VIURE AL DIA

Que la sor­tida de la crisi ante­rior es va fer d’una manera tan precària es cons­tata aquests dies veient com mol­tes famílies que en teo­ria són classe mit­jana en rea­li­tat viuen al dia. Mol­tes altres, amb una mica o més capa­ci­tat d’estalvi, o n’han per­dut la cul­tura secu­lar que hi havia en aquest país, o bé n’han per­dut les ganes desin­cen­ti­vats per uns tipus d’interès que només et dei­xen l’opció de jugar a la ruleta de la borsa per inten­tar obte­nir alguna ren­di­bi­li­tat o espe­cu­lar amb béns immo­bi­li­a­ris amb el risc de tor­nar que­dar entram­pat. Quins dies aquells que amb una micona d’estal­vis n’hi havia que es podien per­me­tre tenir un racó per a impre­vis­tos, o fer-se un sobre­sou o com­ple­men­tar la jubi­lació amb gene­ro­sos ren­di­ments per dipòsits sense gaire o cap risc.

Que l’eco­no­mia pri­vada hagi per­dut la capa­ci­tat d’estalvi per neces­si­tat o espi­ral con­su­mista és una cosa, però que l’admi­nis­tració pública, que en teo­ria encara res­pon al con­cepte d’estat del benes­tar i que hau­ria d’actuar com a coixí del bé comú admeti públi­ca­ment que també viu al des­co­bert és un drama molt supe­rior. Una de les decla­ra­ci­ons més sor­pre­nents que escol­tat aquests dies ha estat de la minis­tra de Tre­ball espa­nyola, Yolanda Díaz, que va des­car­tar l’ajor­na­ment del paga­ment d’impos­tos amb aquest esfereïdor argu­ment: “Com paguem els sala­ris dels pro­fes­si­o­nals de la sani­tat? O dels pro­fes­sors? Amb dona­ci­ons?” Una de dues, o ens va trac­tar d’idi­o­tes amb una decla­ració demagògica, o bé la situ­ació és molt pit­jor del que es podria pen­sar i em porta a pen­sar que la pandèmia aca­barà sent el mal menor en tot aquest mal­son en què aquests dies vivim immer­sos. Tan mala­ment està la tre­so­re­ria de l’Estat espa­nyol com per no poder garan­tir els sala­ris públics si s’ingres­sen amb retard els impos­tos dels ciu­ta­dans?

La res­posta posi­tiva a la pre­gunta ante­rior pot por­tar a una doble res­posta. La res­posta fis­ca­lit­za­dora que repre­sen­ta­ria exi­gir res­pon­sa­bi­li­tats en relació amb una gestió pèssima dels afers públics durant anys, o la res­posta àcrata (que pot ser tant lli­bertària i col·lec­tiva com reac­cionària i indi­vi­du­a­lista) que plan­tegi per a què carai ser­veix tenir un estat. La temp­tació de recórrer a la segona res­posta queda esvaïda amb l’exem­ple pràctic d’aquests dies, veient com és d’impor­tant tenir un bon sis­tema de sani­tat pública. Per tant, el pro­blema deu ser de ges­tors. De mala gestió crònica. És un pro­blema dels estats, o de l’estat en con­cret on tenim la desgràcia de raure encla­vats? Són qüesti­ons que caldrà resol­dre.