“He plorat molt i tinc por que tot això torni, però ho tornaria a fer”

Laia Turón, fisi­o­te­ra­peuta nas­cuda a Bla­nes i resi­dent a Girona, ha vist com pocs la covid-19 i els seus devas­ta­dors efec­tes de ben a prop, com molts altres tre­ba­lla­dors del sec­tor de la salut. Va patir amb força inten­si­tat l’esclat de la pandèmia al març; a més, pocs mesos abans havia estat mare per pri­mer cop. “Tor­nava de la meva baixa de mater­ni­tat un 9 de març i qua­tre dies més tard ens con­fi­na­ven”, recorda la Laia, que tre­ba­lla al depar­ta­ment de reha­bi­li­tació d’acci­dents de trànsit de l’Hos­pi­tal de Santa Cate­rina de Salt.

“Al prin­cipi no m’ho creia. De sobte, em tro­bava anant a bus­car mas­ca­re­tes a urgències i fent-les ser­vir set dies a la set­mana”, diu. I és que de seguida va haver de pren­dre una decisió pro­fes­si­o­nal força com­pro­mesa i arris­cada: “El nos­tre cap ens va repar­tir per l’hos­pi­tal. Va pre­gun­tar qui volia anar a l’UCI i m’hi vaig ofe­rir.” “Crec que era un moment en què la gent neces­si­tava la meva ajuda. Jo volia apor­tar el meu gra­net de sorra”, explica Laia Turón, que va tre­ba­llar en unes con­di­ci­ons físiques i psi­cològiques molt dures durant un mes i mig amb paci­ents de covid.

“Tot era molt nou, i ningú sabia gaire bé com trac­tar la malal­tia. Anàvem molt dia a dia, pre­nent deci­si­ons d’un dia per l’altre”, asse­gura aquesta fisi­o­te­ra­peuta de 32 anys, a qui el coro­na­vi­rus, òbvi­a­ment, l’ha mar­cat molt en la seva vida pro­fes­si­o­nal i per­so­nal. “De por, no en vaig tenir. Volia pen­sar que sent jove, si em con­ta­gi­ava, no em pas­sa­ria res, però patia per endur-me el virus cap a casa. Tenia pare­lla i una nena de sis mesos, que cui­da­ven els meus pares”, comenta. És evi­dent que el risc hi era, i per això les pre­cau­ci­ons mai van ser poques. “En pre­nia mol­tes. Cada pas a l’hora de posar-me l’EPI. Cada guant... Tri­gava vint minuts a ves­tir-me i a des­ves­tir-me”, afirma.

L’experiència vis­cuda ha dei­xat històries i records durs, un preu que havia de pagar tant sí com no qual­se­vol que estigués a pri­mera línia. “Va ser una època en què vaig plo­rar molt. Tot et crea molta inse­gu­re­tat. No saps si podràs aju­dar, si l’endemà et tro­baràs els malalts...”, recorda emo­ti­va­ment la Laia, que va trac­tar més d’una desena de paci­ents, molts dels quals no se’n van sor­tir. “En aquell moment, em des­mun­tava quan arri­bava a casa, però a l’hos­pi­tal inten­tava auto­pro­te­gir-me. Incons­ci­ent­ment no m’afec­tava tant. Em cen­trava molt en la feina, però quan arri­bava a casa pen­sava: «Mare meva el que he patit avui.» Estar a casa també em sem­blava un luxe, perquè pen­sava en com de mala­ment ho devien estar pas­sant els malalts”, explica.

Turón podria expli­car casos i històries per­so­nals bones, i no tan bones. I és que la covid-19 ha dei­xat pel camí exem­ples de for­ta­lesa i també de debi­li­tat humana. “Vaig trac­tar el pare d’un amic meu de tota la vida. Me’l vaig tro­bar el pri­mer dia a l’UCI, quan estava sedat. El dia que es va des­per­tar li vaig dir qui era i em va reconèixer. Ell creia que els seus nets eren morts i no tenia ganes de viure, però li vaig ense­nyar vídeos dels nets i li vaig dir que l’esta­ven espe­rant. En saber la veri­tat, en ser-ne cons­ci­ent, va reac­ci­o­nar i va can­viar el xip. Crec que li vaig donar força i ànims”, explica. El con­text per fer enten­dre als malalts on esta­ven i per què va ser molt com­pli­cat al prin­cipi, durant els mesos de març i abril. Això també ho va patir de pri­mera mà la Laia: “Pre­gun­ta­ven per què no venien els fami­li­ars. Com els expli­ques que hi ha una pandèmia mun­dial i que tot­hom està a casa?”, diu. A més, aquesta situ­ació la patien a l’hos­pi­tal, no només amb paci­ents grans. “Quan la gent va ingres­sar al prin­cipi, encara no havia escla­tat tot. I quan es van des­per­tar tot havia can­viat. Jo els expli­cava que tenien una pneumònia i que es podien con­ta­giar, però no els expli­cava la veri­tat. Era una versió light i per­so­na­lit­zada per a cadascú. Els havia de jus­ti­fi­car, també, per què anava tan pro­te­gida”, relata aquesta fisi­o­te­ra­peuta de l’Hos­pi­tal de Santa Cate­rina.

Amb pers­pec­tiva, la Laia segueix fent una lec­tura posi­tiva del seu esforç per­so­nal i del dels seus com­panys enmig d’una emergència sanitària que la va posar en con­tacte amb la mort. “Va ser molt fort. Mai hau­ria pen­sat que viu­ria una situ­ació així. Em va sor­pren­dre que tots els meus com­panys res­pon­gues­sin tan bé. Tots vam fer pinya”, asse­gura Turón, que segueix vivint pen­dent de l’evo­lució de la pandèmia i del que encara pugui pas­sar. “Quan vaig sen­tir que hi podria haver con­fi­na­ments un altre cop em va caure el món a sobre. Tinc por que tot això torni, però ho tor­na­ria a fer perquè, tot i la por, crec que val la pena aju­dar. Els sani­ta­ris ho por­tem a dins”, afirma. Això sí, amb un mis­satge, un prec final, per als que han d’evi­tar que el drama s’accentuï: “La res­pon­sa­bi­li­tat indi­vi­dual i la col·lec­tiva són molt impor­tants. Els joves són forts, però també han de pren­dre mesu­res. Han de vet­llar per tot­hom”. Com­promís, sí, però soli­da­ri­tat, també.