Lletres

Lectures escollides

Tres antiherois de llibre

De la novel·la negra escocesa al costumisme algerià, passant per la reflexió existencial nòrdica, l’heroïcitat quotidiana es desplega de maneres diverses amb tres personatges sòlidament dibuixats pels seus autors

En la tra­dició novel·lística de lla­dres i sere­nos, altra­ment dita novel·la negra, hi ha tres tipus fona­men­tals de poli­cies pro­ta­go­nis­tes, dit així pel broc gros. Hi tro­bem el per­so­natge empàtic, simpàtic, boni­faci, sem­pre al cos­tat bo de la llei. Són els casos del comis­sari Salvo Mon­tal­bano d’Andrea Cami­lleri i del Guido Bru­netti de Donna Leon. Del Kos­tas Kari­tos de Petros Márka­ris. Del Mai­gret de Sime­non. Del Mar­tin Beck de Maj Sjöwall i Per Wahlöö, i dei­xem-ho aquí perquè si anéssim més enrere sumaríem a la colla el fun­da­ci­o­nal pare Brown de Ches­ter­ton.

A con­ti­nu­ació, venen aquells que no són ni tu, ni vos, ni carn ni peix, ni sants ni mal­vats, ni cor­rup­tes, ni imma­cu­lats. Posem-hi el Ber­nie Gunt­her del mala­gua­nyat Phi­lip Kerr. Posem-hi en Quirke, el forense amb nas policíac que John Ban­vi­lle guia amb mà cri­mi­nal sota el pseudònim de Ben­ja­min Black. Sense obli­dar l’immor­tal Pepe Car­valho de Vázquez Mon­talbán, ni, per des­comp­tat, el Sam Spade de Das­hi­ell Ham­mett. Inte­gri­tat moral mace­rada en alco­hol, majo­ritària­ment.

Hi ha, final­ment, un ter­cer grup de defen­sors de la llei i l’ordre de ficció que seria el dels anti­he­rois, els good-bad-boys, ànimes gene­ral­ment tor­tu­ra­des per bio­gra­fies recar­go­la­des i rela­ci­ons encara més com­pli­ca­des amb els mals hàbits i els bai­xos fons. Per citar-ne només un parell de para­digmàtics, hi posaríem el Kurt Wallan­der de les novel·les de Hen­ning Mankell i el Harry Hole de Jo Nesbo. Un parell de poli­cies sem­blen dos ange­lets abso­lu­ta­ment cen­trats i con­ven­tu­als al cos­tat de l’ins­pec­tor Harry McCoy, una de les últi­mes pro­mo­ci­ons de la boja acadèmia de poli­cia novel·lesca.

Pro­ta­go­nista dels thri­llers policíacs de l’escocès Alan Parks, ambi­en­tats al Glas­gow de prin­ci­pis dels setanta del segle pas­sat, acaba de sor­tir a casa nos­tra el segon lliu­ra­ment de la sèrie, Fills del febrer (Uni­vers), després que fa una mica més d’un any debutés en català en el mateix segell amb Gener de sang, amb­dues traduïdes per Xavier Zam­brano. Ja es veu a venir que la sèrie estarà mar­cada pels mesos. Dro­go­ad­dicte, beve­dor, carn i ungla de cri­mi­nals i afi­ci­o­nat a l’ús de mètodes poc orto­do­xos, per dir-ho suau, a l’hora de per­se­guir uns cri­mi­nals que no són gaire dife­rents d’ell, aquest nou des­co­bri­ment del gènere va pas­sant, amb la mà sòlida la bona ambi­en­tació cro­nològica de Parks, pels car­rers dels bai­xos fons de la segona capi­tal esco­cesa, i també per les zones resi­den­ci­als de les altes esfe­res, dei­xant un regueró de sang, vísce­res i pols blanca. Per no reve­lar una part fona­men­tal de la trama de la novel·la m’estal­viaré d’entrar a expli­car els motius de l’existència emo­ci­o­nal­ment devas­tada d’aquest per­di­guer que compta amb la pro­tecció pater­nal del seu cap i alhora afronta les temp­ta­ci­ons cons­tants dels amics d’infan­tesa. Addic­tiva com la far­lopa que ensuma aquest con­tro­ver­tit nas de la llei, les més de 450 pàgines de Fills del febrer pas­sen a velo­ci­tat tre­pi­dant per davant dels ulls del lec­tor afi­ci­o­nat al gènere.

