“Primer ens va aïllar el ‘Glòria’; ara, la covid”

El telèfon inter­romp momentània­ment la con­versa. És el fami­liar d’un dels interns del cen­tre terapèutic que la Fun­dació Pri­vada Font Picant té a tocar del pantà de Sus­queda, i que ofe­reix un pro­grama assis­ten­cial inte­grat en la Xarxa Pública d’Atenció als Dro­go­de­pen­dents de la Gene­ra­li­tat (XAD). Les res­tric­ci­ons per la covid han obli­gat a sus­pen­dre les visi­tes fami­li­ars, un neguit per a famílies i interns, que s’intenta com­pen­sar amb l’atenció telefònica i amb l’ampli­ació d’hora­ris, el cap de set­mana, perquè uns i altres puguin man­te­nir el con­tacte. “Tot va bé, no es pre­o­cupi”, explica la coor­di­na­dora del cen­tre, Ivette Igle­sias, al fami­liar que hi ha a l’altra banda del telèfon.

El cen­tre, a tocar de la petita església de Sant Miquel de Maifré, ocupa els dos edi­fi­cis que a prin­ci­pis dels sei­xanta aco­llien els tre­ba­lla­dors que van cons­truir la presa de Sus­queda. Des de fa més de dues dècades, els interns del cen­tre col·labo­ren, a través de tallers terapèutics, a embe­llir els edi­fi­cis i el seu entorn.

La pandèmia de la covid-19, com en molts altres àmbits, ha fet sal­tar pels aires el dia a dia del cen­tre. El con­fi­na­ment, pri­mer, i les res­tric­ci­ons, amb la segona onada, impe­dei­xen que els interns puguin fer les sor­ti­des terapèuti­ques, han hagut de renun­ciar a les visi­tes fami­li­ars i s’ha hagut de dotar el cen­tre de nous pro­to­cols i modi­fi­car-ne el fun­ci­o­na­ment per pre­ve­nir pos­si­bles con­ta­gis. “Són gent molt fràgil, i de cop la pandèmia atura tot el procés exte­rior de la seva rein­serció. Això té un cost, i des del pri­mer moment vam haver de reo­ri­en­tar tot el procés per evi­tar una frac­tura en els trac­ta­ments”, explica Ivette Igle­sias. La majo­ria dels interns tenen històries com­ple­xes, de molts anys d’addicció, sovint amb pato­lo­gies men­tals i orgàniques asso­ci­a­des que els fan més vul­ne­ra­bles. Un con­tagi podria tenir con­seqüències devas­ta­do­res per a molts d’ells. És per això que els nous ingres­sos, i aquells que van poder fer sor­ti­des durant l’estiu, han de fer qua­ran­tena en una zona aïllada de la resta dels interns quan arri­ben al cen­tre. “Hem hagut de donar nor­ma­li­tat a una situ­ació que no ho era”; així resu­meix Igle­sias els esforços per inten­tar evi­tar un tras­bals més gran en el tre­ball terapèutic. La infor­mació directa i clara ha estat una dels pre­mis­ses de l’equip, perquè els interns pogues­sin enten­dre el que pas­sava a fora i evi­tar més angoi­xes.

L’anor­ma­li­tat ha estat massa habi­tual aquest any. Ja van apren­dre a ges­ti­o­nar-la abans de l’apa­rició del coro­na­vi­rus. Va ser només un mes i mig abans, amb el tem­po­ral Glòria, que es va endur part de la car­re­tera del Pas­te­ral que con­du­eix a la presa. Van que­dar aïllats durant set­ma­nes, i el sub­mi­nis­tra­ment de com­bus­ti­ble, medi­ca­ments i men­jar es va con­ver­tir en tota una odis­sea, a banda dels des­plaçaments dels matei­xos tre­ba­lla­dors del cen­tre. “No teníem cap altra solució que fun­ci­o­nar amb dos cot­xes, un a cada banda de la car­re­tera, al punt on l’aigua se’n va endur una part, i tra­ves­sar a peu”, reme­mora amb un punt d’angoixa, encara ara, Ivette Igle­sias que fa dis­set anys que tre­ba­lla al cen­tre, amb capa­ci­tat per a una tren­tena d’interns i que ocupa una quin­zena de pro­fes­si­o­nals. Uns pro­fes­si­o­nals que han hagut d’acom­pa­nyar en la incer­tesa les vides d’un grup de gent fràgil i vul­ne­ra­ble, a banda de la pròpia, que han hagut de viure amb el neguit de tor­nar a tre­ba­llar l’endemà pot­ser amb la com­pa­nyia del maleït virus, cons­ci­ents que un con­tagi al cen­tre podria tenir con­seqüències demo­li­do­res, i amb el pes de les experiències vis­cu­des aquest any, en què han per­dut un dels com­panys. Un dels tècnics, que malalt, va haver de ser eva­cuat en helicòpter durant el Glòria.

Per sort no han hagut de patir pels equips de pro­tecció, i han rebut el suport del Depar­ta­ment de Tre­ball, Afers Soci­als i Famílies. “No ens han dei­xat en cap moment.” La prin­ci­pal victòria entre tanta anor­ma­li­tat ha estat que després de deu mesos de pandèmia, no hi ha hagut cap con­tagi. El pit­jor moment? Ivette Igle­sias no es capaç, ara mateix, de ver­ba­lit­zar-ne cap. “N’hi ha hagut tants, que neces­sito uns mesos de pers­pec­tiva.”