No llencis menjar!
“Com pesa la bossa de l’orgànica!” El dia que ens n’adonem, estem preparats per parlar de les tones d’aliments que menyspreem, de com els podem recuperar, per la natura i contra la fam
GABY SUSANNA
“Bona part dels aliments que es produeixen es perden en el camí del camp al plat. Si aprofitéssim bé tot el que es produeix no caldria produir tant”Segons l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, el malbaratament alimentari s’hauria de reduir un 50%. I ara mateix, un terç dels aliments que es produeixen s’estarien malbaratant. L’any 2019, estaríem parlant de prop de 1.000 milions de tones. És important, abans de seguir, saber que no hi ha un criteri universal per calcular l’abast del problema. Aquesta falta de dades, algunes d’envergadura, fa pensar als experts que el conflicte del malbaratament és molt més greu que no aprofitar una tercera part del menjar al món. I això ja és molt greu. També s’ha de saber que una cosa són les pèrdues, que es produeixen des del camp fins que arriben als punt de venda, i que el malbaratament, pròpiament, és el que es calcula a la botiga, la restauració, les llars. Aquests 1.000 milions es refereixen a allò que passa a partir que el producte arriba al punt de venda. Hi ha una altra dada, aportada per la FAO, l’Organització de les Nacions Unides per l’Alimentació i l’Agricultura, segons la qual, si es tingués en compte tota la cadena s’estan tirant. 1,3 bilions de tones de menjar a l’any
Els estudis han posat molt el focus en el que passa a les llars, i les han carregat de culpa. Això va canviant, i tot i que no es disposa de dades fidedignes del recorregut de producte des de la feixa fins a la brossa, les polítiques i les entitats caminen cap a aquí. Com es pot reduir un 50% el malbaratament si en realitat no se sap quant estem malbaratant? Cal un diagnòstic real, encara que les xifres ens puguin avergonyir a tots.
El cas és que vosaltres, jo, ho podem aturar. No cal esperar una llei, ni un decret ni un ban municipal. Aquesta és la bona notícia: “El menjar no es llença.” És una frase universal. En les èpoques més dures de la humanitat, segur que no calia recordar-la, estava prou assumida. Ens menjàvem les pedres. En moments més religiosos, se’ns deia que llençar menjar era un pecat. Tirar, per poc que sigui, és malbaratar recursos naturals, humans, mecànics, i deixar una petjada de CO2. És ètica planetària i individual, urgència perquè el planeta no se’n vagi a fer punyetes i perquè tothom tingui accés a una alimentació saludable. Aquest any, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va publicar el seu informe sobre el malbaratament, que evidencia que en certa manera encara estem a les beceroles: “La verdadera magnitud del malbaratament d’aliments i dels seus efectes no s’havien entès bé fins ara, per això, les oportunitats que podria atorgar la reducció del malbaratament d’aliments no s’han explorat, pràcticament, ni s’han explotat suficientment.” Ho reconeixen: a les beceroles. Quan parlàvem de gairebé 1.000 tones malbaratades el 2019, parlàvem del que passa un cop arriba a la botiga i a partir d’allí. Són dades de només una part de la cadena. Amb aquestes dades es va arribar a la conclusió que un 17% de la producció d’aliments es llençava a les llars, als restaurats i als establiments. Si en aquesta segona fase de la cadena es parla de malbarataments del 17% vol dir que la xifra que fins ara s’estava donant de tot el que es dilapida, un terç, es queda curta.
llencem més del que creiem
“Jo no llenço menjar.” Aquesta és la primera frase que cal desterrar. Alguns estudis locals, per exemple un de fet a Guipúscoa i que es va presentar aquest any, han mostrat que totes les famílies que hi van participar pensaven que llençaven menys menjar. El 2020 van malbaratar 3,15 kg de menjar a la setmana, 165 kg a l’any. Tots plegats, a l’Estat, estem aquí mateix. D’aquests 165 kg que van anar a la brossa, el 45% van ser sobretot aliments cuinats i fruites i hortalisses, i en menor mesura, pa, salses, olis, ous i lactis. I com és? El 23% deia que era per haver-ho deixat oblidat a la nevera, un altre 23% eren les restes dels plats, el 15% serien les sobres no aprofitades i un 13% producte caducat. La falta d’organització sembla que té un pes important. Els enquestats es van adonar que és greu, però que estaven segurs que “ells” –tots, és clar–, estaven per sota de la mitjana que es va obtenir.