Anti­he­roi des­ar­mat

Tan anti­he­roic com el poli­cia McCoy però abso­lu­ta­ment ino­fen­siu és Arvid Jan­sen, el per­so­natge cen­tral d’Homes en la meva situ­ació (Club Edi­tor), l’última novel·la del noruec Per Pet­ter­son (Oslo, 1952) arri­bada a casa nos­tra amb tra­ducció de Caro­lina Moreno. El lli­bre pot fer el pes, per exem­ple, als lec­tors devots del seu com­pa­tri­ota Karl Ove Knaus­gard, per bé que en el cas de Jan­sen el relat no és ni tan solipsista ni tan auto­bi­ogràfic com el de l’autor de la monu­men­tal obra en sis lliu­ra­ments inti­tu­lada La meva lluita i traduïda ínte­gra­ment al català per L’Altra Edi­to­rial. O almenys no direc­ta­ment, perquè en la bio­gra­fia del pro­ta­go­nista del lli­bre sí que hi ha alguns epi­so­dis coin­ci­dents amb les traumàtiques experiències de l’autor: tant Pet­ter­son, en la rea­li­tat, com Jan­sen, en la ficció, són escrip­tors. Tant un com l’altre han per­dut el pare, la mare, un germà i una neboda en l’incendi d’un ferri. A par­tir d’aquesta coin­cidència, que ben segur trans­fe­reix aspec­tes de la psi­co­lo­gia cons­truint fins a cert punt una mena d’alter ego lite­rari, la vida del pro­ta­go­nista té com a fil con­duc­tor la sot­so­bra per­so­nal arran de la fallida del seu matri­moni i la con­següent sepa­ració de les tres filles que n’han estat el fruit. La novel·la relata el tra­gicòmic trànsit adap­ta­tiu d’un home en el pri­mer tram de la mit­jana edat, o en l’últim de la joven­tut, com es pre­fe­reixi, atra­pat per les seves pròpies man­can­ces i per la crisi fami­liar sobre­vin­guda. Un ciu­tadà nor­mal amb les excen­tri­ci­tats pròpies de qual­se­vol ciu­tadà nor­mal que veu tras­bal­sada la seva esta­bi­li­tat. Un paio que tran­sita del pate­tisme a la hila­ri­tat amb la mateixa faci­li­tat que un pallasso fa riure i plo­rar sota la carpa d’un circ, el circ de la vida en aquest cas, on a més de som­riu­res i llàgri­mes hi ha feres per domar i salts de tra­pezi sense xarxa.

L’heroïna entre dos mons

Després de la impres­cin­di­ble Les nos­tres rique­ses (Edi­ci­ons del Peris­copi), ha arri­bat a casa nos­tra la ter­cera novel·la (segona en català) de l’escrip­tora fran­co­al­ge­ri­ana Kaout­her Adimi, titu­lada Pedres a la but­xaca i publi­cada per la mateixa edi­to­rial, amb tra­ducció d’Anna Casas­sas Figue­ras. És un entra­nya­ble relat sobre la des­lo­ca­lit­zació iden­titària a par­tir d’un fet tan quo­tidià com el que viu una jove alge­ri­ana de 30 anys, resi­dent a París, que ha de tor­nar a Alger per anar al casori de la seva ger­mana petita. Hi lle­gim una síntesi indi­vi­dual del xoc de cul­tu­res entre el tra­di­ci­o­na­lisme encar­nat per una mare extra­or­dinària­ment des­crita i la lli­ber­tat occi­den­tal en què la pro­ta­go­nista, emboi­rada per una lleu­gera calitja de nostàlgia, tam­poc acaba d’encai­xar perquè psi­cològica­ment té un peu a cada riba de la Medi­terrània. Tot ple­gat con­ver­teix el relat en una tra­gi­comèdia escrita amb tremp, a cop de flai­xos a esto­nes punyents, a esto­nes hila­rants, a esto­nes emo­tius i sem­pre inten­sos. Els records del pas­sat a l’Algèria vio­lenta dels anys vui­tanta i noranta s’entre­lla­cen amb l’esta­bi­li­tat pro­fes­si­o­nal, el buit sen­ti­men­tal i el xucla­dor de la per­so­na­li­tat en forma de mare pos­ses­siva, pati­dora i inter­ven­ci­o­nista que, com mol­tes filles cata­la­nes saben, no és patri­moni del món nord-africà ni encara menys musulmà i que, en el lli­bre, té el con­tra­punt en la mis­te­ri­osa Clot­hilde, la senyora del banc de la plaça pari­senca, mig con­fi­dent, mig con­fes­sora, mig indi­fe­rent, que més que res per­met a la pro­ta­go­nista refle­xi­o­nar en veu alta. D’alguna manera, Pedres a la but­xaca seria (ara em matarà l’edi­tor, els fans d’Adimi i la mateixa autora si ho arribés a lle­gir) una versió meri­di­o­nal del Diari de Brid­get Jones, però amb molta menys pagi­nació, molta més den­si­tat literària i sense la fri­vo­li­tat deri­vada de la bui­dor d’una joven­tut occi­den­tal dels noranta que a les but­xa­ques tenia diners en comp­tes de les pedres que llas­ten el tra­jecte vital d’algú que sent que per­tany a dos mons amb el risc de no aca­bar encai­xant en cap.

Adimi escriu una tra­gi­comèdia amb tremp, a cop de flai­xos a esto­nes punyents, a esto­nes hila­rants, a esto­nes emo­tius i sem­pre inten­sos

FILLS DEL FEBRER Autor: Alan Parks Traductor: Xavier Zambrano Editorial: Univers Pàgines: 312
HOMES EN LA MEVA SITUACIÓ Autor: Per Petterson Traductora: Carolina Moreno Editorial: Club Editor Pàgines: 288
PEDRES A LA BUTXACA Autora: Kaouther Adimi Traductora: Anna Casassas Figueras Editorial: Edicions del Periscopi Pàgines: 168
Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor