Lletres

‘Tirant’: Una actualització necessària

L’actualització de Màrius Serra al català actual del ‘Tirant lo blanc’, joia de la literatura de tots els temps, és analitzada a fons en aquest article sota la lupa d’un prestigiós filòleg i historiador de la literatura com és Xavier Renedo

CLÀSSICS DE PRIMERA
Fa cent anys, quan es publicava un clàssic medieval la premsa, tota la premsa, se’n feia ressò i amb tota la raó del món LECTURA PER PARTS Com que llegir tota la novel·la d’una tirada no està a l’abast de tothom, Serra proposat quatre itineraris de lectura guiada
ESFORÇ DE SIMPLICITAT
L’actualització de Marius Serra opta per la simplicitat més radical: s’eliminen incisos, gerundis, llatinismes, epítets i tota la pesca
MÀRIUS SERRA, L’IDEAL
Una adaptació al català dels nostres dies s’havia de fer, i l’havia de fer algú que fos novel·lista i filòleg alhora

Una de les defi­ni­ci­ons més diver­ti­des i exac­tes que conec del con­cepte de clàssic és la de Mark Twain: “Un clàssic és un lli­bre que tot­hom desitja haver lle­git i ningú no vol lle­gir.” (Una defi­nició que admet vari­a­ci­ons com la següent: “Un clàssic és un lli­bre que tot­hom ha estu­diat, però que gai­rebé ningú no ha lle­git.”) El Tirant lo Blanc és un clàssic que encaixa al peu de la lle­tra amb la defi­nició de Mark Twain. Encara que tot­hom l’hagi estu­diat al bat­xi­lle­rat, poca gent l’ha lle­git; fins i tot molts dels escrip­tors dels nos­tres dies. És més, m’atre­vi­ria a dir que pot­ser l’han lle­git més alguns escrip­tors cas­te­llans moderns, que hi han arri­bat a través dels elo­gis que li dis­pensa Cer­van­tes en el Qui­jote, que no pas escrip­tors cata­lans. Aquest és el cas de Mario Var­gas Llosa, autor d’un assaig excel·lent sobre la novel·la, o d’Alejo Car­pen­tier.

Em temo que no pas­sava el mateix fa cent anys. Ales­ho­res quan es publi­cava un clàssic medi­e­val la premsa, tota la premsa, se’n feia ressò. I amb tota la raó del món, perquè tenim una lite­ra­tura medi­e­val riquíssima, de pri­mera línia, començant per Llull, con­ti­nu­ant per les cròniques i per autors com Eixi­me­nis o Ber­nat Metge fins a arri­bar a Ausiàs March, Jaume Roig, el Tirant lo Blanc o el Curial e Güelfa. Fa cent anys la premsa i els escrip­tors del moment n’eren molt cons­ci­ents i ara em temo que no ho són gens, de cons­ci­ents, o que ho han obli­dat.

L’any 1927 Josep Car­ner, per exem­ple, expli­cava el següent en una entre­vista que li va fer Josep Maria Pla­nas al diari La Noche: “El lli­bre català que he esco­llit per a les meves esto­nes d’oci és el Tirant lo Blanc, una obra que m’atre­vi­ria a reco­ma­nar a la nos­tra joven­tut. Hi podem apren­dre el sen­tit de la gene­ro­si­tat, de la mun­da­ni­tat o de la gen­ti­lesa. El culte que s’hi ret a la pro­esa, la seva ido­la­tria de l’honor ele­va­ran el nivell de l’ins­tint espor­tiu. Tirant lo Blanc […] defensa l’esforç, la tensió ima­gi­na­tiva i rebutja tot el que sigui mer­ce­nari, pas­siu i sub­al­tern.” Els elo­gis de Car­ner no són gratuïts: es va lle­gir de cap a cap no només el Tirant, sinó tots els clàssics medi­e­vals. El mateix 1927 va publi­car a Sons de lira i fla­biol un poema, titu­lat El traïdor, ins­pi­rat, com ens va ense­nyar Anton M. Espa­da­ler, en un capítol del prin­cipi de la novel·la.

No us penséssiu pas que Josep Car­ner fos l’únic lec­tor del Tirant lo Blanc que hi havia ales­ho­res. El gran peri­o­dista Eugeni Xam­mar explica a Sei­xanta anys d’anar pel món que, quan era jove, es reu­nia amb un grup de joves a la farmàcia Ari­many de la Gar­riga per cons­pi­rar i per lle­gir els clàssics cata­lans. Un dels lli­bres que van lle­gir va ser el Tirant, que, pel títol, va des­per­tar les sos­pi­tes de la poli­cia. Pels matei­xos anys en què Josep Car­ner, en els temps de la dic­ta­dura de Primo de Rivera, lle­gia Joa­not Mar­to­rell, el dipu­tat per la Lliga de la Bis­bal Miquel Roger i Crosa va patir un escor­coll al seu domi­cili par­ti­cu­lar. La poli­cia se’n va endur un exem­plar del Tirant, defi­nit en l’acta de l’escor­coll com “un manual clan­des­tino para per­fec­ci­o­nar los movi­mi­en­tos de las armas”.