Quants tàpers amb restes –sobrants de macarrons, llenties, patata i mongeta–, teníem a la nevera aquesta setmana? Alguna fruita o verdura podrida? I aquell pollastre que havíem d’arrebossar i que ara fa una olor putrefacta? Per què no vam mirar abans la nevera i ara tenim dos pots de tomàquet oberts? Teníem pressa. I tampoc ens hem trencat el cap per aprofitar-lo. Total, per un euro. I anem sumant. I així surten els quilos de què parla l’estudi. En l’àmbit europeu, el projecte Fusions estima que cada persona malbarata 173 kg de menjar a l’any. En les conclusions del projecte CERES-ProCon, capitanejat per la Càtedra UNESCO ESCI-UPF i la Universitat de Cantàbria, que tenia per objectiu avaluar la sostenibilitat del sistema alimentari a l’Estat espanyol, s’indica que el cost econòmic del malbaratament a Espanya està valorat en 184 euros per persona i any i que el consum a la llar és l’entorn on es produeix la major part d’aquest malbaratament.
Què passaria si no es perdessin tants aliments? Usaríem la terra i els recursos d’aigua de manera més eficient i això repercutiria en el canvi climàtic –el malbaratament alimentari causa entre el 8% i el 10% de les emissions globals amb efecte d’hivernacle–, i és clar, en el benestar de les persones.
Llei catalana
El Parlament de Catalunya va aprovar la llei de prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentaris el 4 de març del 2020. És pionera a Europa perquè fa un abordatge de tots els punt de la cadena, i dona eines per prevenir les pèrdues i el malbaratament i augmentar l’aprofitament dels aliments al llarg de la cadena alimentària, des de la producció primària fins al consumidor final.Hi ha un aspecte important que tenim davant dels ulls i que afecta seriosament el menjar que es desaprofita: la diferència entre data de caducitat i consum preferent. Ens hem de formar. Des de fa anys, els iogurts no han de dur una data de caducitat, sinó de consum preferent. Hi ha una aplicació de zero malbaratament que fa campanya i ens recomana mirar, olorar i tastar el menjar abans de llençar-lo (amb sentit comú, lògicament: si té verdet no es pot menjar). Es calcula que fins a un 10% de les tones i tones de residus que es generen a Europa està relacionat amb aquesta marca de la data.
Problema local? no
Laura Batlle és investigadora de la Càtedra UNESCO de Cicle de Vida i Canvi Climàtic ESCI-UPF. Reflexiona sobre dues qüestions: “El malbaratament no és només un problema del primer món...” I la segona, la necessitat d’un despertar personal: “Quan recicles t’adones que la resta és molt poc, però que sí que acumules molt material orgànic i molt volum de plàstic.” La major part d’aliments malbaratats són fruites i verdures, el més frescos i peribles, lògicament, i segueix insistint, com la resta de fonts: “Les xifres són divergents. Els criteris, diversos segons l’organisme i el país. Es quantifica d’alguna manera la collita que queda al sembrat perquè al pagès li surt més a compte triturar-la que recollir-la? Es compten les pèrdues, és a dir el que passa del camp fins a la botiga? I a la restauració? I a les cases particulars? Depèn de quines dades es tinguin en compte els resultats seran uns o altres... Batlle recorda que, com sempre, no es pot simplificar: “Per exemple, de vegades, a un productor no li surt a compte recollir perquè li costa més diners que no pas guanys. I la producció es deixa al camp. Així va passar amb les taronges al País Valencià, ja que entrava producte de fora i per preu no els sortia a compte ni recollir-les. Però el producte era bo. També pot ser que de vegades es perdi producte perquè ha estat mal processat... I també pot ser que hi hagi països on els sistemes de conservació siguin pitjors, o que no puguin accedir a maquinària més actual que els facilitaria treure’n molt més, és a dir tanta matèria aprofitable de cada fruita i verdura com fos possible.”
S’ha de mirar amb lupa el que es perd a la botiga, a la restauració i en cada llar. Es calcula que a casa representa, segons les fonts, entre un 40 i un 50%. Com és? I Batlle reflexiona: “Ens hem d’organitzar millor. Potser no tenim temps, i justament per això, comprem massa i després se’ns fa malbé. Quan compres penses que ho faràs servir, però no, perquè compres sense saber què tens a casa.” La cultura també hi influeix: “Això té mal aspecte, ja no ho vull... una fruita amb una taqueta negra, hi ha qui la tira sencera, però si treus només aquell bocí, te la pots menjar!” Cal fer un pas més, i introduir-nos en la cultura de l’aprofitament. Quanta pasta he de bullir exactament perquè mengi cada persona? Sempre tenim la sensació que farem curt...
Impactem, i tant!
“La resta orgànica” és clau, diu, “té un impacte brutal”. “Catalunya és dels poc territoris amb fracció orgànica. Hem de ser conscients de la feinada que s’està fent al conjunt de Catalunya. De la crisi mundial climàtica n’està sorgint una major consciència. Si reduïm les pèrdues i el malbaratament voldrà dir reduir, cadascú, un 20% les seves emissions. Si les emissions de cada adult són de mitjana dues tones de CO2 a l’any, pels aliments que mengem, imagina’t què vol dir. Abans només es pensava en altres fonts d’emissions de CO2, com els cotxes. El cert, però, és que el sistema alimentari, en general, té un impacte d’entre el 20 i el 30 % de les emissions contaminants antropogèniques, és a dir, les derivades de l’activitat humana.” I la conclusió és evident: “Quan en som conscients individualment es poden fer canvis.”
