de taps de suro. Ens veure’ns van tenir por dels nou­vin­guts, però en veure qui érem es van tran­quil·lit­zar. Ens vam ins­tal·lar en aque­lla casa i vam pas­sar dos dies sense cap pro­blema, però una nit uns cops molts forts a la porta ens van des­per­tar. En obrir vam veure pujar per l’escala dos anar­quis­tes mal­ca­rats que ens van orde­nar de dei­xar-los dor­mir en aque­lla casa. Ate­mo­rits vam pre­pa­rar-los un llit, i la mare i jo tor­na­rem a la nos­tra habi­tació. La mare por­tava una petita pis­tola de dona que li havia donat el pare i la va car­re­gar per por que no entres­sin aquells homes a robar-nos. La va dei­xar sobre la tau­leta de nit i encenguérem la llum. Jo vaig dor­mir una mica, però la meva mare gens. L’endemà, a les cinc del matí, l’ama de la casa ens va avi­sar: “Senyora, els dos homes han mar­xat. Podeu dor­mir tran­quil·lament.” Va mar­xar i vam dor­mir tran­quil·lament fins a les onze.

A la tarda vam rebre la visita d’un gene­ral acom­pa­nyat d’alguns sol­dats repu­bli­cans. Eren tots molt ama­bles i com no hi havia lloc a la casa els vam dei­xar uns mata­las­sos perquè pogues­sin dor­mir en una cam­bra que hi havia al pis de dalt. Ens van donar molt per­nil cuit, man­tega i for­matge. Rebe­ren l’ordre de mar­xar perquè els ene­mics s’apro­pa­ven, però abans de mar­xar aquell gene­ral li regalà a la mare un petita ràdio. El dia següent els fran­quis­tes entra­ren a Dar­nius, on tota la gent, en senyal de ren­dició, penjà un drap blanc a les fines­tres. Un ofi­cial fran­quista vingué a la casa i li van dei­xar l’habi­tació del pis de dalt. Cada matí miràvem per la fines­tra i veiem els sol­dats fei­xis­tes que cre­ma­ven els autos aban­do­nats.

Va arri­bar el dia en què calia tor­nar a Bar­ce­lona. Abans de mar­xar la mare va rega­lar la petita pis­tola al noi de la casa. Vam arri­bar a Bar­ce­lona. La ciu­tat estava il·lumi­nada, però la vam tro­bar trista i monòtona. En arri­bar al nos­tre pis del car­rer Mun­ta­ner hi vam tro­bar els avis i les ties. Ens abraçarem emo­ci­o­nats i la mare els va ense­nyar la ràdio que havia ama­gat, tot el temps, en el bornós que por­tava. [...] Al cap de pocs dies, la meva mare em va por­tar a una escola on em van ense­nyar la història d’Adam i d’Eva, tot en cas­tellà. Cada matí les colum­nes de la Falange ens des­per­ta­ven amb les cançons en honor de Franco.

Jo vaig con­ti­nuar anant a l’escola durant cinc mesos, però un dia la poli­cia secreta de Franco va venir a casa per fer un regis­tre. Com no tro­ba­ren res, un dels poli­cies va voler pren­dre una de les dues ràdios que teníem. Ho anava a fer, però un altre no el va dei­xar. Van mar­xar però van repe­tir les visi­tes tots els matins. Quan els veia arri­bar bai­xava cor­rent les esca­les i m’anava a ama­gar.

Un matí, la meva mare em va dir aques­tes parau­les que em sor­pren­gue­ren: “Fill meu, tens el coratge de tra­ves­sar la fron­tera per retro­bar el teu pare?” Quan vaig sen­tir que par­lava del pare vaig dir que sí sense pen­sar-hi més, ja que només tenia 7 anys. Vam anar de seguida a com­prar un parell de sandàlies i com ja la mare tenia un sal­con­duit per anar fins Aigües de Ribes [Ribes de Fre­ser], vam aga­far un tram­via que ens va por­tar a l’estació de tren. Vam arri­bar en tren a Aigües de Ribes i vam anar a la casa on ens havien dit que la guia ens espe­rava. Vam estar en aque­lla casa dos dies i em vaig fer bon amic del nen d’aque­lla família.

Un bon matí vam mar­xar cap a la fron­tera amb els nos­tres bagat­ges, acom­pa­nyats per la guia. Després d’uns quants quilòmetres vaig dema­nar a la mare si por­tava alguna cosa per men­jar perquè ja estava can­sat. Després de men­jar vam retor­nar a cami­nar per la via del tren i com la mare es can­sava de cami­nar d’aque­lla manera vaig haver d’empènyer-la com ella havia fet abans amb mi.

Comptàvem els quilòmetres i després de 30 vam arri­bar al túnel de Tos­ses, que tenia 4 quilòmetres de llarg i tenia el pas vedat. A la mei­tat del túnel i quan la petita espelma que ens il·lumi­nava s’estava aca­bant vam veure una llu­meta que s’apro­pava. La mare i jo teníem molta por. Pensàvem que podien ser lla­dres i que ens podien robar, però la guia va dir-nos de no tenir por. La llu­meta s’apro­pava i final­ment vam veure un home que ens va dir “bon dia” en català. Ales­ho­res vam res­pi­rar i final­ment vam poder veure la sor­tida del túnel que estava mig ender­ro­cada per un bom­bar­deig.

En sor­tir del túnel ens va aga­far una tem­pesta de pluja i de trons i per sort vam tro­bar una petita cabana aban­do­nada on ens vam poder refu­giar i espe­rar que passés aque­lla pluja tor­ren­cial. Després tor­na­rem a cami­nar per la via, però en pas­sar per una petita estació vam tro­bar dos guàrdies que ens van pre­gun­tar: “Aneu a ballar?” La guia, que dis­si­mu­lava la seva por, va con­tes­tar que anàvem a la Molina. Ens dei­xa­ren pas­sar.

Després de 50 quilòmetres cami­nant per la via del tren vam tra­ves­sar la car­re­tera cap a Puig­cerdà, vam pujar per un camí de mun­ta­nya i vam bai­xar fins a un petit poblet on vam des­can­sar i men­jar una mica abans de tor­nar al camí cap als Piri­neus. Final­ment, de dalt d’una mun­ta­nya, vam veure Bourg-Madame, però com la ruta estava vigi­lada per guàrdies que sem­bla­ven estar-nos guai­tant, vam con­ti­nuar cami­nant. Ens vam atu­rar per beure a una font i després d’haver cami­nat 20 quilòmetres vam entrar a Bourg-Madame, on la guia ens va dei­xar. Com que ja era de nit la meva mare es va diri­gir cap a un hotel res­tau­rant on encara es par­lava el català [...]. Després de sopar i can­sats com estàvem anàrem a dor­mir. Jo vaig dor­mir pro­fun­da­ment fins al matí, però la mare no podia dor­mir i no parava de plo­rar de can­sa­ment. Vam estar en aquell lloc dos dies per des­can­sar i després vam aga­far un autobús de color roig que havia de por­tar-nos a Mont­pe­ller, on sabíem que estava el pare.”