Ras i curt, fa cent anys, els clàssics cata­lans medi­e­vals els lle­gia molta més gent que no pas ara: els escrip­tors, com Car­ner, els peri­o­dis­tes i els joves com Eugeni Xam­mar, o els polítics com Miquel Roger.

Qui ha lle­git entre nosal­tres el Tirant lo Blanc després de la Guerra Civil? Si dei­xem de banda els eru­dits –amb l’obra monu­men­tal i magnífica de Martí de Riquer i d’Albert Hauf– em temo que pocs noms més podem citar. Un d’ells és, per des­comp­tat, Joan Perucho; un altre, Joan Sales, autor en els anys cin­quanta d’una magnífica adap­tació del Tirant en forma de novel·la juve­nil, i del libretto d’una òpera bufa titu­lada El Tirant a Grècia o Qui mana a can Ribot?

Entre els autors encara vius cal par­lar de Pere Gim­fer­rer, autor d’una tra­ducció al cas­tellà de Curial e Güelfa, i pot­ser de Quim Monzó, que, segons afir­mava en una entre­vista, va escriure fa temps una novel·la que al final no s’ha publi­cat i que es titu­lava Zero. En aquesta obra havia situat “els per­so­nat­ges del Tirant lo Blanc –Tirant, Pla­er­de­ma­vida, Car­me­sina– en una gaso­li­nera allu­nyada dels nuclis de població, en una car­re­tera de segon ordre. Quan la feia, deia que era el Tirant lo Blanc actu­a­lit­zat”. No sé si ho deia a tall de broma, com de vega­des fa Quim Monzó, però, encara que fos així, almenys recor­dava la novel·la de Joa­not Mar­to­rell i retia un petit home­natge als seus per­so­nat­ges. És una llàstima que Zero, si és que es va arri­bar a escriure, no s’hagi publi­cat, sobre­tot si estava de debò ins­pi­rada en el Tirant.

Defensa de l’actu­a­lit­zació de Màrius Serra

Des d’aques­tes pàgines vull cele­brar l’actu­a­lit­zació del Tirant lo Blanc que acaba de publi­car Màrius Serra, una actu­a­lit­zació que fa cent anys no hau­ria cal­gut, però que ara és més necessària que mai. Si molts d’estu­di­ants del grau de filo­lo­gia cata­lana tenen pro­ble­mes per enfron­tar-se a la llen­gua dels nos­tres clàssics medi­e­vals, no vull ni pen­sar en els pro­ble­mes que pot arri­bar a tenir, posem per cas, un tre­ba­lla­dor d’una gaso­li­nera allu­nyada de les grans ciu­tats, com la de la novel·la inèdita de Quim Monzó, per lle­gir-lo.

Crec, en defi­ni­tiva, que una adap­tació al català dels nos­tres dies com aquesta s’havia de fer, i que l’havia de fer algú que fos novel·lista i filòleg alhora, algú que sabés enfron­tar-se a la com­ple­xi­tat d’una novel·la tan llarga com el Tirant amb la passió per l’escrip­tura d’un novel·lista de raça, i amb el rigor lingüístic d’un filòleg, és a dir un novel·lista i un filòleg com Màrius Serra.

S’ha fet un esforç extra­or­di­nari per posar al dia la llen­gua de la novel·la, per tro­bar, per exem­ple, un equi­va­lent modern dels pro­ver­bis i de les fra­ses fetes pròpies del català del segle XV. Així, per posar un exem­ple, “mudant edat, muda’s ven­tura” es con­ver­teix en “béns de for­tuna muden com la lluna”. Alguns noms pro­pis, per posar un altre exem­ple, es moder­nit­zen, però no pas tots. El Cab­di­llo sobre los cab­di­llos, en cas­tellà en el text de Mar­to­rell, es tra­du­eix, seguint un con­sell de Martí de Riquer, com l’Emir dels emirs, per evi­tar l’asso­ci­ació amb un gene­ral espa­nyol d’infausta memòria. Ara bé, no tots els per­so­nat­ges actu­a­lit­zen el seu nom: Pla­er­de­ma­vida, per mi el millor per­so­natge de la novel·la, con­ti­nua dient-se tal com la va bate­jar el seu autor, i la Viuda Repo­sada, un per­so­natge antagònic, con­ti­nua dient-se Viuda, no pas Vídua.