Precisament, l’Assemblea General de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) ha declarat el 2021 com l’Any Internacional de les Fruites i Verdures. Un tomàquet, per si sol, potser no ens sembla que hagi de tenir gran impacte. De fet, potser només ens ha costat uns cèntims. Fa mala pinta i només ha costat uns xavos... I així, tomàquet rere tomàquet, patata mig verdosa que no ens fa gràcia rere pastanaga que ja no està tan ferma com el primer dia... podríem anar sumant. Fa molt, a més, que sentim els responsables del Banc dels Aliments recordar-nos la disjuntiva ètica: llençar menjar mentre d’altres passen gana?
Gaby Susanna és la directora de la Plataforma Aprofitem els Aliments. L’anàlisi és clara. “Aquesta acceleració amb què consumim... se’ns ha escapat de les mans. Totalment.” La plataforma va néixer el 2014, per la inquietud d’un grup de persones preocupades per la problemàtica. “Teníem molt clar que calia tenir una visió completa del cicle i treballar en xarxa amb tots els actors implicats.” La plataforma organitza, entre altres accions, unes jornades, #zerofoodwaste, amb àpats d’aprofitament al centre: els protagonistes són aliments que s’han quedar fora del circuit comercial. Una promoció d’aquestes cites: “1.000 racions de menjar rescatat. Reivindiquem els aliments com un tresor valuós. T’hi apuntes? una experiència nodridora amb impactes reals. Estimem que recuperarem 1 tona d’aliments que suposa un estalvi mediambiental de 1.500 kg de CO2, 52.800 litres d’aigua, 1,40 hectàrees de terra i 3.000 euros.” La plataforma té un manifest. Al centre, una llei que ja tenim des del 4 de març del 2020, de prevenció de les pèrdues i del malbaratament alimentari a Catalunya.
Enfocament global
La llei encara s’ha d’implantar; han de canviar moltes maneres de fer. Les empreses hauran de quantificar les pèrdues i reportar les dades a l’administració. Hauran de tenir un pla de prevenció i de reducció del malbaratament. “No pot ser obligatori d’un dia per un altre: s’han de donar les eines i els coneixements. La llei és molt pionera perquè interpel·la tots els actors. Hi ha altres lleis que posen l’atenció en una baula de la cadena. La francesa, per exemple, del 2017, exigeix a les grans superfícies fer donacions a entitats socials. No és la solució, però. Posant el focus en un dels actors fins i tot es poden provocar efectes perversos, perquè tot està relacionat. Si els exigim que facin donacions no es resol res, perquè tant els farà malbaratar. I les pèrdues seguiran en el sector primari, en la transformació, i es mantindrà la pressió de les grans superfícies, que continuaran demanant quinze tones de patates al pagès però aplicant criteris estètics, i les voldran perfectes. I el pagès haurà de seguir sobreproduint i seguirà perdent les patates imperfectes, perquè no compleixen amb els estàndards del supermercat.” I segueix, Gaby Susanna: “És important reciclar, és clar, però importa reduir. Bona part dels aliments que es produeixen per al consum humà es perden en el camí del camp al plat. Si aprofitéssim bé tot el que es produeix no caldria produir tant.” No podem ser simplistes. “Tampoc es tracta que els consumidors ens carreguem de culpa, perquè és el mateix sistema el que et porta a fer un consum irracional, no responsable, no conscient.” Afegeix: “Necessitem que tothom que hi intervé sigui transparent i faciliti les dades. No hi ha un diàgnostic complet ni actualitzat. Pensa en el sol fet que ni es comptabilitza el producte que es queda al camp, sense recollir!” El sistema, sencer s’ha de replantejar. “Com saber si vas bé per on vas, si és correcte?”
Coliflors d’Instagram
A les xarxes sovint es parla de la grassofòbia [hi ha molts perfils per explorar i generar debat] que es deriva d’haver fet creure que hi ha un ideal de bellesa i que el determina, sobretot, el fet d’estar prim –hem dit prim, que no vol dir necessàriament sa–. És per això que els atacs als cossos més grans han derivat en aquesta grassofòbia. El menjar pateix, a la seva manera, aquest estigma. En lloc de mirar si és un menjar saludable, si es troba en bon estat, si és de proximitat... hi ha qui en mira l’aspecte. Diu un pagès: “Què passa? Que una coliflor ha de ser ben blanca per fer-li una foto? Si no és maca ja no val? Els que la volen per menjar-se-la, no en tenen cap, de problema. Se la mengen i llestos!”
