Alexandre Blasi Boher

“Al dia següent [1 de febrer del 1939] d’haver començat el camí no vaig poder estar-hi molt, ja que per haver mar­xat en Puig cap a França em va dei­xar sense sub­mi­nis­tra­ment, i me’n vaig tenir que ocu­par jo. També va mar­xar en Gar­cia, l’encar­re­gat de la mina i home de con­fiança de l’engi­nyer. El per­so­nal començava a fer el que volia, ja que no tenia cap estímul de ningú. Poc després dels fets rela­tats i que coin­ci­dien apro­xi­ma­da­ment amb els últims dies de gebrer [vol dir gener] es començava l’eva­cu­ació dels tre­sors de la mina. Si mal no recordo, fou la nit del dia 1 de febrer que es va començar, quan el pas per la Jon­quera ja estava millor després de la pri­mera aglo­me­ració. Els dies següents es va treure la part refe­rent al tre­sor artístic. Aquest era por­tat cap a un cas­tell que hi havia entre el Voló i Ceret, on poc dies després era enviat amb tren a Gine­bra.

En la pri­mera cara­vana vaig anar-hi jo amb el senyor Giner. Pas­sa­rem bé fins al Pertús. Allí ens espe­ra­ven alguns mem­bres de la comissió inter­na­ci­o­nal. Puja­ren uns dua­ners als cami­ons i ens acom­pa­nya­ren al cas­tell. Cap a la mati­nada tor­na­ven a Espa­nya per pre­pa­rar noves expe­di­ci­ons que s’ana­ren rea­lit­zant fins a la total eva­cu­ació de la mina.

El dia 5 ja quasi bé estava total­ment llesta i tro­bant-me a la mina el senyor Negrín em donà una ordre per anar a bus­car gaso­lina, cosa que així vaig fer. Pre­ci­sa­ment per aquests dies estàvem de punta un xic amb en Musté, el qual es tro­bava entre nosal­tres com també en Figue­res i d’altres com­panys dels cen­tres. Ell creia que havíem de mar­xar quan abans. Jo creia al con­trari, ja que per anar a uns camps de con­cen­tració teníem temps de sobres i men­tres­tant podíem donar la sen­sació de col·labo­rar fins a dar­rera hora.

El dia 7, el senyor Méndez Aspe em cridà dient-me que calia eva­cuar ràpida­ment el tre­sor de la Gene­ra­li­tat que hi havia a can Per­xes d’Agu­llana. Aque­lla nit car­re­ga­rem i a les 4 del matí el minis­tre m’ordenà que sortís al front de l’expe­dició cap a on el capità Ariz­mendi m’ordenés. Arri­bat al Pertús, m’indicà que con­tinués cap al cas­tell, on degut a la panne [ava­ria] d’un camió arri­ba­rem pels volts de les 12, començant segui­da­ment la descàrrega. Al cap de poc, el senyor Pérez Rubio m’indicà la neces­si­tat d’anar a eva­cuar el tre­sor de la Gene­ra­li­tat a Dar­nius, al mas Des­cals. Vaig aga­far deu cami­ons, negant-se alguns xofers a vin­dre, ja que el perill era més cada moment. Vaig sor­tir cap a Dar­nius pas­sant pel Pertús cap a les sis, i com que en Pérez Rubio m’havia donat una nota per al senyor Ariz­mendi vaig entrar-hi i ho vaig apro­fi­tar per dema­nar-li noves del front i em digué: “No sé, no sé.” Jo vaig con­ti­nuar el viatge després d’haver dema­nat gent per car­re­gar al capità.

Des del Pertús a Dar­nius tar­da­rem cinc hores degut al trànsit inter­mi­na­ble que hi havia. Al ser a Agu­llana jo vaig anar a la Vajol per veure si tenien men­jar a la cuina, que per res hi trobàrem. Tot el per­so­nal era a la fron­tera. Després vaig anar cap a Dar­nius, on m’espe­ra­ven els cami­ons, tro­bant tots els ponts del tra­jecte minats, cosa que m’alarmà un xic sobre­tot després de pre­gun­tar-los-hi si tar­da­rien molt i que em con­tes­tes­sin que si no hi havia res de nou almenys una hora i mitja. Vaig visi­tar el lloc on es tro­bava el tre­sor i vaig com­pro­var que era immens i molt supe­rior a les pos­si­bi­li­tats de temps i cami­ons. Segui­da­ment, començàrem a car­re­gar men­tre jo anava a veure el cap de la divisió que allí ope­rava, el qual m’asse­gurà que de moment no hi havia cap perill.

Els cami­ons un cop car­re­gats sor­tien de dos en dos cap a la Jon­quera amb objecte de for­mar la cara­vana allí. Cap a les deu del matí, sortírem amb l’últim camió. Men­tre l’ante­rior anava cap al Pertús nosal­tres anàvem a bus­car l’equi­patge a la Vajol. Ja no poguérem retor­nar a la car­re­tera gene­ral. Estava ocu­pada pels fac­ci­o­sos i ens aga­fa­ren l’ante­rior camió a pocs metres de la carena. En el que anàvem nosal­tres salvàrem el con­tin­gut pas­sant-lo per la mun­ta­nya. Vaig estar al Mas Cros i encara que no em vaig aco­mi­a­dar, sabia per­fec­ta­ment que era la meva dar­rera visita. L’emoció em domi­nava, però vaig poder domi­nar-me. De la Pepeta no vaig poder aco­mi­a­dar-me, cosa que cada dia em sap més greu.

La nit del 9 la vaig pas­sar al Mas Cir­val de les Illes, era la pri­mera que pas­sava a França. El dia següent, anava al cas­tell [Château d’Aubiry, Céret] a peu retor­nant al tard amb un camió per reco­llir-ho tot. Durant els dies que segui­ren, es car­regà tot als vagons, que sortí als dos o tres dies cap a Gine­bra. Jo em que­dava i no pas pre­ci­sa­ment satis­fet de la meva situ­ació, encara que per a molts mils era molt pit­jor.”