Un dels grans pro­ble­mes d’una ope­ració com aquesta era com tras­lla­dar al català dels nos­tres dies els llargs i abun­dants frag­ments en prosa reto­ri­cada i lla­ti­nit­zant, el que els espe­ci­a­lis­tes solem ano­me­nar valen­ci­ana prosa, molt de moda en la lite­ra­tura cata­lana del segle XV. La pro­posta de Màrius Serra ha estat sim­pli­fi­car la sin­taxi sense inten­tar depen­dre massa del model. Posaré només un exem­ple d’aquesta opció, que em sem­bla cor­rectíssima. El capítol XVI de la novel·la comença amb unes parau­les de Tirant escri­tes en la prosa reto­ri­cada i lla­ti­nit­zant que Joan Roís de Core­lla va posar tan de moda a la València de mit­jan segle XV. Es tracta d’un text escrit en una sola frase que té ni més ni menys que 377 parau­les. Tot i que una frase d’aques­tes dimen­si­ons pot des­con­cer­tar un lec­tor dels nos­tres dies, per a un lec­tor del segle XV era el pa nos­tre de cada dia. En lle­giré només el començament perquè es vegi la difi­cul­tat del pas­satge: “Puix amb dret natu­ral la raó em força obeir als mana­ments de vos­tra excel·lència, mon senyor, en mos­tra de mon poc saber e no avi­sat enten­dre, no per­ju­di­cant les senyo­ries d’aquests magnànims senyors, me manau que jo parle pri­mer en aquest negoci…”

L’actu­a­lit­zació de Marius Serra opta per la sim­pli­ci­tat més radi­cal: s’eli­mi­nen inci­sos, gerun­dis, lla­ti­nis­mes, epítets i tota la pesca de manera que l’única frase de l’ori­gi­nal, i les seves 377 parau­les, es trans­for­men en dues fra­ses molt sen­zi­lles d’onze i de quinze parau­les cadas­cuna. Tot ple­gat 26 parau­les, o dit d’una altra manera el text ori­gi­nal de Mar­to­rell s’ha reduït ni més ni menys que a un 5,5%: “No vull que cap de vosal­tres com­bati en el meu nom. He estat jo qui ha accep­tat el repte i només jo l’he d’ento­mar.”

Molt sovint, Màrius Serra segueix aquesta mateixa línia per sim­pli­fi­car fra­ses més cur­tes, però tan­ma­teix massa reto­ri­ca­des per als gus­tos dels nos­tres dies. Una frase de Tirant com ara “Cava­ller, a mi par que vos­tra demanda és més voluntària que de neces­si­tat” es trans­forma, en les mans de Màrius Serra, en “Cava­ller, em sem­bla que la vos­tra petició és una fri­vo­li­tat”. La frase ori­gi­nal de Mar­to­rell està en sin­to­nia amb l’estil lite­rari de la prosa del segle XV, però em temo que a un lec­tor de prin­ci­pis del segle XXI li sem­bla­ria massa abs­tracta, tan abs­tracta que se l’hau­ria de lle­gir dues vega­des abans d’enten­dre-la. La tra­ducció de Serra sim­pli­fica i diu en el pla català dels nos­tres dies allò que Mar­to­rell va dir de forma reto­ri­cada en la valen­ci­ana prosa tan de moda en el segle XV.

Algun purista pot­ser s’esgar­ri­farà i dirà que adap­ta­ci­ons com aques­tes són “donar mos­ta­lla per juli­verd” –una frase feta medi­e­val que apa­reix en la novel·la i que Màrius Serra tra­du­eix com “donar gar­ses per per­dius”–. Jo no hi estic pas d’acord: és cert que fins a un cert punt no es res­pecta l’essència del text ori­gi­nal, però també és cert que s’adapta el Tirant lo Blanc als gus­tos lite­ra­ris dels nos­tres dies. En aquest sen­tit jo diria que l’actu­a­lit­zació ofe­reix més que no pas gar­ses per per­dius, per­dius per gar­ses. Em sem­bla un opció legítima que el lec­tor del segle XXI agrairà.

En defi­ni­tiva, Màrius Serra ha fet una actu­a­lit­zació de tot un clàssic —un clàssic que va admi­rar, no ho obli­dem, Miguel de Cer­van­tes—, una actu­a­lit­zació que es pot lle­gir d’una tirada en una gaso­li­nera, en un banc d’un parc, en un bar o al sofà de casa. Pot­ser lle­gir-se una novel·la de gai­rebé mil pàgines d’una tirada és una pro­esa, però és una bona manera de lle­gir una novel·la que es titula com es titula. Màrius Serra, bon segui­dor del grup OULIPO, com que era cons­ci­ent que lle­gir tota la novel·la d’una tirada no està a l’abast de tot­hom, ha tin­gut el bon cri­teri de pro­po­sar qua­tre iti­ne­ra­ris de lec­tura guiada que per­me­ten de fer qua­tre lec­tu­res dife­rents, i més breus, de la novel·la de qua­tre tira­des dife­rents. És una pro­posta que està molt ben pen­sada i que reco­mano per qui no es vegi amb cor de lle­gir el Tirant de cap a cap.

Josep Car­ner va defi­nir el Tirant lo Blanc com “un lli­bre de gala­nies i de sump­tu­o­si­tats ima­gi­na­ti­ves i ver­bals”. El millor elogi que es pot fer de la versió de Màrius Serra és que, tot i els can­vis introduïts, res­pecta l’espe­rit i la substància literària de la novel·la. El seu Tirant con­ti­nua essent, doncs, el lli­bre de gala­nies i de sump­tu­o­si­tats ima­gi­na­ti­ves i ver­bals que va escriure Joa­not Mar­to­rell.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor